Blog d'en Xavier Mir

Els socis i sòcies de l’ANC hem rebut un nou correu sobre les primàries rebublicanes que proposa l’entitat. El correu inclou un vídeo amb una selecció de les declaracions efectuades per Elisenda Paluzie al programa “La nit a 8TV”. Entre altres coses, Paluzie comenta el cas de la ciutat de Mataró, on diu que ja s’han començat a recollir signatures. Efectivament, en una piulada del 3 de juliol, el perfil de Twitter de Mataró per la República preguntava als seus seguidors: “Ja has signat per aconseguir que a Mataró hi hagi una candidatura unitària independentista?” Us proposo, doncs, que fem una anàlisi pràctica d’aquest municipi per veure si la proposta és adequada per a la finalitat que es proposa, perquè el mateix perfil esmentat ja apunta, en una resposta del dia 5 de juliol, un primer problema: “Ningú ens garanteix que qui voti a les primàries votarà la llista si no li agrada la composició final”.

En primer lloc, sempre cal mirar de quins actius (en aquest cas, partits) disposa el republicanisme per obtenir vots a la ciutat. Com al Parlament, els partits directament compromesos amb la República són tres: l’antiga CiU, ERC i la CUP.

A les darreres eleccions municipals (2015), CiU va obtenir 7.374 vots, força menys que a les anteriors, les del 2011, quan en va obtenir 11.122. La tendència en eleccions municipals, doncs, és a la baixa. Amb tot, a les darreres eleccions al Parlament, que com sabem van gaudir d’una participació rècord, i sota la marca “Junts per Catalunya”, l’antic espai convergent (no sabem fins a quin punt aprofitant la figura del president Puigdemont, que no seria un actiu vigent en unes municipals) va obtenir 13.228 vots. En aquest punt potser seria interessant recordar que CiU va tenir l’alcaldia de Mataró entre 2011 i 2015 després d’anys d’alcaldies socialistes, però que el 2015 la va tornar a perdre.

Pel que fa a ERC, la progressió en l’àmbit municipal és la inversa, perquè va passar dels 1.768 vots el 2011 als 6.648 el 2015, però és cert que no va arribar a superar els 7.374 de CiU. Tanmateix, ERC sí que va superar Junts per Catalunya el 21 de desembre passat, quan va obtenir 14.211 vots i va esdevenir segona força. Per tant, les últimes dades de què disposem (que no siguin enquestes, sinó dades reals de vots emesos) indiquen que ERC ja rep més suports que l’antic espai convergent, però hem de tenir en compte que les municipals no tenen la mateixa dinàmica que les parlamentàries.

Finalment, la CUP també mostra una tendència a l’alça si comparem els 2.498 vots de 2011 amb els 3.843 de 2015. En el cas de la CUP, que no va quedar integrada a la coalició Junts pel Sí a les eleccions al Parlament, també podem observar l’evolució entre el 27 de setembre de 2015 (4.490 vots) i el 21 de desembre de 2017 (2.675). Viem, doncs, que la tendència a l’alça va quedar estroncada en la dinàmica parlamentària. Val a dir, però, que també en el cas de Mataró, com arreu de Catalunya, la CUP podia haver patit l’efecte retorn del vot prestat el 2015.

M’explico. És possible que la coalició Junts pel Sí generés rebuig a un sector de l’independentisme, el qual hauria decidit votar CUP per no donar suport explícit a Junts pel Sí. A les següents eleccions al Parlament de Catalunya, les del 2017, els vots prestats haurien tornat als partits integrants de la coalició. Aquesta és una dada que cal tenir en compte quan ens plantegem les primàries republicanes, perquè no sempre tenim dades històriques sobre determinats aspectes del comportament electoral, però en aquest cas sí, i les hem de saber aprofitar. A les eleccions al Parlament del 2015, Junts pel Sí va obtenir a Mataró 23.371 vots (35,15%) i va ser la força més votada. A les del 2017, la força més votada va ser Ciutadans, però la segona força va ser ERC, ja ho hem dit (19,90%), i la tercera força va ser Junts per Catalunya (18,53%). La dada important és que la suma de tots dos partits és superior als vots obtinguts quan van formar coalició: 27.439.

Amb tot això, ja podem anar traient alguna conclusió. La primera, que ERC és l’actiu més ben posicionat per rebre els vots de la població partidària de la República Catalana. La segona, que les preferències de vot de la població mataronina se situen clarament a l’esquerra, cosa que explica els anys de domini del PSC i el fet que recuperessin l’alcaldia després del període convergent. A Mataró, el PSC va perdre suports entre les eleccions municipals de 2011 (10.019 vots) i les de maig de 2015 (8.420 vots), però el comportament en eleccions parlamentàries fa pensar que l’electorat no els ha retirat la confiança massivament, perquè el setembre de 2015 van recuperar-se amb 10.010 vots i el 27 de desembre de 2017 fins i tot els van superar una mica: 10.543.

Un altre element confirma aquesta segona conclusió: l’aparició de Volem Mataró a les municipals de 2015 amb 5.276 vots, un vot que s’hauria conservat força si el comparem amb els 4.842 obtinguts per Catalunya en Comú el 21 de desembre passat.

Sabent que el conjunt de l’independentisme ha obtingut més vots quan ha presentat candidatures separades i que Mataró és sociològicament d’esquerres de manera majoritària, unes primàries que pretenguessin aplegar l’electorat de l’antic espai convergent amb l’electorat d’ERC presentarien diversos problemes. En primer lloc, els votants que ja tenen clar el seu suport a la independència serien els mateixos tant si voten els respectius partits anant junts com si els voten anant separats. Per molt il·lusionador que pugui ser el procés de primàries, els qui ja tenen decidit que votaran en clau independentista no són vots nous, vots que sumin. En canvi, hi ha un sector de votants d’ERC que no està consolidat, que va contribuir decisivament als 14.211 vots el darrer cop que vam passar per les urnes. És un perfil de votant que no es posa de cul davant la proposta de la República Catalana, però que quan se la imagina a mans de la dreta catalana arrufa el nas. Aquest perfil de votant no participarà a les primàries republicanes que proposa l’ANC per a Mataró. No és un votant que formi part del nucli militant de l’independentisme, sinó que se situa unes quantes capes més al marge, que s’ho mira una mica més des de la distància, perquè veu coses que li agraden i coses que no.

Com sabeu, el Maresme és una de les tres comarques on se situen els grupuscles feixistes més actius. Això vol dir que moltes persones del perfil que abans us descrivia poden tenir familiars, amics, coneguts o saludats que adopten aquestes actituds violentes, davant de les quals s’aniran posicionant. Si les rebutgen vol dir que són dels nostres, encara que en la qüestió identitària no siguin dels qui declaren sentir-se “només catalans”, però els hem de facilitar l’aterratge al republicanisme tal com hem fet anteriorment amb l’antiga CDC i amb el sector més catalanista del PSC. Això no ho aconseguirem fent-los arborar estelades, sinó oferint-los referents republicans en qui puguin confiar, de la mateixa manera que ha fet Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. I segur que el candidat i l’equip d’ERC han fet molta feina en aquesta línia.

Per acabar, deixeu-me esmentar també la dinàmica de blocs. Tal com ja han explicat altres persones que en saben molt més que no pas jo, convertir les eleccions municipals en una confrontació del bloc independentista contra el bloc del 155 podria tenir l’efecte de mobilitzar el vot de Ciutadans, que altrament potser no acudirà tan massivament a les urnes com ho va fer el 21 de desembre passat si el que hi ha en joc són “només” les polítiques municipals. Per tant, unes primàries que potencien aquesta dinàmica de blocs serien com llançar-nos rocs a la pròpia teulada.

Els 11 regidors que van sumar CiU, ERC i CUP el 2015 poden ser més el 2019 si sabem gestionar bé els actius que tenim. Els 14 de la majoria absoluta no són tan lluny si tenim en compte les tendències, però el que hem de vetllar són les dinàmiques que ens han d’ajudar a guanyar els vots de les persones que mai abans han votat cap d’aquests tres partits.

L’ANC ha estat, al costat d’Òmnium i de l’AMI, un dels tres grans agents constructors de l’espai independentista transversal, apartidista. Aquest espai era del tot necessari perquè calia combinar l’acció parlamentària (acció imprescindible, perquè les independències es proclamen als parlaments i s’implementen a través de lleis) amb el suport social.

Ja hi havia entitats d’aquesta naturalesa que haurien pogut assumir aquest paper. Per exemple, avui que en fa exactament 8 anys, la manifestació del 10 de juliol de 2010 la va impulsar Òmnium i va tenir el suport de tots els partits polítics que havien defensat l’Estatut, inclòs el PSC, per increïble que avui pugui semblar. En tot cas, la constitució d’una nova entitat que tingués com a objectiu la independència va ser un encert i va arribar el 30 d’abril de 2011 amb la Conferència Nacional per l’Estat Propi. La unió d’una entitat com Òmnium, una entitat com l’ANC i una entitat com l’AMI ens ha permès tenir un gran poder de convocatòria i articular tota una xarxa territorial que ha donat lloc a les inoblidables i reeixidíssimes manifestacions dels darrers anys. I això ha estat possible perquè la gent identificava aquest espai de transversalitat i un objectiu senzill i clar. No feia cap mena de por fer-se’n soci i abocar-hi hores i energies.

Les consultes que van començar a Arenys de Munt van tenir l’efecte d’ajudar moltes persones a visualitzar que la independència era possible i que només depenia d’aconseguir que moltes persones arribéssim a fer aquell gest de votar sí en una urna, que la democràcia tenia una força enorme que potser no havíem tingut prou en compte. Moltes persones van passar del “m’agradaria, però no pot ser” al “què caram!, som-hi!” en el que seria un exemple claríssim d’apoderament democràtic. El cicle de les consultes no es va tancar fins que el 10 d’abril de 2011 es va fer la de Barcelona, però un cop s’havia produït aquest canvi mental era clar que el següent pas de l’estratègia era prendre consciència que n’érem molts i que, per tant, podíem guanyar. La sentència del Tribunal Constitucional va propiciar aquella primera “sortida de l’armari” col·lectiva i massiva que havia de ser el precedent de totes les manifestacions que la van seguir i que tenien aquest objectiu.

