Amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
La guerra de Successió deixà profundes marques al Camp de Túria. Els seus habitants es van posar, indubtablement, al costat de l’arxiduc Carles, ja que aquest va ser l’únic que jurà els nostres furs. El borbó, com demostraren els fets, portava des d’un principi unes altres intencions: assimilar el nostre regne als castellans, per això mai no jurà els furs valencians.
La gent dels pobles edetans veien en el borbó un perill i, juntament amb la resta de valencians, catalans i aragonesos, prengueren les armes per tal de defensar el seu territori d’un enemic declarat de les nostres constitucions i llibertats centenàries.
La guerra acabà molt malament per a la nostra causa, amb pobles destruïts i cremats. Alguns, com Xàtiva, Vila-real i Dénia, són ben coneguts, però n’hi hauria molts més que han romàs en un silenci complet. També en terres edetanes hi va haver una forta repressió. Ben conegut és el cas de la vila reial de Llíria, donada i regalada com a “justo derecho de conquista” al duc de Berwick. També coneixem bé el saqueig del monestir de Portaceli amb l’exili del prior i altres monjos. Però el mal d’Almansa fou molt més profund i afectà molts més llocs. Per això, en aquest pòdcast volem traure a la llum un cas tan oblidat com ignorat: el 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V.
Moscoso, el comandant borbònic, manà que fora destruït el poble de Pedralba, situat un poc més amunt de Vilamarxant, perquè els seus habitants havien pres les armes i havien tallat el pont per tal d’evitar el pas de les tropes ocupants “aquel conglomerado petulante y necio de campesinos estaba convencido de que la guerra debía estar sostenida por sus propias fuerzas y cada pueblo, como si fuera un campamento fortificadísimo, debía enfrentarse al enemigo. Por tanto, cuando tomaron las armas y atacaron al ejército borbónico lanzaron sobre sí el peso de la guerra y fueron castigados y sometidos a los ultrajes de las iras de los soldados”.
(Text extret del llibre escrit en llatí: De bello rustico valentino, redactat entre el 1706 i el 1709 pel cronista botifler Josep Manel Miñana.)
Però prèviament, i que provocaria l’acció anterior, documentem la batalla de Vilamarxant arreplegada als arxius del monestir de Sant Miquel de Llíria i on relatem la part principal del text:
“L’exèrcit de Felip de Borbó estava acampat a Torrent e vingué a plantar-se entre Riba-roja e Vilamarxant ab la intenció de passar a Benaguasil, Llíria, Bétera, Portaceli e altres llocs per saquejar-los, tal com havien amenaçat. Però los de Llíria, com a enemics que eren de Felip de Borbó, des de l’altra banda del riu atacaven los soldats que s’acostaven a prendre aigua ab una bona pluja de bales. Llavors, el capità de l’exèrcit borbònic trià un nombrós grup de soldats per atacar aquestes viles… E quan los soldats estaven disposts a travessar lo riu de Guadalaviar per a passar a sang i foc los moradors de Llíria, cresqué tant lo riu, estant lo cel seré, que lo general mudà l’intent per no perdre tot lo exèrcit i se n’anà. Aquest fet miraculós s’atribuí a la protecció especial de l’Arcàngel Sent Miquel, tal com contà lo comandant don Gaspar de Sobremonte, qui declarà que la muntanya de Sent Miquel estava circuïda d’un formidable exèrcit de soldats, amb varietat d’uniformes, a la vista de la qual, l’exèrcit borbònic es va sobresaltar i alcà el campament”.
En aquest pòdcast de Cròniques Edetanes l’hem elaborat al voltant del nostre 25 d’Abril. En aquest capítol hem tret a la llum el text del document del monestir de Sant Miquel on es recull el testimoni de la batalla de Vilamarxant i la divina protecció de l’Arcàngel que omplí la seua muntanya de miquelets disposats a enfrontar-se a les tropes invasores borbòniques. Com a conseqüència negativa d’aquest revés, l’exèrcit felipista descarregà la seua ira salvatge tot destruint la vila de Pedralba que havia resistit i defensat la terra per tal d’impedir el pas dels borbons cap a Llíria, cosa que van aconseguir tot pagant un alt preu per la seua audàcia.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quinta Temporada, “Abril 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Arranque a escriure i jo m’aclarisc perfectament amb el que estic teclejat perquè sé mentalment de què va el tema… però després arriba el que ho llig i no s’assabenta quasi de res del que volia expressar… igual que jo, al cap d’alguns dies ja no recorde exactament el que pul·lulava per la meua melona i, realment, volia dir…
La terminologia estava normalitzada… però, abans i ara, la llengua forastera i imposada era, i és, la que marcava les retolacions… ja després, l’antivalencianisme demonitza el mot per a buscar continuar destruint el #PaísValencià… i persistir a destrossar la nostra parla…
Els camins, i designis, dels humans són inescrutables… críptics, esotèrics, enigmàtics i atzarosos. Sibil·linament, els pensaments i projectes van del blanc al negre viatjant constantment per les distintes escales dels grisos i així, depenent de l’època i el moment, reafirmem o variem les nostres veritats irrefutables elevant, o llevant ràpidament, dels altars a les nostres muses espirituals…
Per això, en aquest programa del nostre pòdcast narrem eixes històries viscudes a les terres edetanes buscant que els nostres oients puguen acolorir-les. Parlarem de sant Roc, de Sant Blai, de deïtats de la competència com pot ser el màxim responsable dels musulmans, de verges que primer desemparen i després emparen, i de Barrabàs i la Pixona… per acabar amb uns sants als quals varen emblanquinar en la seua pròpia pedra… històries verídiques amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
Benvingudes i benvinguts, una vegada més a Cròniques Edetanes… Benvinguts i benvingudes a les gestes i embolics d’alguns Sants, Verges i Arcàngels que van revolotejant pel cel d’Edeta…
01 Sant Roc, Sant Blai i Benaguasil
02 I el còlera li va donar el patronatge de Llíria a l’Arcàngel
03 Amor i desamor dels Sants de la Pedra i els Poblans de la Vallbona
04 Acomiadament celestial
Ací hem tingut un resum dels sants, les verges i els arcàngels que, des de fa segles, moooolts segles, revolotegen per les nostres muntanyes i vigilen els nostres camps, que tenen cura de nosaltres i espanten virus, malalties i pestes, pedregades i sequeres, que de vegades es cansen i s’obliden de les seues funcions protectores, però en altres moments actuen amb rapidesa o fins i tot amb fúria. Els humans també interactuem amb ells, els venerem i els dediquem temples, ermites i ofrenes, els donem càrrecs honorífics, patronatges, títols, però també els oblidem i en busquem d’altres. Són els esperits edetans que, des de fa molts segles, viuen al pis de dalt de la Vallbona, a les muntanyes, als barrancs, a les séquies i al nostre riu. Els necessitem, i ells ens necessiten a nosaltres. Cuidem-los!!!
Ben fondo… a la imatge és ben evident que el camí és fondo… per això s’anomena Camí Fondo… a la imatge el tram quasi final des de Benaguasil a Llíria… i Barrabàs, al tossal, com a testimoni que és fondo… el camí…
