Donem-ho per acabat. Hem fet tot allò que hem pogut i ara tocarà l'altra sentència, la dels votants. Des del #votaindependencia hem procurat animar tothom a votar independència i ara caldrà reflexionar, votar i continuar reflexionant. Perquè el procés d'independència continua, ara en un nou entorn, gairebé segur que amb un nou govern i potser amb nous partits independentistes al Parlament. Siguem constructius i positius en la lectura dels resultats del 28N. Si fa quatre anys un servidor va comentar la nit electoral convidat per Vilaweb, enguany seré a Ràdio Arenys. Suposo que ja sabeu que la podeu escoltar en directe a través del web. Allà començarà la reflexió, que previsiblement girarà sobre algunes d'aquestes qüestions.
Al llarg del darrer any, fent campanya per diverses consultes sobre la independència, molta gent em preguntava si votar serviria per a res. Aquesta mena d'incredulitat és com una malaltia transitòria que es guareix a còpia d'evidències. Cada vegada que hi ha hagut grans manifestacions hi ha hagut conseqüències. Després de les de la PDD de 2006 i 2007 CiU ha assumit el discurs del dret de decidir. El discurs i prou, sí; o potser l'objectiu a mitges, limitat de moment al concert econòmic, però l'ha assumit. Ha entès que si vol vots ha de situar això al bell mig del seu discurs. Més clar, l'aigua. Mireu si és útil manifestar-se. Però potser encara hi ha qui es demana si votar a les consultes ha servit per a res. Mirem-ho.
Tian Riba escriu, a propòsit del paper de Mas al debat, que "només es va veure desconcertat quan Puigcercós li va oferir el pacte de l’estelada". Tot un indici. Reconeix que va ser un cop d'efecte, però després ho ridicultza parlant de "ritual de l'aparellament". Ell ho diu així, que sembla que se'n foti, però el cert és que la resposta evasiva, un cop més, d'Artur Mas, ens avança el que serà un dels més que probables leitmotiv de la legislatura.
El debat de TV3 –l'únic de moment i esperem que no es faci realitat el cara a cara proposat per Montilla– s'ha acabat a dos quarts d'una de la matinada. 150 minuts intensos malgrat la insuperable mala educació d'Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho, que han rebentat tota possibilitat de debat.
Com que això de portar un país cap a la independència es veu que és bufar i fer ampolles, com que es veu que a Espanya ens ho posen tan fàcil que gairebé ens pagaran el referèndum i tot, ens agrada complicar-nos una mica la vida, fer-nos la punyeta entre nosaltres. Talment com si haguéssim oblidat ja com en va ser, d'estúpidament letal i paradigmàtic, el que va passar el maig de 1937, veiem que els nostres adversaris van amb tancs i nosaltres només tenim motos de 49 cc, i encara ens dediquem a intentar punxar-nos les rodes entre nosaltres perquè qui s'enfronti al tanc, bordant com un ridícul gosset davant d'un pacient elefant perdonavides, sigui el de la moto vermella i no el de la moto blava o lila. Al món hi ha d'haver de tot i el nostre país no n'es pas una excepció.
El 2004, arran dels atemptats de Madrid, va ser el famós "no le quepa la
menor duda de que ha sido ETA". Després va ser el "si tu no hi vas,
ells tornen". Ara és "si sumen, hi haurà un tercer tripartit". A vegades
hi ha un argument epidèrmic, d'estómac, visceral, que pot arribar a
condicionar centenars de milers de vots. Entre activar-lo i no saber-lo
activar hi pot haver uns quants diputats de diferència que poden ser
decisius per formar majories. Però entossudir-se a fer saltar l'alarma quan tothom sap que no hi ha foc se't pot girar en contra.
Tot i que encara hi ha gent a la resistència fastiguejada, gent que voldria votar amb satisfacció i convicció i no troba aquests sentiments ni pintats, gent a qui esperem ser capaços de fer entendre que és vital que per un cop votin independència encara que sigui amb la pinça al nas, les vibracions de cara al 28 de novembre són, ara mateix, força positives per al procés d'independència.