I això és el que s’ha estat fent tots aquests anys fins a l’octubre passat: l’ANC ha treballat intensament perquè la independència fos vista com el cavall guanyador, com la tendència mainstream, com la centralitat. L’objectiu era arrossegar la gent que encara no s’havia plantejat el tema, que l’un per l’altre, animats a assistir a les manifestacions cíviques, festives, reivindicatives, plenes de valors i d’emocions, acabéssim sumant en el corrent majoritari. Allò podia haver culminat el 9 de novembre de 2014, però va acabar allargant-se i ara ja hem passat l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i fins i tot el 21 de desembre. I, com tots sabem, malgrat tenir el mandat democràtic, no tenim la República Catalana.

En aquest context, l’ANC fa temps que es troba en una cruïlla important. Ja ho van ser les darreres eleccions, i crec que encara ho serà més aquesta consulta que s’ha proposat dur a terme entre el 22 i el 25 de juliol perquè els socis i sòcies diguem si validem el posicionament del Secretariat, que l’1 de juliol “va aprovar organitzar primàries obertes, a les principals ciutats del país, amb l’objectiu de construir llistes unitàries republicanes per a les eleccions municipals del 2019, una decisió que pretén aconseguir el màxim d’alcaldies independentistes i garantir la unitat d’acció per fer efectiva la República catalana”. I és precisament aquesta consulta la que motiva el meu missatge.

Com deia abans, una de les claus de l’èxit de l’ANC a l’hora d’aconseguir les mobilitzacions massives dels darrers anys ha estat la senzillesa del plantejament: independència i prou. Com es deia sovint, primer fem la independència i després ja ens discutirem pel model de país. Els matisos polítics, les diverses sensibilitats i plantejaments socials, sempre poden ser la llavor de la discòrdia i és important que l’espai transversal se’n mantingui al marge. Tanmateix, amb aquest esquema hem arribat fins on hem arribat. Hem obtingut, com deia abans, el mandat democràtic i conservem la majoria republicana al Parlament després d’unes eleccions convocades per Rajoy i amb una participació rècord. En circumstàncies normals, aquest mandat hauria de ser suficient per implementar la República, però estem constatant que, pel motiu que sigui, no ho és. En circumstàncies normals, hi hauria d’haver una gran pressió de la comunitat internacional perquè el Regne d’Espanya acceptés aquest mandat, però aquesta pressió no hi és. Sens dubte, cal que el govern a l’exili continuï fent tot allò que pugui perquè aquesta pressió augmenti; i que el govern de Torra faci tot el que pugui també per la seva banda; i que la gent continuem pressionant com ho farem aquest dissabte i el proper 11 de Setembre i sempre que calgui, però és legítim demanar-nos si les coses serien diferents, si aquesta pressió internacional no seria més gran en cas que el passat 21 de desembre els vots a partits independentistes haguessin superat el 50%.

En aquest sentit, algunes persones fa temps que alertem de la necessitat de continuar eixamplant la base, de resituar-nos, tan de pressa com sigui possible, en la nova realitat posterior a la tardor de 2017. Si de les reunions entre Torra i Sánchez tot just començades ahir en surt algun dia el desllorigador que ens permeti implementar la República, seré el primer a celebrar-ho. Si el govern a l’exili aconsegueix que la pressió internacional tingui un punt d’inflexió a favor nostre, encara més. Mentrestant, però, no podem oblidar que tot plegat es basa en el suport social i en els vots de les persones, i que el maig de l’any vinent tenim aquestes eleccions municipals i europees que segurament tornaran a ser una cita clau amb les urnes. I arribem al moll de l’os de la qüestió.

Com que la senzillesa del missatge (independència i prou) ha estat la clau de l’èxit de l’ANC per a la fase 2010-2017, és realment difícil aturar aquesta inèrcia, però cal entendre que també l’ANC s’ha de resituar en la nova realitat. I resituar-se no vol dir ni deixar pas als partits, ni dissoldre’s ni res de tot això, sinó redefinir l’estratègia. Si realment la República de Catalunya ja té prou suport social i només cal desbloquejar l’oposició del Regne d’Espanya en una combinació d’acció externa i interna, l’objectiu ha de ser pressionar per aquest desbloqueig. Però si entenem que cal anar a buscar el vot de frontera, el missatge senzill d’independència i prou no arriba a qui ens volem adreçar. Sabem que el perfil d’aquest votant és majoritàriament d’esquerres i de la zona metropolitana, i l’ANC no pot entrar a fer campanya ideològica. Això ho han de fer els partits. Crec que el paper de l’ANC ha d’anar més en la línia del que ha fet Òmnium: reforçar el missatge de vulneració dels drets més bàsics: el “demà pots ser tu”.

Per acabar, doncs, voldria demanar a tots els socis i sòcies que, tenint en compte tot això, no valideu el posicionament del Secretariat i que deixeu les mans lliures a les formacions polítiques republicanes perquè a cada municipi facin el que considerin més adient, perquè ningú no coneix la situació millor que ells. Si els forcem a participar en unes primàries els farem recular al missatge de la senzillesa i regalarem a les altres formacions el debat complex sobre els problemes de cada municipi. És molt millor que hi hagi sana competència entre les formacions republicanes. Hi haurà llocs on es podran fer acords entre ERC i Junts, llocs on se’n podran fer entre ERC i CUP i llocs on se’n podran fer entre ERC i els Comuns. Penseu en casos com el de Badalona fins no fa gaire, o en Sabadell, perquè donen la clau per poder guanyar ciutats com Barcelona mateix.

Gràcies per la paciència de llegir fins al final aquest missatge tan extens i potser pesat, però crec que val la pena que ens ho pensem bé i espero haver aportat alguna cosa al debat. Si creieu que és el cas, us agrairé que el feu córrer. No ens fallem.

Un gag del Polònia d’ahir explicava molt bé què és el que fa créixer Ciutadans i què és el que els pot desactivar. El vicepresident Pere Aragonès i el president Quim Torra debatien l’estratègia dels propers mesos i, en funció de la visió que s’exposava, Ines Arrimadas començava a desaparèixer o recuperava allò que havia desaparegut.

Aquesta és tan sols la lectura humorística d’una reflexió que han fet moltes altres persones. Crec que hi ha un consens molt estès a entendre que Ciutadans s’alimenta d’anar contra la llengua i contra la República. Només així es poden explicar els resultats del 21 de desembre, quan una formació de dretes amb molt bones relacions amb l’extrema dreta va aconseguir vots de bona gent d’esquerres per aturar els independentistes.

Això vol dir que per por que no creixi Ciutadans hem de callar i tornar a l’autonomisme? No, naturalment que no, tot i que llegireu algunes piulades i articles en aquesta línia. El que vol dir és que hem de ser hàbils i tenir en compte què afavoreix el nostre principal adversari i què el perjudica. Si per implementar la República tornem a provocar la reacció de Ciutadans, que sigui. Però provocar aquesta reacció per sistema, sense que n’obtinguem cap resultat, no em sembla l’estratègia més intel·ligent.

Amb les eleccions municipals a la vista (i amb temps per preparar el marc més favorable a la República), tenim una gran oportunitat perquè els plantejaments i els discursos evitin el frontisme que afavoreix Ciutadans. Si Manuel Valls s’acaba confirmant com a candidat de Ciutadans, en el debat sobre la ciutat no té pràcticament cap opció davant de la resta de candidats. Parlar de Barcelona i de les persones i no portar el debat a marcs mentals identitaris és la millor manera de fer que també Valls desaparegui.

En aquest article de dimecres passat al Racó català, Bernat Tresserras explicava molt bé com cal enfocar el debat de les llistes unitàries. En un moment de la seva reflexió escrivia: “La pregunta que em faig a continuació és per què ha de servir tenir un alcalde o alcaldessa independentista. Si la resposta és: penjar el llaç groc a la façana del consistori, crec que aleshores la unitat és una bona fórmula. Per contra si la resposta és: fer polítiques que ens ajudin a ser més, crec que no és la millor solució. No ho és perquè si volem ser competitius entre aquells electors que es troben a la frontera del sobiranisme/independentisme hem de construir un relat que s’acosti, tant com sigui possible, al seu espectre de preocupacions, un espectre on el llaç groc apareix residualment.”

Ès una reflexió més en la línia de moltes altres que ens haurien de servir per pensar si l’estem encertant en aquesta estratègia de retreure a ERC la decisió de no participar a les primàries que Jordi Graupera proposa per Barcelona. El mateix Tresserras, cap al final de l’article, escriu: “una candidatura única o unitària a Barcelona no seria realment un catalitzador del vot independentista -vot altament mobilitzat- sinó un catalitzador del vot unionista que es mobilitzaria com a reacció. Manuel Valls necessita la llista única independentista molt més que l’independentisme. Si convertim les municipals en un nou plebiscit, siguem conscients que veurem un grapat d’alcaldies taronges. Si l’estratègia de l’independentisme és tensar nacionalment, Arrimadas i Rivera brindaran amb xampany.”

Que aquest tipus de plantejament dona ales a Ciutadans sembla que també ho entenen les persones del PDECat que han de pensar en les municipals. Si més no, segons aquest article de l’Ara, el PDECat”vol evitar la polarització a les municipals”. El diari cita Marc Solsona, el qual “avisa que defensar una única fórmula a tot al territori sense tenir en compte l’especificitat de cada municipi pot ser contraproduent: alerta que si l’independentisme es presenta en bloc -i les eleccions municipals agafen una dinàmica de “polarització”- pot donar ales a Ciutadans“. Tanmateix, en una aposta que personalment trobo contradictòria, el PDECat avala presentar-se en bloc a Barcelona.

Encara tenim temps per revertir-ho, però no voldria que una nova enquesta reflectís la consolidació de la tendència que apuntava la de La Vanguardia la setmana passada. I és que, tal com intentava explicar  en un apunt anterior, el debat sobre la llista única de Barcelona té un doble efecte perjudicial per al republicanisme: els retrets a ERC per no voler-hi participar fan restar vots a un partit independentista i en fan créixer un altre que no ho és i que és precisament l’adversari que es pretén tombar: Ciutadans.

Com més aviat deixem d’exercir aquesta pressió, doncs, molt millor per a tot el republicanisme. Jordi Graupera pot dur a terme aquest procés de primàries, ben legítim, però entenent-lo i explicant-lo no pas com un procés de tot l’independentisme, ja que ni ERC ni la CUP no hi participen, sinó com un procés per decidir un tercer candidat republicà per a Barcelona. Aquest tercer candidat podria ser pefectament Ferran Mascarell i seria un molt bon candidat per representar l’antiga CiU. El seu passat com a socialista i el seu coneixement de l’Ajuntament ajudarien a ampliar l’oferta per als barcelonins i barcelonines d’esquerres i republicans, però no necessàriament nacionalistes i amb identitats diverses. Personalment, ja signaria per veure un debat entre Colau, Bosch, Reguant i Mascarell sobre la capital de la República de Catalunya en què la resta de candidats segurament quedarien força desdibuixats, com li passava a Inés Arrimadas al Polònia.

