Idigoras
Deixa un comentariTal i com ha passat amb tots els dirigents d’Herri Batasuna i tots els succesius canvis de nom que l’han seguit la imatge de Jon Idigoras ha quedat totalment distorsionada. En la “guerra del norte” qualsevol cosa val i presentar caricatures n’és una més.
Però avui que ha mort Idigoras em costa no recordar-lo en l’enterrament de Santi Brouard. Brouard era un pediatra bilbaí, un home gran i una referència cívica. Brouard va tindre la mala sort de ser un dels primers assassinats pels GAL, aquella banda creada des del govern socialista per a respondre als morts d’ETA amb més morts.
L’enterrament pels carrers de Bilbao va ser una demostració de dol com no crec que mai més s’haja repetit. Hi havia desenes de milers de persones col·lapsant tot el centre des de l’Ajuntament, on s’havia diposat el cadaver. No sé com ni de quina manera però recorde que em vaig trobar dins el cementiri. Hi havia poca gent: familiars, amics i un grupet de catalans i gallecs a qui ens van permetre accedir. Quan el taüt va ser colgat els seus companys van alçar el puny i van cantar l’Eusko Gudariak. Amb cares difícils d’oblidar. Vaig reconeixer la d’Idigoras, supose que perquè en aquell moment devia ser la cara més pública. La vaig trobar endurida però amb una estranya serenitat, com de confiança. Semblava saber perfectament què passava i perquè havia passat. A algú aquella manera de mirar amb els ulls perduts li podria semblar insensibilitat però a mi em va semblar intel·ligència. La intel·ligència d’algú que sabia el preu de les coses. Una intel·ligència que no quadrava en absolut amb la caricatura de pobletà amb boina que des de Madrid ens volien vendre. Després em van dir que Brouard era un gran amic seu.
L’última vegada que vaig saber d’ell va ser fa uns mesos en el míting d’Anoeta on Batasuna va explicitar el seu full de ruta cap a la pau. Idigoras va eixir per a deixar clar que els mateixos que van aguantar els anys més durs ara estan per la negociació. Ho feu amb tota la legitimitat que els seus li han atorgat durant dècades. Passant el relleu.
Benvolgut Vicent,
Bona reflexió. En Pepe Rei, al seu llibre de memòries "El periodista canalla" explica que a les eleccions europees del 89 fent de cap de premsa de la candidatura d’Herri Batasuna que encapçalava, crec, Txema Montero, va viatjar arreu de l’estat presentant a diferents mitjans i a la societat la candidatura abertzale. Ho feien un "pack" curiós: en Montero, en Rei, n’Idígoras i algú més que no record exactament. El periodista explica que els periodistes de la meseta solien quedar estupefactes del bon sentit de l’humor i la humanitat que desprenia el dirigent d’HB finat ahir…fins al punt que un alt càrrec del diari El País els va prometre, a la sortida d’un dinar, potser votar-los…Del que no hi ha dubte és que crearen una xarxa de petites complicitats força interessants…
Salut!
No se jo si parlem del mateix personatge , però supose que si el dinar en lloc de ser amb periodistes de El País hagués estat amb famíliars de víctimes d’ Hipercor, pose per cas, potser no hauria fet tanta gràcia. Ah! i jo també recorde una altra anècdota: aquest impresentable que es pasava el congrés pel folre del collons i que ni gosava d’anar-hi per supost, si que va saber quan es va jubilar reclamar a l’estat que tant odiava per reclamar-li la seva pensió, que per cert no era de 600 com la de mon pare, que es pasà des dels 10 any treballant.
No li doneu voltes que s’ha mort un assasí… i per a mi ja es pot podrir. (Per no enviar-lo a prendre pel…!)
Un fill de puta menys!
Sempre que veig en Jon em recorda aquell miner asturià que va liderar un partit d’àmbit estatal i que, com en Jon, va saber deixar la poltrona a gent més jove quan tocava. Si tots els polítics aprenguessin a actuar de la mateixa manera i no se’ls caiguessin els anells per tornar a la mina o al tros o als forns o a… possiblement aniriem millor i la política seria més propera als ciutadans.
La gent que sap reubicar-se a temps em mereixen tot el respecte i amb la figura de Jon Idigoras em passa exactament el mateix. Integritat política sense aprofitar-se del dolor de la gent com fan altres personatges i partits.
En Jon ja és lliure, quan ho serem la resta de bascos i catalans?