Després de quasi nou anys en política municipal, la veritat és que si hi ha una cosa que m'ha quedat prou clara és que el més important en aquest "mundillo de la política" són les persones i les relacions humanes, i no pas els partits o les sigles.

Entre merder i merder, problema i problema, maldecap i maldecap, també hem d'intentar tots passar-nos-ho bé i ser positius

En els primers minuts de la película Gladiator, en Maximus, interpretat per en Russell Crowe, esperonant als seus soldats, deixa anar al final de tot del discurs motivador abans de la batalla, una frase que reconec que m'ha calat molt a dins, el “Fratres, what we do in life, echoes in eternity”. La veritat, el “echoes” fa de mal traduir, ve a ser un “ressona”... o sigui que, “allò que fem en la vida, ressona a l'eternitat”...

Tal i com l'interpreto jo, i reconec que és un intepretació subjectiva i personal, la frase em ve a dir que tot allò que faci serà pel què em recordin... no pel què pensi, sí pel que digui, més pel què faci... En el fons doncs és tota una filosofia de comportament, basada en la integritat i en la responsabilitat de les pròpies accions, i la trascendència d'aquestes... això em porta a la primera part del títol del post...

Les AREs, Arees Residencials Estratègiques, són la resposta políticament “interessada” i econòmicament keynesiana a la situació del mercat de l’habitatge per a joves i gent desafavorida, des de la vessant de la demanada, i per insuflar feina als promotors des de la vessant de la oferta del sector de la construcció… Però no són tot flors i violes…

... Això és el que li pregunta en Morfeo a en Neo per si vol seguir visquent feliç i ignorant o saber realment què és Matrix?...  Que representa que és una simulació neuronal per software que recrea la societat humana al seu zènit... Al moment en què tothom es comprava pisos, els tipus estaven per terra, tothom tenia feina, feien hores extres, la gent de la inmobilitària i la construcció i tots els seus auxiliars es forraven, tothom s'atrevia a montar una inmobiliària, els preus pujaven més d'un 10% cada any, milers d'immigrants venia cap al paradís, ...

Al nostre Matrix, la gent no fa salts espectaculars ni esquiva bales, però feia hipoteques pel 120% de valor del pis, que val el doble que fa cinc anys, a 30 anys, i comprometent el 60% dels ingressos familiars (fa poc sortia a la premsa que la mitjana, la mitjana, era del 54%), i es compra els mobles i un 4x4 de 60.000 euros amb el crèdit hipotecari; i en demana un de personal per anar de vacances... I això quasi té més de poc realista que esquivar bales i fer un saltiró de 3 segons a l'aire per etzibar una cossa de karateka.

Si us veieu les darreres noticies que van apareguent a la premsa, veureu que comença a haver-hi gent que ha pres la píndola vermella,  i que té clar quina és la realitat que ve. Les entitats financeres ja no fan crèdits pel 120%, i quasi necessites ser un superhome per a què et donin un crèdit ara.

Això sí que és una píndola vermella, i forçada. I aquesta és la gran diferència respecte la Matrix autèntica, que a la pel.lícula podies seguir tan panxo a la incubadora amb líquid amniòtic, fent de pila, amb un cable USB conectat al cervell, que et deia que et menjaves un filet, quan en realitat t'alimentaves de suero. Però a InmobiMatrix les coses no van així.  A Inmobimatrix es retornen les vises, no es poden pagar els rebuts de les hipoteques, disminueix el consum, i tot se'n ressenteix. La gent deixa de cobrar hores o perd la feina, i totes les "cábales" i excels que havia fet per pagar la nova vivenda se'n van a norris.
La veritat, és que "vénen temps molt putes", i massa gent ha pres la píndola blava o no sap ni tan sols que viu a Inmobimatrix. La meva opinió és que el juny de 2008 tindrem l'autèntica patecada, i serà el moment en què tot el tinglado al voltant del sector constructiu-inmobiliari manifestarà més clarament el seu crack. Impagats, pisos a subhasta, rebuts tornat, i l'efecte bola de neu sobre altres sectors.
I val a dir que em tinc per una persona optimista, però quan hi ha tantes evidències que em demostren cap a on anem, se'm fa molt difícil pensar que no hi arribarem.

Parafrasejant en Morfeo, "Welcome to the real world...".

Existeix una problemàtica claríssima en el món municipal relacionada amb els municipis petits (fins a 1.000 habitants) que "xupen" serveis dels mitjans (5-20.000 habitants). Aquest problema no és tal quan estiren serveis d'una cıutat més gran, per un tema de capacitat econòmica i muscle financer, com ara Figueres o Girona.

Fa un parell de mesos, un alcalde em deia que "ens haurem d'espavilar aviat amb això de les dues dones forçades a cada tram de cinc persones de les llistes electorals de les municipals". Il.lús de mi, jo li deia, a més a més convençut, "tranquil que a tres mesos vista no s'atreviran pas a aprovar-ho i a que sigui vigent pel maig del 2007"... doncs, au "toma castanya!" i a córrer que falten dos mesos per les eleccions i "s'hi han de posar dones"...

El “30 minuts” d’ahir al vespre a TV3 va ser especialment interessant, es parlava de la bombolla inmobiliària. Lo millor va ser la frase final del professor Gonzalo Bernardos, un crack de qui vaig tenir l'honor de ser alumne allà per l'any 92. En Bernardos va dir que "la pujada de preus del sector inmobiliari ha arribat a l'Everest, que ara es situarà als 6.000 metres, però que encara és una alçada que fa inabastable l'accés a l'habitatge de la gent jove d'aquest país"... clavat Gonzalo!