Avui s’ha fet la segona volta de les eleccions municipals a la capital de la República de Moldàvia i el guanyador ha estat Andrei Năstase, del Partit Plataforma Dignitat i Veritat. Al moment de penjar aquest apunt, amb el 91,5% escrutat, Năstase manté un avantatge del 52% davant de Ion Ceban, candidat del PSRM del president Igor Dodon. La majoria d’experts creuen que la diferència ja és insalvable.

Són unes eleccions poc convencionals perquè arriben com a conseqüència que es fes plegar el liberal Dorin Chirtoaca i que es posés a dit en interinatge Silvia Radu, de qui diuen que també estava a les ordres de l’oligarca Vladimir Plahotniuc. No eren eleccions a tots els municipis, que tocaran l’any vinent. El mandat, doncs, és tan sols per un any. Amb tot, el resultat té una gran importància perquè és el primer cop que les forces polítiques que s’oposen a Plahotniuc guanyen unes eleccions. A les darreres eleccions presidencials, fa un any i mig, l’equip d’Andrei Năstase va donar suport a Maia Sandu com a candidata, però en aquella ocasió no es va aconseguir guanyar malgrat la denúncia de diverses irregularitats. Ara ha estat l’equip de Maia Sandu, el Partit Acció i Solidaritat, qui ha fet campanya per Năstase.

El setembre de 2016, Andrei Năstase va ser a Barcelona amb motiu de les presidencials. Al restaurant Transsilvània vaig tenir ocasió de saludar-lo, de sentir les seves opinions i les dels moldaus de Catalunya. I finalment ens vam poder fer aquesta fotografia de grup.

El títol de l’apunt no reflecteix, lògicament, cap desig personal. És una previsió que faig i prou (amb la intenció, és clar, que serveixi com a toc d’alerta), però intentaré argumentar-la.

Quan encara falta un any per a aquestes eleccions, algunes de les tendències ja semblen força clares i irreversibles. Les enquestes poden canviar, però tot apunta que Colau va perdent suport electoral, encara que sigui poc. Això, en teoria, situaria ERC en una posició privilegiada per a guanyar les eleccions si tenim en compte que el passat 21 de desembre va ser la segona força més votada.

Tanmateix, la plataforma que impulsa Jordi Graupera perquè tinguin lloc unes primàries de les quals en surti un únic candidat independentista continua avançant. Aquesta setmana hem sabut que Ferran Mascarell està disposat a concórrer-hi. Dubto molt que el candidat d’ERC, Alfred Bosch, s’avingui a renunciar a la seva candidatura per concórrer a aquestes primàries (i crec que no ho hauria de fer). Per tant, veig la repetició de l’escenari del 21 de desembre, amb una part de la població castigant ERC per no haver volgut formar part d’aquesta candidatura impulsada per Graupera i acusant-la de partidista. El transvasament de vot d’ERC cap al candidat o candidata que hagi guanyat les primàries tindrà l’efecte, doncs, de reduir les possibilitats que ERC sigui la llista més votada. Si això és així, amb una Colau a la baixa, l’efecte més previsible és que Ciutadans en reculli els fruits i guanyi les eleccions. I a diferència de les eleccions al Parlament de Catalunya, a les de l’Ajuntament de Barcelona cal un acord d’investidura si es vol evitar que a la llista més votada li caigui l’alcalde en segona vola.

Ara mateix veig molt poc probable que el candidat o candidata sortit de les primàries de Graupera (que podria ser perfectament Mascarell, però encara és aviat per donar-ho per fet) arribi a ser la força més votada. El sondeig de Gesop publicat diumenge passat donava al PDeCat una pèrdua de 4 regidors respecte de les municipals de 2015, de manera que passaria de 10 a 6. Les primàries de Graupera podrien tenir l’efecte de recuperar part d’aquest vot en detriment, sobretot, d’ERC i que es produís un empat a 7 escons o que arribessin fins i tot a 8 o 9 regidors, posem per cas, però insisteixo que ho veig força difícil.

Cal tenir en compte, a més, un altre factor. Tot fa pensar que la participació serà molt elevada, continuant amb la tensió política dels darrers mesos. La batalla de Barcelona serà dura. I la conseqüència d’això serà que s’encarirà molt el preu del regidor. La mateixa enquesta de Gesop ja apunta que el PP podria quedar fora del consistori, cosa que seria molt bona notícia, és clar, però també hi ha el risc que en aquesta jugada de concentrar el vot en el candidat o candidata sorgit de les primàries en deixéssim fora la CUP. El principi d’Hondt afavoreix les llistes més votades. Per tant, aquesta seria una aposta intel·ligent per a un escenari en què la llista més votada fos clarament una de les republicanes, però l’escenari més optimista apunta a un frec a frec. I un lleuger avantatge per a Ciutadans podria magnificar-se amb tants regidors a la corda fluixa com deixaria una participació històrica.

I després encara vindria un altre problema: formar govern. Si es potencia el discurs frontista per aconseguir que una candidatura independentista unitària guanyi, el resultat hauria de ser obtenir 21 regidors, cosa que sabem que no passarà. Per tant, caldrà sumar amb altres forces. Si sumant les tres candidatures republicanes (ERC, CUP i qui surti de les primàries) no s’arriba als 21 (i no serà fàcil), caldrà el suport dels Comuns.

En resum, la irrupció de la candidatura sorgida de les primàries que proposa Jordi Graupera pot desestabilitzar molt el mapa polític de l’Ajuntament de Barcelona, però no és gens clar que aconsegueixi l’objectiu que es proposa i, en canvi, pot afavorir que el beneficiari de la pèrdua de suports de Colau no sigui ERC sinó Ciutadans.

Segons el sondeig de Gesop publicat ahir, hi ha una mena de triple empat entre Colau, ERC i Ciutadans. A la vista d’aquest sondeig, Eduard Voltas va piular que si aquest havia de ser l’escenari, ell pressionaria per una llista ERC+JuntsxCat. Normalment coincideixo molt amb el criteri de l’Eduard Voltas, però aquest cop en discrepo perquè estic convençut que si ERC ha de presentar-se a les municipals de Barcelona a la mateixa llista que Junts per Catalunya (que la majoria encara identifica amb la vella CiU malgrat tots els canvis dels darrers anys) l’efecte serà negatiu per al republicanisme. Crec que el votant que encara pot dubtar entre Comuns i ERC es decantarà pels Comuns per no donar el vot al que consideren que és la dreta (la que van fer fora de l’alcaldia quan hi havia Trias). Fins i tot algun socialista incòmode amb el que fan i diuen Iceta i Sánchez podria anar a parar a ERC, però difícilment ho farà si votant ERC vota també JxC.

Algunes persones m’han fet arribar que no veuen aquest transvasament de vot de Comuns o PSC a ERC, però davant d’aquest dubte podem assenyalar dues coses. La primera, que en tot cas un transvasament de vot a l’interior del republicanisme (entre ERC, JxC i CUP) sí que té ben poca utilitat perquè no amplia el còmput total; i la segona, que els resultats del 21D avalen aquesta hipòtesi: ERC va ser la segona força a Barcelona. Per tant, si alguna de les formacions republicanes està en condicions de presentar batalla a Ciutadans, sens dubte és ERC. Per això, sense cap pretensió d’arrogància, ahir em preguntava si no podríem fer-ho al revés, si no podríem demanar a tot l’independentisme que votés ERC a Barcelona.

Tinguem en compte que ERC ja va fer un gran sacrifici el 2015 quan va acceptar la imposició d’Artur Mas de formar Junts pel Sí com a condició per convocar les eleccions del 27 de setembre, malgrat que estàvem convençuts que no era una estratègia intel·ligent per aconseguir una majoria republicana. De fet, el passat 21 de desembre es va poder comprovar que el plantejament d’ERC era encertat, ja que per separat les tres forces republicanes van aconseguir cent mil vots més que el 27S de 2015. Crec, insisteixo, que no seria gens arrogant demanar ara a l’independentisme que donés suport a ERC.

Comparteixo amb Voltas, això sí, la preocupació per la possibilitat que Valls o qui sigui finalment el candidat de Ciutadans pugui arribar a ser alcalde de Barcelona, però el que hem de pensar molt bé és qui està més ben posicionat per fer de mur de contenció. En aquest sentit, no crec que el vot “útil” a Colau que es planteja Voltas sigui una solució intel·ligent. Voltas dona entenent que és Colau qui pot fer millor de mur de contenció o vot útil contra Ciutadans, quan en realitat és, un cop més, ERC. Per què? Doncs perquè uneix les dues característiques que li permeten oposar-se a Ciutadans: és d’esquerres i és republicana. Colau és d’esquerres, però encara no s’ha decidit, lamentablement, per la República de Catalunya. A JuntsxCat (i eventualment també Jordi Graupera) són independentistes, però no tenen l’aval de les esquerres per plantar cara a l’extrema dreta de Ciutadans. ERC aglutina aquests dos elements.

Em costa molt de veure Ada Colau votant a favor d’investir un alcalde de Ciutadans. Ni tan sols la veig abstenint-se per fer-ho possible. Això vol dir que el front ERC-Comuns (que, afegint-hi la CUP, en aquesta enquesta fa la majoria absoluta per la banda baixa de la forquilla) és prou sòlid per impedir allò que volem impedir. Ara bé, la clau per als republicans és a qui acabem donant la força perquè lideri aquest front, i aquí és on un vot prestat de JuntsxCat a ERC (en reconeixement del sacrifici del 2015 i en benefici del conjunt del republicanisme) podria tenir un efecte molt positiu, perquè en l’eix ideològic la vella CiU podria impedir que Colau tornés a ser alcaldessa i en l’eix republicà podria impedir que Ciutadans governés la ciutat.