Ho deia en una piulada divendres mateix quan va aparèixer l'article i miro d'explicar-me amb més deteniment avui. "Maduresa? No encara!", deia ella. "L'independentisme està madur com a idea però no com a opció política consistent." Dir que l'independentisme està madur com a idea ja és anar una mica més enllà que no pas Artur Mas, cosa que no em sembla malament, però a banda d'això, el desenvolupament de l'article conté elements que m'han decebut i amb els quals no estic gens d'acord.
Moltes persones aniran a votar el 28 de novembre mirant més enrere que no pas endavant. Serà més un vot d'estómac que no pas de cap, i cada cop que hem fet això ens hem equivocat. N'hi ha que faran un vot de càstig a Esquerra per haver fet president José Montilla. Seria normal després de tants mesos sentint ressonar la lletania aquesta que encara avui fan servir persones com Joana Ortega. N'hi ha que faran vot de càstig a l'independentisme per no haver-se unit en una única candidatura. El vot de càstig és un vot que mira enrere. És com deixar-se portar per l'odi. Racionalitzem-lo, però no deixem que ens domini perquè aleshores deixem de ser nosaltres.
Amb l'enquesta que publica avui El País, i de la qual es fa ressò Vilaweb, es fa més evident encara la mera dificultat aritmètica que tindria un tercer tripartit. Si el PSOE-C ha de treure 28 diputats, si Esquerra n'ha de treure 12 i si ICV-EUiA n'ha de treure 9, tot plegat suma 49 escons. I diuen que CiU en pot treure 61. Estem parlant, doncs, de 12 escons de diferència entre la suma dels tres partits i la coalició de Mas. Però estem dient també que faltarien 19 escons per a la majoria absoluta que els permetria poder repetir l'acord prescindint de Mas i companyia. Dinou!
En un article de dimecres, el títol del qual jugava irònicament amb el lema de la manifestació del 10 de juliol i amb la prerrogativa del Molt Honorable de convocar eleccions, Miquel Pairolí escrivia: "Hi ha una densitat política que bull amb més intensitat que mai a les
últimes dècades, i tindrem tres cartes ben definides per triar:
espanyolisme, autonomisme o sobiranisme." Segur?
L'anunci que Reagrupament i Solidaritat han decidit –de moment, perquè comptaven amb una data límit que al final Montilla ha endarrerit per fer-nos la vida més agradable– concórrer per separat a les properes eleccions dibuixa un panorama preelectoral de posicionaments i configuracions d'espai a un ritme vertiginós. Dimarts, en un mateix dia, coincidien les notícies que la Suma d'Enric Canela sumava per Reagrupament mentre que els Verds-Alternativa Verda i el Partit Republicà de Catalunya ho feien per Solidaritat. Hi ha, doncs, corredisses i mogudes per guanyar el màxim de suports possibles en cadascun dels blocs independentistes extraparlamentaris, cosa que pot resultar estimulant.
Des d'ahir al vespre ja ho sabem: no hi haurà llista única de Reagrupament i Solidaritat. Segurament hauria estat bé perquè hauria transmès la sensació que els aspirants a liderar el tram final del procés d'independència sabien llegir el missatge del carrer d'anar tots junts per tenir més força. Totes les propostes que hi havia damunt la taula tenien noms connotats en aquest sentit: reagrupar és unir; la solidaritat uneix; la suma crea unitat; i la conferència aplega. Ara, però, vist que no ha estat possible, caldrà deixar de banda aquest argumentari i buscar-ne la part positiva, que també hi és.