Encara tenim un any per davant, doncs, però convindria reforçar aquest paper d’ERC com a triple contribuent: garantia perquè Barcelona tingui un alcalde republicà, garantia perquè continuïn les polítiques d’esquerres i garantia per aturar la demagògia populista de Ciutadans. Tot el que sigui afeblir les possibilitats d’ERC amenaçant de votar Colau o pressionant el partit perquè dilueixi aquests elements en una candidatura només independentista pot acabar tenint precisament l’efecte d’afavorir Ciutadans.

I no tingueu cap dubte que ERC sabrà ser agraïda amb aquest vot prestat que proposo i demano.

Un cop s’ha sabut avui a les 3 de la tarda que la CUP mantindria l’abstenció a la segona votació que es farà demà al Parlament, tot fa pensar que Quim Torra serà el nou president de la Generalitat i que podrem formar un nou govern que deixi sense efectes l’article 155. D’aquesta manera podrem obrir un altre cop el front parlamentari (sense l’amenaça d’unes noves eleccions) i el governamental. Amb aquest front novament actiu, només cal esperar que el front de l’exili, lliure de les pressions a què estem sotmesos els qui continuem sota jurisdicció espanyola, continuï buscant suports internacionals que pressionin, al seu torn, el Regne d’Espanya perquè s’avingui al diàleg, perquè accepti que la solució ha de venir per la via del diàleg i de les urnes i no per la via de la repressió policial i judicial.

No m’estendré sobre l’elecció de Quim Torra. Ha estat el candidat designat per Carles Puigdemont (que alhora fou el candidat designat per Artur Mas) en el marc d’un acord amb ERC que, si més no, ens ha permès constituir el Parlament i fer-lo funcionar durant tots aquests mesos. Faig meus articles com el d’Eduard Voltas, que encomia la resiliència del país i diu de Torra que “el seu perfil és ideal per mantenir el pols amb l’estat espanyol en el terreny de la dignitat i les actituds, però no té capacitat de penetració en nous públics“, o el del lingüista Albert Pla, que hi veu una elecció poc afortunada i escriu això: “Recosir el país només serà possible rebaixant la tensió identitària: fent que valors com la democràcia o la justícia social passin a un primer pla i que etiquetes com ‘els catalans’ o ‘els espanyols’ es deixin d’utilitzar per confrontar, mensyprear i insultar.”

En tot cas, donem a Quim Torra el benefici del dubte i esperem que intenti connectar amb sectors de la nostra societat que fins ara no s’han identificat amb el projecte de la República Catalana, perquè crec que incorporar aquests sectors serà necessari. Tard o d’hora (i esperem que sigui com més d’hora millor) el diàleg començarà i es probable que calgui tornar a passar per les urnes, tornar a mesurar les nostre forces, el suport al projecte. Tant sí com no caldrà fer-ho d’aquí a un any amb motiu de les eleccions municipals i del Parlament Europeu, que coincidiran. Per tant, a banda de les gestions “diplomàtiques” que pugui fer el govern a l’exili o d’esperar que les estratègies de les defenses vagin donant fruits i continuïn debillitant l’Estat espanyol, no podem descurar el suport social de la República Catalana. Mentre uns treballen des de fora la via diplomàtica, nosaltres hem de treballar, des de dins, la via democràtica. Hem de fer de les properes municipals un gran èxit del republicanisme i hem d’aconseguir incorporar-hi els qui fins ara no hi hem pogut incorporar.

Esquerra Republicana té molt clar que això és el que cal fer i és el que proposa al text que la militància debatrà a la propera Conferència Nacional. Estaria molt bé que els esforços del MHP Quim Torra i de l’expresident Carles Puigdemont anessin en el mateix sentit però, si no és així, igualment els esforços d’ERC hi aniran. Esquerra Republicana persistirà i estic segur que ho farà amb el cap posat en l’objectiu de forçar el Regne d’Espanya a dialogar des d’un suport republicà incontestable. No té cap sentit oposar-nos a aquest diàleg perquè és el que hem demanat sempre i és el que ens ha fet més forts i el que ens ha donat més legitimitat i més suport social. No hem de confondre diàleg amb claudicació. El dia que coneguem els termes d’un eventual acord fruit d’una negociació ja podrem fer-ne la crítica si el considerem massa tou o rebaixat, però de moment l’objectiu, el gran objectiu, ha de tornar a ser obligar el Regne d’Espanya a trobar una solució política per la via del diàleg.

I dic que ho ha de tornar a ser perquè, passats tots aquests mesos des del 27 d’octubre, personalment interpreto que aquest va ser sempre l’objectiu tant del referèndum de l’1 com de la declaració del 27. I som on som perquè no ens en vam sortir. Calia fer alguna cosa per trencar el bloqueig i la negativa pètria de Rajoy a dialogar, que feia anys que durava, i els nostres representants ho van fer, conscients del risc que assumien, i que ja fa mesos que tristament constatem, en forma de presó i d’exili. En cap cas, doncs, va ser un gest inútil ni simbòlic, però depèn de tots nosaltres que sapiguem veure-ho així, multiplicar el sentit del sacrifici que van fer. No ens ha de fer vergonya no haver volgut defensar la República per la via de la força i passant, segurament, per enfrontaments violents. A mi, almenys, no me’n fa. Al contrari. L’aposta per la no-violència i pel diàleg reforça les meves conviccions i crec que reforça de manera molt sòlida els fonaments de la república que volem fer.

Cal denunciar, doncs, la repressió de l’Estat espanyol, però també cal mirar-lo de fit a fit i dir-li que continuem esperant-lo per dialogar. Nosaltres, amb la consciència ben neta i amb la certesa que guanyarem. Nosaltres, que cada dia en som més i cada dia estem més cohesionats pels valors republicans. 

Abans que res, deixeu-me felicitar la culerada pel títol de lliga que acaba d’aconseguir el primer equip de futbol masculí. Però no és de futbol, que em proposo escriure, sinó de la nostra situació política.

Us faré una confessió: fins ara, m’havia quedat amb un relat dels fets d’octubre de l’any passat que se centrava en l’amenaça de violència per part del Regne d’Espanya. És de les primeres idees que es van fer públiques, no teníem gaire cosa més que unes declaracions de la Marta Rovira (ja em va estranyar que no n’hi hagués unes altres de més explícites i més contundents per part de Puigdemont mateix) i amb això em vaig quedar. Si era cert, ja vaig dir al seu moment que em semblava intel·ligent. Jo tampoc vull que la independència ens costi ni una gota de sang si ens la podem estalviar i abans preferiria un pas enrere a la defensiva per deixar en evidència un estat repressor i fer finalment el pas endavant un cop l’excés de violència l’hagués debilitat davant la comunitat internacional. Tanmateix, també és cert que per aconseguir aquest efecte hauríem d’haver-los forçat a mostrar un indici de violència una mica més explícit (quedi clar que no m’estic referint a l’1 d’octubre, sinó als dies que van seguir el 27) que no pas unes suposades amenaces. Tot és prou complex, però ara no tenim cap prova de la violència que el Regne d’Espanya hauria fet servir per reprimir una República que ja estaria proclamada i amb els 41 decrets signats.

Durant aquests darrers mesos m’he resistit a anar perseguint relats de periodistes, rumorologies i revelacions i he deixat que tot anés deixant el seu pòsit. Una determinada interpretació dels esdeveniments en calent hauria pogut canviar l’evolució de les coses. Avui, però, quan he llegit la crònica que ha publicat el diari Ara, havent passat un temps suficient, he arribat a la conclusió que el tema de l’amenaça de violència, tot i ser important, no era el principal. Crec que el moment clau del relat és quan, segons el relat periodístic, Carme Forcadell va demanar a Puigdemont si les quatre condicions previstes inicialment per convocar eleccions es complirien, i la resposta va ser que només se’n compliria una: la retirada del 155. Les altres tres condicions, Puigdemont les havia retirades de la negociació: “que la fiscalia abaixi el ritme -s’està preparant la querella per rebel·lió-, la retirada dels cossos policials espanyols que havien atonyinat els votants de l’1 d’octubre i la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.” Aquesta cessió tan sorprenent al moment del famós i esperat xoc de trens va fer que Forcadell li’n demanés els motius, i Puigdemont va respondre, sembla ser, la frase que per a mi és la clau de tot plegat: “Perquè no tenim estructures d’estat, ni el control dels Mossos, ni cap suport internacional.”

Ara seria molt complicat entrar a analitzar el perquè de les dues primeres coses i no ho faré perquè no em vull allargar, però em costa d’entendre que Puigdemont portés el país al xoc de trens sense tenir ni les estructures d’estat ni el control dels Mossos. Sense això, evidentment, la manca de suports internacionals feia desaconsellable tirar pel dret. Abans de convocar-se el ple del 27, ja estava clar que l’opció de Puigdemont no era desplegar la República, però la majoria no vam ser en aquelles converses i no ho sabíem. És probable que tots els esforços anessin encaminats a forçar Espanya a entrar en el diàleg, i aquesta hauria estat també la meva primera opció, però vull pensar que s’havia treballat la possibilitat que no hi entressin, com finalment va passar. La conclusió que hem de treure és que la República serà impossible sense un mínim acord amb el Regne d’Espanya? Cal descartar definitivament la famosa unilateralitat amb tot el que això comporta? No ho sé, encara. Però és possible que la clau sigui la fortalesa del mandat democràtic.

Per als qui volem la independència, els 70 diputats (majoria absoluta) que van votar-la el 27 són un mandat perfectament legítim i democràtic, però al qual no va correspondre ni un sol estat reconeixent-nos. Ni un. Per què? Probablement perquè no tenien clar que la cosa anés de debò. Si molts de nosaltres encara no teníem clar si la República era real o simbòlica, com havia de sortir un sol país a reconèixer una cosa que no existia? El mandat democràtic era vàlid de portes endins, per a nosaltres, però potser no ho era de portes enfora. Per molta pressió que exercís el Regne d’Espanya i els seus aliats, em costa de creure que ni un sol estat es desmarqués d’aquesta posició. I si el problema era el famós 50% no assolit, ja som al cap del carrer.

Probablement el 27 de setembre de 2015 vam recollir el fruit d’errors passats i els vam arrossegar més enllà de l’1 d’octubre i tot. Personalment vaig intentar explicar fins a la sacietat que la idea de fer una única llista i de congelar el debat ideològic era contraproduent per al conjunt de l’independentisme. Des d’aleshores hem viscut satisfets amb la nostra majoria parlamentària de 72 diputats, que efectivament hauria de ser suficient com a mandat democràtic. Tanmateix, si com deia Puigdemont ningú no estava disposat a reconèixer la República de Catalunya, potser el mandat democràtic no era prou contundent per fer coses que anaven més enllà de declaracions al Parlament.

Tot plegat ens hauria d’estimular a ser crítics, no per fer retrets a ningú, sinó per saber exactament quins errors hem pogut cometre i no tornar a repetir-los. És una evidència que, malgrat aquells 70 vots de 135 que van votar a favor de la República, avui som una autonomia que pateix els efectes de l’article 155. Per què? Què vam fer malament, si és que vam fer malament alguna cosa? No som independents perquè és impossible? No ho som perquè no vam ser prou valents? No ho som perquè vam preferir fer un pas enrere tàctic per agafar més forces per a l’assalt final? Em sap greu, però no tinc respostes per a aquestes preguntes. L’únic que sé és que, mentre no puguem canviar l’actitud de bloqueig i de negativa al diàleg que manté el Regne d’Espanya ni l’actitud de la comunitat internacional, l’únic que tenim al nostre abast és millorar les condicions perquè augmenti encara més el suport electoral a la República de Catalunya. Si en un futur proper tornem a tenir l’oportunitat, l’hem de saber aprofitar, i això passa per aprendre dels errors.

Les eleccions municipals que hi haurà d’aquí a un any són una gran oportunitat en aquest sentit, però ara com ara no tinc unes sensacions gens bones. Fa setmanes que Jordi Graupera demana una candidatura única per a tots els independentistes de Barcelona, com Mas va voler el 2014-2015 per al Parlament. Aquest cap de setmana, Manuel Valls ha condicionat la seva candidatura, que ja veurem si finalment és una realitat, a transcendir l’estricte àmbit d’un partit polític per representar el conjunt de l’unionisme. Graupera ja s’hi veu i n’està encantat. Si finalment es produeix una inhabilitació massiva d’alcaldes i alcaldesses, això també tindrà un efecte galvanitzador en el mateix sentit. Anem de pet a repetir l’error de fer llistes unitàries independentistes, però aquest cop als ajuntaments, i no només al de Barcelona, perquè moltes veus influents ja demanen o fins exigeixen que això es faci a tots el municipis.

És curiós que es pugui desqualificar Manuel Valls com a candidat de Ciutadans dient que a aquest partit no l’importa Barcelona, sinó únicament anar contra la independència per, a continuació, demanar una llista en què només importi estar a favor de la independència. Tal com va passar el 27 de setembre de 2015, ens arrossegaran a concentrar el vot en Jordi Graupera i és molt probable que, com Puigdemont, sigui el candidat més votat per l’independentisme. Davant nostre tenim un any sencer per anar pensant i discutint si guanyarà ell o Ada Colau o Manuel Valls i jugant amb els possibles pactes posteriors i fins amb la incidència que l’expectativa d’aquest pactes podran tenir en la votació mateixa, però amb tot això, tal com va passar el 2015, ja haurem caigut en el parany de no pensar en els qui només pensen en el seu municipi.

El republicanisme podria ser el comú denominador d’una amplíssima majoria social que s’expressa amb diversos matisos i a través de diferents eines, però el tornarem a convertir en un embut. En nom de l’independentisme es tornarà a enviar el missatge que el teu municipi no importa, que només importa la independència. I el problema, ara i el 2015, no som els qui estem disposats a sacrificar un model de poble en favor d’aconseguir la República, sinó els qui no hi estan disposats o els qui tenen dubtes. Els tornarem a dir que si no voten en Graupera no són dels nostres. I així, fent passar la gent per l’embut, crec que no s’amplia el suport a la independència.

Si no ho haguéssim fet els darrers anys, no hauríem arribat on som ara. A vegades sembla que perdem de vista la quantitat immensa de gent que, sobretot des del juny de 2010, han decidit sumar perquè tinguem un estat propi. A grans blocs, ja sabeu que estem parlant del que abans era CDC i de bona part del PSC, però també altres perfils. Molts. Moltíssims. Afortunadament. Per això vull cridar l’atenció un cop més sobre l’error de considerar que qui no s’hagi decidit per la independència a aquestes altures ja no ho farà.

D’entrada, canviem “independència” per “república”, perquè triar bé les paraules és molt important, i  pensem en els perfils que ens falten, en les persones a qui volem arribar. La feina feta entre votants de l’antiga CDC ja ens la podem estalviar i concentrar els esforços en els altres perfils. En tot cas, al votant de l’antiga CDC, que ara pot ser-ho del PDCat o de Junts Per Catalunya, li podem fer veure la necessitat d’arribar a altres perfils de la mateixa manera que al seu dia el vam ajudar a ell o ella a entendre que només amb ser catalanistes o nacionalistes no n’hi havia prou i que ens calia tenir la independència com a fita política. I li hem de demanar comprensió i generositat perquè, si ens en sortim, si aconseguim incorporar més persones a la defensa de la república, potser hi haurà un efecte no desitjat per ells, que és un canvi de majories dins dels partidadaris de la independència.

L’evolució dels votants del PSC continua d’una manera semblant a la d’aquests darrers anys: alguns ja han entès que les idees de progrés i de justícia social que sempre han defensat s’identifiquen més amb la república que volem fer que no pas amb el que està passant al Regne d’Espanya, la salut democràtica del qual és alarmant; altres continuen atrinxerats en l’aparell del partit intentant salvar els mobles en un exercici d’optimisme encomiable; i un tercer grup va decidir fer un vot útil a Ciutadans el passat 21 de desembre perquè els van instrumentalitzar el sentiment identitari i van aconseguir que oblidessin progrés, justícia social, valors cívics i tot allò que els havia fet votar PSC durant una colla d’anys.

Per increïble que sembli (tan increïble com la conversió de convergents i socialistes dels darrers anys, insisteixo), al llarg dels propers mesos moltes persones que el 21 de desembre van votar Ciutadans votaran Esquerra Republicana, i això es veurà sobretot a les properes municipals. I serà molt bo per poder implementar definitivament la república que vam desar al congelador a finals d’octubre. L’únic que ens cal és la mateixa mà esquerra que hem tingut fins ara, la mateixa capacitat de posar-nos a la pell de l’altre, d’entendre’l, d’explicar-li les coses en els seus termes i de posar-li els exemples més propers i directes. I el que no ens cal és la confrontació violenta, ni física (evidentment) ni verbal. No ens cal dir-los feixistes a tots, perquè no ho són. És clar que n’hi ha que sí, però em nego a creure que tots els 1.109.732 vots que va tenir Ciutadans el 21 de desembre són vots feixistes. I en comencem a tenir proves. Les actituds i activitats feixistes són preocupants i cal denunciar-les, però estic segur que no tots els votant de Ciutadans les comparteixen. I, descartat el feixisme, les actituds més nacionalistes espanyoles també tenen molts matisos. Avui mateix, a la manifestació de Societat Civil Catalana no hi havia pas un milió de persones, oi?

Fem aquest exercici, doncs, de posar-nos a la pell de l’altre. I continuem cosint el país com hem fet fins ara. Recentment, diverses persones han esmentat la capacitat de seducció de Nelson Mandela. En va parlar divendres en Joan Tardà al Club de Premsa d’El 9 Nou i en parlava John Carlin a l’últim punt d’aquesta entrevista de dijous passat quan deia, replicant la referència d’en Josep Casulleras al respecte a l’opositor polític: “És que Mandela va aconseguir convèncer els blancs que cedissin el poder voluntàriament. Si ho reduïm a un factor, ho va fer perquè es va posar a la pell de l’altre, per més que fossin racistes, uns fills de puta que l’havien ficat a la presó. Però es va posar a la seva pell i va fer un esforç per entendre quins eren els seus temors i les seves ansietats i que per qüestions de la vida i de l’atzar aquells paios van néixer blancs i eren a l’altre bàndol.”

Com a persones, l’atzar ens fa néixer a qualsevol lloc del món i construir-nos una identitat basada en elements culturals, com poden ser la llengua, la religió, etc. Si després volem adquirir altres identitats suplementàries, teòricament som lliures de fer-ho. Tot i que sabem que no sempre és fàcil, moltes persones se’n surten la mar de bé i arriben gairebé a oblidar la identitat original, la que els ha estat donada per atzar, i a substituir-la per l’adoptada ja en l’etapa adulta, fruit d’una decisió racional i d’un esforç constant.

L’element atzarós no m’interessa gaire perquè no deixa marge de maniobra, perquè no podem tornar a néixer i triar una altra llengua o una altra cultura diferent de la que hem tingut i que substitueixi la que l’atzar ens ha donat. Ni falta que fa, en realitat. De fet, el dia que es pugui triar amb quina llengua i amb quina cultura arribem al món, com qui tria el sexe que vol que tinguin els seus fills, la humanitat s’enfrontarà a un problema de nassos que ara no vull ni plantejar-me. Crec que el factor atzar és decisiu a l’hora d’assegurar la diversitat lingüística i cultural que hi ha al món. Si no fos per l’atzar, encara decidiríem que ens surt “més a compte” néixer directament amb la identitat que volem acabar adoptant, per estalviar-nos esforços.

En la decisió de canviar d’identitat, de qüestionar-se-la o de revisar-la, doncs, hi ha elements culturals. Per entendre’ns, potser si un dia ser català acabés sent sinònim de ser un “capullo integral” decidiríem, per vergonya, acabar abandonant la nostra identitat i adoptar-ne una altra que no ens avergonyís. De moment, per sort, no és el cas. Tenim els nostres defectes i les nostres imperfeccions, però globalment crec que hem d’estar més orgullosos que no pas avergonyits.

I la identitat espanyola, com està? M’ho pregunto pensant, sobretot, en els catalans que se senten espanyols (els que se senten tan catalans com espanyols, els que se senten més espanyols que no pas catalans i els que se senten únicament espanyols tot i viure a Catalunya). Se senten orgullosos de ser espanyols? En què es basa aquest legítim orgull? En la llengua? No cal dir que llengua, nació i estat no són la mateixa cosa. Fa molt de temps, per exemple, que uns que parlen anglès no estan pas orgullosos de ser anglesos, sinó de ser nord-americans. Per tant, sembla obvi però cal recordar-ho un cop més: un castellanoparlant pot estar molt content de ser-ho, però això no vol dir que se senti nacionalment espanyol. No tots els castellanoparlants tenen el mateix estat, oi?