El tema SCI/Reagrupament no deixa de resultar sorprenent. Quan vaig
marxar hi havia una reunió prevista per al dia 19 que es veu que no s'ha
fet encara perquè el doctor de Puigcerdà treballava a la consulta i no ha proposat cap altre dia. Ara finalment llegeixo que diumenge ho tornen a provar, però han passat deu dies i la veritat és que no percebo ni un bri de preocupació en l'actitud del Dr. Carretero per si s'arriba o no a un acord. És més, en aquesta entrevista d'ahir a Vilaweb m'arriba a irritar una mica la indiferència, la parsimònia i fins el menyspreu que mostra davant les evidents demandes d'unitat i preguntat, explícitament, sobre les converses amb Solidaritat Catalana.
Som a mitjan agost, el mes en què les coses han de quedar encaminades perquè al setembre es puguin fer les assemblees i reunions de rigor i que comenci la batalla, l'assalt al Parlament. Val la pena, doncs, fer un cop d'ull a les darreres notícies i mirar com ho tenim tot plegat, Solidaritat, Esquerra, CiU, etc.
Gràcies, conseller, per fer reaccionar, amb les seves impagables
paraules al darrer minut d'aquesta entrevista, els responsables de tots
aquests elements que vostè assenyala:
1. Fragmentació de l'independentisme 2. Excés de protagonismes personals 3. Polarització dreta esquerra (natural, com diu vostè mateix) i 4. Buidor de continguts (en allò que Manuel Castells en deia el procés cap a la independència)
Solidaritat Catalana podria integrar Reagrupament. Els socialistes podrien tenir una crisi més profunda encara i CiU s'ha autoimmobilitzat i s'ha fet estúpidament rígida en un moment històric que demana la màxima flexibilitat. Els diuen allò de "Be water, my friend!" i es tornen formigó.
Que l'opció de Solidaritat Catalana per la Independència hagi pres un possible avantatge com deia dissabte no vol dir que tot plegat estigui dat i beneït. Hi ha més factors en joc. Avui es publica una entrevista a Alfons López Tena a Nació Digital –pèssimament transcrita, per cert– en la qual li pregunten: "Es pot plantejar una candidatura per la independència sense ideologia, només amb la independència com a base?" Ho subratllo perquè sembla que la pregunta dóna per fet que és el que pretén SCI, però jo no ho tinc tan clar. Sabent que tant López Tena com Laporta són liberals, és normal sospitar que el liberalisme tindrà un pes notable en la coalició si ells hi han de ser al capdavant.
Malgrat que l'aparició de Solidaritat Catalana hagi semblat una sortida improvisada a la situació en què s'han trobat Alfons López Tena i Uriel Bertran –baixa dels càrrecs als partits respectius i anunci d'una imminent resposta política a la negativa de la IP i la ILP–; malgrat que, en lloc d'incorporar-se a qualsevol de les iniciatives creades i impulsades anteriorment –com Reagrupament, Suma Independència o la Conferència Nacional per la Sobirania–, hagin optat per un cop d'efecte mediàtic i per crear un nou front en discòrdia per la unitat; malgrat les acusacions de fagocitosi i els retrets de trair els mots, podria ser que la iniciativa liderada per Laporta, López i Bertran hagués trobat la manera de prendre un avantatge i un lideratge determinants.
El mes passat em feia creus que per primera vegada aquest bloc tingués més de 40.000 visites. No va ser fins al desembre de 2009 que es va superar el llistó de les 30.000, que ja em semblava molt després de pràcticament quatre anys. El gener d'enguany feia una estirada més i superava les 35.000, però els mesos següents havien de portar per força a una frenada. Al maig tornava a quedar per sobre de les 30.000, però la sorpresa va ser que l'estirada del juny em portés directament a les 40.000. Ara tancarem juliol amb més de 50.000 visites. No és una evolució lineal. El comportament estadístic del bloc és objectivament extraordinari. I no us explico tot això perquè em digueu que sóc molt maco o, al contrari, que sóc un cregut. Us ho explico perquè em sembla evident que reflecteix alguna cosa que està passant a la política catalana i que em fa pensar que l'agost i el setembre poden fer visible un procés revolucionari que moltes persones encara no veuen, però que jo, honestament i a risc d'equivocar-me, veig amb una claredat esborronadora.