La identitat espanyola a Catalunya no pot sostreure’s del passat, del fet que el castellà hagi estat, durant segles, la llengua de la repressió i de l’homogeneïtzació des de la Inquisició fins a l’actual govern de Rajoy, amb l’aplicació de l’article 155, passant pel comte-duc d’Olivares, pel Decret de nova planta o per la dictadura de Franco. És evident que la cultura en llengua castellana, com totes, és riquíssima, però la identitat espanyola a Catalunya, que sempre ha arrossegat aquest llast de repressió i d’homogeneïtzació, continua tenint un problema pendent de resoldre. Ser espanyol és gairebé sinònim de ser excloent, i en aquesta idea hi té molt de pes la inèrcia de la dictadura franquista i el disseny polític del projecte que s’ha anomenat Transició i que finalment la República Catalana està desplaçant.

Els qui se senten orgullosos de ser espanyols a Catalunya, a quins valors associen aquest orgull? A la Constitució espanyola (la llei a la qual fan referència contínuament per justificar la persecució judicial contra l’independentisme duta a terme en detriment d’un diàleg polític constructiu)? A la selecció de futbol? No és una pregunta malintencionada ni provocadora, perquè per emocionar-se amb un equip de futbol no cal tenir DNI del Regne d’Espanya, com no cal tenir-lo per gaudir de la cultura en llengua castellana.

Crec, sincerament, que no hi ha un projecte polític que pugui fer sentir orgullosos els espanyols de Catalunya. Ho hem vist aquests darrers anys, amb l’augment constant del suport a la independència, que també ha crescut entre els qui es consideren espanyols. Ni tan sols la victòria de Ciutadans el passat 21 de desembre no respon a una proposta de projecte polític, sinó al rebuig visceral i sord davant la República Catalana que es proposa.

Crec que els espanyols de Catalunya són diferents dels espanyols d’Espanya. Més enllà d’aquest rebuig visceral expressat a través del vot a Ciutadans, estic convençut que hi ha moltes persones que admeten que el projecte polític del Regne d’Espanya està en una crisi profundíssima, potser la més greu de totes, i que s’ha agreujat especialment amb la pèssima resposta donada a Catalunya. I aquesta crisi té a veure amb la gestió de la diversitat, però també amb les dificultats enormes de construir un estat basat en la igualtat social i en el progrés. El discurs de PP i Ciutadans contra Catalunya no fa sinó amagar problemes gravíssims que la ciutadania espanyola no trigarà a patir: pensions, retallada de drets fonamentals, explotació econòmica, etc.

I crec, finalment, que des de l’independentisme tampoc no hem insistit prou a explicar-los el projecte que els oferim: la regeneració del projecte espanyol a través de la República Catalana. Els qui volen un Regne d’Espanya homogeni, on totes les llengües i cultures que no siguin la castellana facin nosa i on els rics continuïn servint-se de l’estat per explotar els pobres, ja sabem que no voldran ni sentir-ne a parlar, d’aquesta proposta, però tothom que pensi que a la Península ibèrica hi ha un projecte potencial de confederació lliure dels pobles que la integren veurà en el suport a la República Catalana la millor manera de forçar la renovació.

Hauríem de fer un esforç, tots plegats, per desenvolupar més aquesta proposta d’estructurar una entitat política ibèrica, que inclogui Portugal, i que es basi en la lliure confederació dels pobles que la integren. Jo no sé si es pot estar gaire orgullós de ser espanyol en el que ara és el Regne d’Espanya, però veig moltes opcions de poder estar orgullosos, tots plegats, de construir una cosa ben diferent a partir de la sobirania catalana i portuguesa. I si aquesta proposta surt dels espanyols de Catalunya potser encara tindrà més força i més legitimitat.

Hem d’estar contents d’haver tret 70 escons i d’haver afegit 100.000 vots a la causa republicana. Com ja han comentat moltes veus, en les condicions en què s’ha produït tot plegat, aquests resultats demostren que els dos milions de vots són força estructurals i sòlids, i ens n’hem d’alegrar. De fet, si com diuen les enquestes és cert que un de cada quatre votants dels Comuns votaria sí en un referèndum d’independència (i dos de cada quatre votarien que no), és molt probable que, si ens calgués tornar a votar (i aquest cop en el famós, esperat i encara no albirat referèndum acordat amb l’Estat espanyol), arribéssim a superar el 50% en vots. Però si la participació tornés a ser tan alta com dijous, tampoc no aniríem tan sobrats. Per tant, si tenim l’oportunitat de continuar eixamplant la base dels partidaris de la República Catalana, estem obligats a fer-ho i ho hem d’incorporar en les anàlisis, en les estratègies i en les accions. En tot.

Mirem-nos les vint ciutats de Catalunya amb més població, perquè hem d’anar a l’engròs. A la majoria hi ha guanyat Ciutadans. El PP està pràcticament desaparegut del mapa. El PSC continua parant el cop però sense acabar de remuntar, (personalment crec que tard o d’hora farà la davallada definitiva, però això ja seria matèria per a un altre apunt). El vot s’ha concentrat en Ciutadans perquè tots els esdeveniments d’aquest darrer trimestre de l’any l’han convertit en el vot útil dels qui pensaven que calia aturar allò que volem la majoria, però personalment em nego a creure que aquest milió de persones o més siguin un tot homogeni. Per increïble que sembli, estic convençut que moltes d’aquestes persones que ara han fet un vot útil per aturar la República Catalana hi poden acabar donant suport. I estem obligats a aplanar-los el camí.

Per tant, no sóc gens partidari d’una identificació en bloc dels votants de Ciutadans amb alguns dels elements certament preocupants que caracteritzen el partit. No sóc gens partidari d’un etiquetatge fulminant i d’una confrontació directa. Nosaltres, que hem estat capaços de sobiranitzar l’antiga CDC; nosaltres, que ens hem barallat dialècticament amb persones d’esquerres tan rellevants com Raül Romeva, Ernest Maragall, Toni Comín, José Rodríguez i tants altres que avui ens fan costat (però ara esmento aquests perquè han ocupat llocs importants en una candidatura independentista com és la d’ERC); nosaltres, dic, no hem de renunciar ara a continuar treballant perquè, novament, un perfil de votant contrari a la independència acabi sent-hi favorable.

En aquest sentit, i tornant a les vint ciutats amb més població de Catalunya, la segona força més votada és ERC. L’esquema de Barcelona, amb Ciutadans com a primera força, ERC com a segona i Junts per Catalunya com a tercera, és força extensible a la majoria d’aquestes ciutats. Només en cinc casos (Lleida, Reus, Girona, Sant Cugat del Vallès i Manresa) Junts per Catalunya ha tingut més suports que ERC. Per tant, sembla clar que si mai s’ha de visualitzar una alternativa a Ciutadans que pugui conduir l’elector cap a l’òrbita republicana, ERC parteix d’un suport més ampli que no pas el PDCat o Junts per Catalunya per aconseguir-ho.

Des del meu humil punt de vista, tot i no ser un analista tan dotat com en Vicent Partal o en Pere Cardús, de l’anàlisi diària dels quals podeu gaudir a Vilaweb, el que vaig escriure fa tres anys sobre els riscos de congelar el debat ideològic continua vigent. I malgrat aquests cent mil vots de més respecte del 2015 que tant ens han alegrat la vida, no podem negar que estem una mica congelats des que Artur Mas va obrir el debat de la llista única i més tard en va imposar la solució. Ens està costant molt arribar a un perfil de persones que finalment Ciutadans ha sabut fer-se seves en aquestes eleccions. Hi ha una massa molt important d’electors que arrufa el nas quan identifica la República Catalana amb la dreta, amb el nacionalisme català identitari, però que podria arrufar-lo menys si la identifiqués amb uns altres valors, amb unes altres cares i amb uns altres discursos.

Per acabar, doncs, tant si allò que tenim per davant és la possibilitat de fer finalment un referèndum acordat amb l’Estat espanyol com si el que podem fer és desplegar la República Catalana i cosir el país, necessitarem descongelar ERC i deixar-li les mans lliures perquè pugui fer aquesta feina. Dijous, la majoria d’independentistes vau considerar que era millor votar Junts per Catalunya perquè tornés el president legítim (entenc que aquest ha estat el nostre vot útil), però estic convençut que continuem tenint clar que no podem renunciar a ampliar el suport social a la independència i que sabem on cal fer-ho.

Al final del segon lliurament d’aquesta sèrie sobre el reportatge d’Antena 3 (Romania) vam veure un intent de contextualització històrica que no anava més enllà del final de la Guerra Civil al 1939 i parlàvem de la tesi de Paul Gabor segons la qual voler la independència és un gest absolutament hipòcrita i egoista perquè si Catalunya és rica és precisament gràcies a les lleis espanyoles i als fons de la Unió Europea.

A partir del minut 19.25, la veu en off es demana: “Per quin motiu Marcela Topor ha donat suport a la independència? Potser per amor al seu marit, potser perquè no ha tingut en compte els fets històrics, potser perquè tenia moltes ganes de ser la primera dama d’un nou país aparegut al mapa d’Europa. En tot cas, dues coses són certes: d’una banda, que mentre ha estat primera dama de la província els romanesos d’allà no hi han guanyat gaire.” Per explicar això, apareix novament l’advocada Iulia Buzdugan, que havíem conegut al primer lliurament d’aquest sèrie, i diu: “com que també era romanesa, m’esperava que fes més per nosaltres; en primer lloc, no hi ha traductors romanesos de català. Et donen documents en català i no tens ningú que te’ls pugui traduir perquè amb els romanesos no hi ha cap conveni. Està massa implicada en temes catalans per veure els temes de la seva terra d’origen. Si tenia alguna capacitat d’influir, ni que fos en aquest sentit…”

De l’altra, reprèn la veu en off, “ni Marcela Topor, ni el seu marit ni els seus aliats no van calcular les conseqüències desastroses del moviment d’independència, perquè al cor de la Unió Europea el separatisme no es pot tolerar. Els líders de Brussel·les saben prou bé que una separació pot portar-ne una altra i així fins al desmembrament total.” I cita Juncker quan deia: “No tenim cap necessitat de caos i d’una zona euro formada per cent estats diferents, que ja és prou difícil amb disset.” Conclusió de la veu en off: “Per tant, immediatament després del referèndum van aparèixer els primers senyals que, en cas que es declarés la independència, Catalunya perdria la riquesa que té; irònicament, el mateix motiu que havia impulsat la revolta. Les grans companyies han fet front comú i, o bé han canviat de seu social cap a altres províncies o bé senzillament han rebutjat continuar tenint relacions comercials amb els catalans. I els nostres romanesos, immediatament, ho han patit.”

Novament l’advocada Buzdugan parla de casos de camions que tornaven buits d’Alemanya perquè, sabent que venien de Catalunya, el client no ha volgut satisfer el contracte; o d’empreses de Bilbao que no volien servir comandes. Assegura que hi ha molta gent que vol marxar a fer negocis a una altra banda i que li han trucat romanesos per preguntar-li què han de fer amb els diners que tenen al banc. I la veu torna a rematar-ho al minut 21.49: “I això no és tot: l’Institut Nacional d’Estadística ja ha anunciat pèrdues d’entre el 15 i el 20% en l’àmbit del turisme, en el qual excel·lia Catalunya i que li aportava uns ingressos de cinc bilions d’euros anuals.”

Al minut 22 reapareix Paul Gabor per explicar que, 25 o 30 anys enrere, tot el que es veu darrere seu  era un poblet agrícola i que s’ha desenvolupat amb l’ajuda de la indústria petroquímica i del turisme de la zona. “En un poble on fa 25-30 anys hi havia 5.000 habitants, avui n’hi ha 18.000 o 20.000”, diu Gabor. D’ell, la veu ens explica que ha viscut els darrers 18 anys a Espanya, 13 dels quals a Tarragona, i que ha vist amb els seus propis ulls com es desenvolupava la zona gràcies a les inversions estrangeres. Assegura que avui, amb el seu afinat instint periodístic, “analitza la situació i preveu un futur ple d’ombres per a aquesta regió en cas que el separatisme no s’extingeixi i que tant inversors com turistes en marxin”. Gabor ho explica així al minut 22.50: “Crec que el pressupost municipal cauria un 60-70% o potser més i tot. Per a aquesta zona seria una catàstrofe econòmica!” La veu ho remata parlant de les reserves hoteleres, que assegura que s’han anul·lat a cabassos i que només queden quatre turistes despistats que miren d’aprofitar els darrers dies de sol a la riba del Mediterrani. “Això fa dos mesos que dura, des que va començar a encendre’s l’ambient nacionalista”, diu.

Al minut 23.50 Gabor insisteix: “A Catalunya, de cara a l’any vinent, en plena temporada turística entre juny i agost, ens podríem trobar amb aquests carrers buits, perquè al cap d’un any les caigudes ja no serien del 10 o el 15% sinó que ens podríem trobar que el turisme ha caigut entre un 50 i un 60%.” I la veu en off diu que novament els romanesos serien les víctimes d’una guerra que no és seva. Gabor ho expressa així: “Nosaltres som jornalers, hem vingut aquí en benefici propi però també en benefici dels d’aquí; i tan bon punt un territori entra en la inestabilitat política i econòmica, els primers que ho pateixen i els qui més ho pateixen són els que han vingut de fora; els darrers a venir són els primers a marxar.”

Al minut 24.40 el reportatge torna a canviar de lloc per anar a l’empresa que Aurel Sapera [Facebook] té a Montcada i Reixac: As de hielo. Se’ns explica un cas d’èxit empresarial i al final la veu en off diu: “Ara, però, quan entra al magatzem, se li trenca el cor. El seu famós gel és a punt de fondre’s sota el foc de la crisi catalana. Les vendes li han caigut un 30% perquè una part dels 5.500 clients que té han anul·lat les comandes, només perquè a les etiquetes hi diu ‘produït a Barcelona’. Ha perdut molts diners i diu que l’octubre de 2017 ha estat el moment més terrible des que va arribar a Espanya. Ni la crisi financera de 2008 no li va provocar tantes pèrdues com el moviment separatista. I sap que la sortida d’aquest atzucac encara queda lluny.”

Els autors del reportatge fan un tomb per l’empresa i parlen del personal, també romanès. Sapera diu que allà hi ha una mena de Romania en miniatura i el comentari de la veu en off és el següent: “Aquesta comunitat, feliç, tranquil·la i pròspera fins no fa gaire, ara està desorientada, insegura i espantada a causa del moviment independentista, que no sembla pas que es pugui moderar amb les eleccions del desembre si tenim en compte que el marit de Marcela Topor, des de la distància, anima a la continuació del procés.”

El que és curiós és el que trobem a la part final del reportatge. “Podríem estar temptats de pensar que Romania se’n podria veure beneficiada, de tot plegat, si aquests romanesos agafessin un avió i tornessin a casa, on farien molta falta [per fer prosperar els seus negocis].” L’un darrere l’altre, però, deixen clar que a Romania no hi tornen: Gabor, perquè odia un sistema ple de familiars i d’amants a tots els nivells infinits de l’administració; Sapera, perquè sap que amb el sistema d’allà li hauria costat 300 anys fer el que aquí ha fet en 12; l’advocada Buzdugan, perquè ja no s’hi veu després d’haver passat tants anys, massa anys per tornar a començar de zero allà. “Quan ho deixes tot a Romania i véns amb una maleta i a partir d’aquí comences a treballar i a treballar, i tens una casa i tens fills… Després d’això, tornar a marxar amb la canalla i amb una altra maleta? És massa per a una persona.”

Amb el testimoni de Iulia Buzdugan havia començat el reportatge i amb ella mateixa s’acaba. Això sí, no sense el comiat de la veu en off, que us transcric novament: “Es quedaran, doncs, en aquesta terra, on ja ha fet arrels la segona generació d’immigrants romanesos, i continuaran avançant tot pregant que el dia de demà els porti tot allò que els va prendre el dia d’ahir, la seguretat que permeti a aquestes persones fortes, acollidores i amb temor de Déu treballar sense por d’haver de marxar també d’aquí. Una pregària per a ells i per a nosaltres, que tot i ser lluny, ens uneix una cosa: una època tèrbola que vivim tots plegats a causa d’uns interessos ocults i d’uns líders que sembla que hagin perdut el rumb.”

Continuo comentant el reportatge sobre Catalunya emès diumenge passat pel canal de televisió romanès Antena 3. Aquest apunt, doncs, és la continuació d’aquell que vaig publicar dijous passat i que, per cert, segons les estadístiques de Vilaweb, ja és el més llegit de tots els de temàtica romanesa que he publicat perquè supera les 1.200 lectures.

Ho havíem deixat on el reportatge es desplaçava a Reus, a la botiga de productes romanesos Bucureşti (minut 11.45). Allà, diuen, es respira un aire incòmode des de fa uns quants mesos. “Si els romanesos s’espanten, abaixem la persiana i busquem una altra cosa”, diu la propietària de la botiga, Nicoleta Niculica. Ella és a Catalunya des del 1996 i ha aconseguit obrir-se camí en el món del comerç, però avui, diu la veu en off, “mira al seu voltant amb por i es pregunta què en quedarà, de la feina dels darrers 21 anys”. Nicoleta explica que “hi ha moltes empreses que han començat a treure la seu de Catalunya; si Catalunya s’independitza, quedarà fora de la Unió Europea i per tant fora del sistema de comerç de la UE”. I la veu en off ho remata dient que “amb la fugida de les empreses [tot i que la Nicoleta només parlava de les seus] espantades per la inestabilitat, molts romanesos es quedarien sense feina i això vol dir que la botiga es quedaria sense clients. Tota la comunitat es demana què els portarà la Catalunya de demà.” Una de les clientes ho exemplifica dient que potser hauran de marxar a un altre lloc si les coses no van bé a la feina, i un dels clients parla d’incertesa i diu que no sap què passarà.

El marit de la Nicoleta, diu la veu en off, assegura que aquesta “explosió” (independentista) no l’ha sorprès perquè des que va arribar va notar la “tensió” entre espanyols i catalans, i que s’esperava un conflicte obert, però que no s’esperava que fos tan ràpid i que l’afectés de manera tan directa. Els fets l’han enxampat enmig d’unes obres de desenes de milers d’euros i ara té por de perdre tot el que hi ha invertit. A més, diu, ha descobert que el “separatisme” ha arribat a la família (minut 14.25), ja que el seu fill gran, de 17 anys, en Juan Carlos [Facebook], és independentista. “Se sent com un autèntic català [i és que segurament ho és, si deien que la mare va arribar el 1996] i dorm amb la bandera de la ‘província’ (sic) sota el llit”, diu la veu. Efectivament, durant l’entrevista que li fa Sabin Ciornea, en Juan Carlos diu que l’Estat espanyol no el representa. I la veu en off hi afegeix que “no només això, sinó que ha militat activament, al carrer, participant en les manifestacions dels dies ardents de principis d’octubre i cridant contra les autoritats que van actuar de manera violenta”. “Quan va haver-hi el referèndum, vaig anar al col·legi electoral. La gent va sortir a defensar els seus drets. Era previsible que vingués la policia i aleshores la gent va dir que ens ajuntéssim tots i que no els deixéssim entrar. Aquí es pot veure”, explica en Juan Carlos mentre n’ensenya el vídeo a en Sabin amb el portàtil. [Durant l’entrevista, per cert, en Juan Carlos fa servir dues o tres paraules que no són romaneses sinó que són interferències del català.] “El pare intenta entendre la perspectiva diferent que té el fill”, diu la veu en off. “Jo he viscut coses que ell no ha viscut, tinc una experiència de vida que ell no té, però alhora he de reconèixer que a vegades he d’aprendre coses d’ell perquè no les he viscut com les ha viscut ell”, diu el pare.

Tot seguit, a partir del minut 16, ve un dels fragments més durs del vídeo: “Però el pare està preocupat pel fet que l’abisme obert entre les dues bandes, a favor i en contra de la independència, es continuï aprofundint, tot i que el govern de Madrid ha pres el control absolut de Catalunya i, aparentment, ha posat punt final al pla de separació. Daniel Niculica té prou experiència per entendre que la gent no podrà continuar fent veure que aquí no ha passat res, perquè aquí ha passat alguna cosa, i prou greu: una regió com la meitat de la Transsilvània romanesa, extremament rica i bonica, s’ha convertit, amb una rapidesa sorprenent, en un focus d’odi i de nacionalisme destructiu. Només ha calgut un grup de persones que alimentessin vells ressentiments. I entre aquestes persones, diuen, hi ha també una romanesa: Marcela Topor, esposa de l’expresident de Catalunya i artífex del moviment independentista.”

Al minut 16.56, el reportatge es trasllada al domicili de Carles Puigdemont i Marcela Topor, “la romanesa a qui Madrid acusa d’haver intentat trencar Espanya”, diu Sabin Ciornea, que afirma que filmar allà és pràcticament impossible perquè fa temps que la casa està vigilada per policies i per càmeres de seguretat. La veu en off explica que “avui la luxosa casa de la família Topor-Puigdemont és buida; l’expresident de la província va marxar d’Espanya després que el govern de Madrid anul·lés la declaració d’independència i l’acusés de sedició i de rebel·lió. Ara és a Bèlgica, on s’ha refugiat, diu ell, per por que a Espanya no tindria un judici just. I tampoc no hi és la seva esposa, però es desconeix el lloc on han marxat tant ella com les seves dues filles. Des que al gener de 2016 va esdevenir la primera dama de la província, de Marcela Topor se n’han dit moltes coses: que és bonica, que és una periodista d’èxit, que visita pitonisses” i que és més independentista que Puigdemont.

“Com en tantes altres situacions explosives, a la base del moviment independentista hi ha hagut també els diners”, explica la veu en off. “Essent una província extremament rica, Catalunya aportava a l’Estat gairebé una quarta part de tot allò que guanyava, cosa que enutjava els separatistes, i se’ls va animar a enutjar-se més. Els líders locals van queixar-se que no era just que set milions de persones com té Catalunya aguantessin el pes dels 47 milions que té Espanya. Tanmateix, el que no van tenir present ni Puigdemont ni la seva esposa ni tots els qui es van afegir al procés de separació és que fa un segle [sic] la província va quedar destruïda i agenollada davant del dictador Franco. Tot just el 1975, quan es va coronar Juan Carlos com a rei, Catalunya va començar a refer-se, de manera que tot el que està passant ara, diuen alguns, és una manipulació construïda a partir de fragments de veritat.”

I en aquest punt, al minut 19, entra en el reportatge el periodista Paul Gabor, que assegura que “Catalunya ha arribat a un nivell econòmic que moltes regions del món voldrien tenir perquè la llei ho ha fet possible, perquè l’Estat espanyol ho ha fet possible. Han vingut fons de la Unió Europea i per tant ens hem desenvolupat tots en conjunt. En el moment en què tu t’has convertit en una gran potència econòmica, voler-te separar em sembla un gest absolutament hipòcrita, absolutament egoista, un gest eixelebrat. Això, des del meu punt de vista, demostra la bogeria.”

Paul Gabor és un periodista establert a Catalunya. Des del seu mur de Facebook, darrerament ha anat publicant apunts en romanès sobre l’actualitat política catalana. Aquestes actualitzacions solen acumular centenars de “m’agrada”. Les seves cròniques sobre el procés català també es poden seguir a través del seu blog en romanès, on té una categoria dedicada al tema des de l’1 d’octubre, quan va començar citant i traduint al romanès l’article de Mario Vargas Llosa a El País. En alguna ocasió he entrat a debatre amb ell en un dels seus fils, concretament en un en què demanava dades sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Després d’oferir-li enllaços com per exemple el d’un article de Joseph Stiglitz, vaig abandonar la conversa perquè veia que només n’obtenia menyspreus i burles. Deia que l’article de Stiglitz havia quedat desfasat, que ja es coneix tots els economistes favorables a la independència (es riu de tots) i que no hi ha ningú que li doni dades que li permetin donar suport a la independència. Arran de la nostra discussió també va fer un apunt al seu Facebook el dia 22 d’octubre en què en reproduïa, amb captures de pantalla, alguns fragments en romanès. En comentar-ho als seus lectors deia “Mă simt inutil cerând argumente, logică și rațiune, pur și simplu cred că pentru unii nu mai există altceva decât sentiment furibund și reacție vulcanică pe fondul unor idei ultranaționaliste. (Em sento inútil demanant arguments, lògica i racionalitat; senzillament, crec que per a alguns ja no hi ha res més que sentiments furibunds i reaccions volcàniques amb idees ultranacionalistes de fons.)”

En un altre apunt de Facebook del 31 d’octubre, Gabor denunciava el mateix article de la premsa romanesa del qual havia parlat dos dies abans en aquest blog. Deia que no costa res fer una trucada i informar-se una mica del que realment passa a Catalunya. En aquell mateix apunt deia que divendres 27, el dia de la declaració d’independència, l’equip del programa de Carmen Avram s’havia posat en contacte amb ell i que durant dos dies els havia acompanyat per Tarragona. Dijous passat ja donava l’enllaç al reportatge, saludava l’equip i els convidava a venir a Catalunya com a turistes.

En la línia del que explicava al darrer apunt a propòsit del tractament que fa la pràctica majoria de la premsa romanesa i moldava del nostre procés d’independència i de l’actualitat política de la República Catalana, diumenge passat el programa “În premieră” del canal de televisió romanès Antena 3 va oferir un reportatge centrat a explicar la manera com els romanesos residents entre nosaltres estan vivint aquest moment polític.

El programa el presenta Carmen Avram, però l’autor n’és Sabin Ciornea, que el mateix diumenge anunciava als seus contactes de Facebook l’emissió del seu reportatge arran de la visita a la nostra ciutat. Tant ell com el Facebook del programa van rebre un munt d’elogis. La trista veritat, però, tractant-se no pas d’un diari digital insignificant sinó d’un dels canals de televisió amb més audiència, és que es tracta d’un reportatge amb moltes mancances des del punt de vista periodístic, amb un posicionament partidista (contrari a la independència) que no s’amaga en cap moment i amb un tractament absolutament alarmista.

En la presentació del reportatge, Carmen Avram fa referència a l’esposa del MHP Carles Puigdemont, de qui diu que és més independentista que ell mateix i que va ignorar les “conseqüències dramàtiques” que tot plegat tindria per al seu marit, per a Europa, per a Espanya i per als romanesos que han vingut aquí en cerca d’una vida millor. Assegura que avui, a Catalunya, nombroses famílies estan barallades per raó de la política, que els negocis que havien estat pròspers abaixen la persiana, que hi ha molta tensió, que l’odi va en augment i que els 130.000 romanesos de Catalunya es miren el futur amb por.

El reportatge comença situant-nos en un ambient que diu que oprimeix i fa venir esgarrifances, “com si tothom hagués fugit d’aquí abans d’una invasió”. Asseguren que només un comerç obre les portes i que ningú no hi va a comprar (minut 1.31). Som a Tarragona. Es parla de l’independentisme en termes de “nacionalisme sense arguments” i “odi sense racionalitat” mentre s’ensenyen imatges de les càrregues policials de l’1 d’octubre o d’una persona amb un cartell que diu que Puigdemont només parla en representació de menys de la meitat dels catalans. També s’explica que hi ha hagut protestes i que el govern ha aplicat l’article 151, però aleshores es demana com és que Catalunya, amb el 151, no ha recuperat la calma anterior i es respon que és per por que no es tracti d’un “intermezzo d’un procés devastador que tot just ha començat”. I comencen els testimonis romanesos.

El primer testimoni és Iulia Buzdugan, una advocada de Tarragona que col·labora amb l’associació de romanesos Mihai Eminescu d’aquella ciutat, que assegura que si Catalunya és independent vindran altres reclamacions d’independència i tot serà un caos. Segons la veu en off del reportatge (crec que de la mateixa Carmen Avram) els darrers mesos han provocat tensió, odi i ferides obertes i els romanesos s’han trobar al mig d’un foc creuat. Buzdugan es pregunta, en nom de tots els romanesos de la zona, “què passarà amb nosaltres”. La veu en off continua dient (minut 3.30) que els romanesos han intentat mantenir-se lluny de les reclamacions polítiques dels independentistes, però que ha arribat un moment en què els hem obligat a implicar-se.

El segon testimoni visitat per Ciornea és el botiguer Marian Costea, que assegura que té la persiana abaixada per por de represàlies d’algun sindicalista “més independentista que un altre” (“que et llancin una pedra o que et robin alguna cosa de la botiga”, diu). S’entén que l’abaixada de persiana es produeix en el marc de la primera aturada de país, la del 3 d’octubre, però en cap moment s’esmenta aquesta aturada i això condueix el públic a l’error de creure que es tracta d’una situació quotidiana. Per rematar-ho, la veu afirma que des de l’1 d’octubre, envalentonats per la victòria, els independentistes “han començat a imposar la nostra voluntat amb la idea que qui no està amb nosaltres està contra nosaltres, encara que sigui romanès i que legalment no tingui veu ni vot en el tema de la independència”. Només al final es diu que hi ha convocada vaga general, però es diu que és “perquè les empreses no paguin el 21% dels ingressos a Madrid” en una formulació molt equívoca en què es barreja amb la proposta de demanar l’ajornament del pagament de l’IVA.

El reportatge torna després a l’advocada Buzdugan, que expressa la seva preocupació pel fet que, encara que ella no s’hi vulgui implicar, la vaga a les escoles l’obliga a implicar-s’hi perquè afecta la seva filla. També es mostra alarmada per la presència de policia armada al costat dels jutjats. A propòsit de l’advocada, la veu en off ens explica que fa quinze anys que es treballa la carrera i que ha après tant el castellà com el “dialecte català” (minut 9). Però les “imprecisions” (per dir-ho d’alguna manera) de la veu en off continuen i no es limiten al terreny de la realitat lingüística. Assegura que “al voltant d’aquesta mare i aquesta filla es du a terme una guerra fratricida en què contínuament es busquen soldats als quals es pugui inocular el virus del separatisme i alimentar amb veritats a mitges per sostenir la batalla de la ruptura amb Espanya”.

A continuació, la filla de l’advocada, la Teo, explica com viu les jornades de vaga com una imposició i la veu en off ho remata dient (minut 10.15): “I a poc a poc aquestes accions han tingut efecte. La tensió ha crescut i la canalla de 12 i 13 anys han après a odiar per motius polítics.” I després hi insisteix per comentar el que diu la mare (“és dur, el que està passant aquí”) dient que “és dur perquè l’odi es contagia i en dosis grans pot arribar a convertir les persones estimades en enemics mortals”. Segons l’advocada, hi ha casos en què els marits han pegat les dones o les han fet fora de casa perquè no són independentistes (minut 11.20).

Per al següent testimoni, el programa es desplaça a la botiga romanesa Bucureşti, de Reus. Per no allargar més aquest primer lliurament, però, de moment ho deixaré aquí i espero poder continuar explicant-vos de manera detallada el contingut d’aquest reportatge.