Ara que cada cop estan més de moda els acrònims, i mira que no em fan gens de gràcia, cada vegada parlem més de la "VPO" i l"HPP", per referir-nos a la vivenda de protecció oficial o habitatge protegit.

La darrera llei d'urbanisme i la inminent d'habitatge, insisteixen en el foment de la vivienda de protecció oficial; que vista l'evolució del mercat inmobiliari és una necessitat urgent i indefugible. Altra cosa és que les mesures concretes i la normativa s'hagin fet bé, o com a mínim amb la justa mesura.

En qualsevol cas és evident que fa falta que l'administració pública actuï quan, com he dit en algun altre post, a l'Estat Espanyol és construeix més que a Alemanya i quan els sous pugen un 3% i la vivenda un 10% per amunt durant 4 o 5 anys. Això és com quan algú es fot dos paquets de tabaco al dia, no fa exercici, menja malament i beu més del compte... doncs no va bé, i les situacions que no van bé, tendeixen a empitjorar i a destruir al subjecte. Això s'ha d'arreglar, i l'administració té eines. En aquest cas, el tema per polemitzar està en el "Com" i no en "Què"...

S'ha instal.lat una pràctica curiosa els darrers anys a la Generalitat. Resulta que a algun il.luminat se li va acudir que volia donar més subvencions als ajuntaments, més de les que podia clar, i com que la Generalitat no es podia endeutar més, podien fer que l'ajuntament demanés un crèdit i la Generalitat es comprometés a tornar-lo. Sinistre i obscura forma de finançament, per a què a la Generalitat no li computi l'endeutament, i a l'ajuntament tampoc, o com a mínim li computi "d'aquella manera".

Si aprofundim veiem que el tema, té "tela"...

Quatre anys de durada per legislatura municipal, són, al meu entendre, insuficients per a què un equip de govern pugui desenvolupar la seva feina amb garanties de fer una bona gestió i amb una mínima visió a llarg termini. I aquest és el principal problema de les corporacions locals, i és el fet de que els polítics municipals tenen una tendència inevitable a la "miopia", i acaben veient el curt termini i prou; convertint-se el que és prou espavilat amb un bon tàctic però un discret estratega, i el que no és espavilat prenen decisions precipitades sense cap visió mínima d'estrategia a llarg termini.

Per aprofundir-hi, analitzem un supòsit totalment plausible, i quedarem esparverats:

En els darrers anys molts ajuntaments han optat per anar externalitzant serveis, bàsicament utilitzant proveidors de serveis per fer tasques que fins llavors desenvolupaven amb personal municipal. Si parlem d'aquest fet com una "moda", és perquè veiem que se n'ha abusat i s'han "tret fora" feines que no calia o que tenen una trascendència estratègica, que cal garantir-ne el caràcter públic exclusisu, o que senzillament significa una pèrdua de control i know-how de l'ajuntament, un buidatge encobert de l'entitat local. 

Per contra, si ho veiem com una "tendència", és que entenem que la progressiva i necessària bona gestió dels ajuntaments ens porta a la necessitat d'anar externalitzant una sèrie de serveis perquè hi ha empreses privades proveidores de serveis que ho poden fer millor, per menys cost, i sobretot, més ràpid (recordem que la velocitat d'execució és un tema crític al món municipal, ja parlaré un dia des si les legislatures són massa curtes o no); però que cal que hi hagi personal municipal prou capacitat per fer-ne la supervisió i el control, i no perdre know-how. Però el tema, dona més de si, més enllà d'aquesta genèrica filosofia d'organització...

Fer front a les dificultats del finançament municipal, és un dels reptes principals pels ajuntaments, sobretot pels petits i mitjans, amb poblacions de més de 2.000 habitants i menys de 20.000. És un repte perquè el nivell d'exigència de prestació de serveis és cada vegada més gran per part dels ciutadans, com ha de ser. La gent vol més i millors serveis: llars d'infants a preus municipals, gimnàs i piscines cobertes a preus municipals, més instal.lacions esportives, més centres culturals, biblioteques, escoles de música, d'art, els contenidors de residus no al davant de casa, però propers i soterrats, els carrers ben nets, la vorera i l'asfalt sense forats, l'enllumenat que funcioni i no gasti gaire, més subvencions per entitats esportives i culturals… I com he dit, és bo que el ciutadà sigui exigent amb l'ajuntament com a prestador dels serveis municipals, i a més, inevitable.

El problema està a l'altre costat "del balanç", en com es finança l'ajuntament de la post-transició, que ha de satisfer un client-accionista (el ciutadà és les dues coses vers l'ajuntament) cada cop més exigent.

Els ajuntaments es troben doncs en un "sandvitx" en què el ciutadans els apreten per baix, i la Generalitat i l'Estat apreten per dalt perquè no resolen el problema del finançament municipal. Només hem d'aprofundir-hi una miqueta i veurem que els ajuntaments han de fer equilibris i cabrioles per ajustar els pressupostos municipals. Les taxes i preus públics financen com a màxim el cost d'alguns serveis (escombreries, llars d'infants,…), per mostra un botó, la majoria de llars d'infants municipals de Girona fan pagar uns 120 euros mensuals, quan els costos reals s'acosten als 400; això vol dir que la majoria de serveis pels que es cobra una taxa o un preu públic, ja tenen associat un dèficit. Per molts altres serveis que tenen un cost i un pes en el pressupost important, tampoc pot cobrar res l'ajuntament (enllumenat, manteniment de la via pública i parcs i jardins, etc.). Si a més l'IAE l'han retallat, ICIO i la plusvàlua ara van bé però depenen de l'activitat constructivo-inmobiliària, l'impost de vehicles dona pel que dona i està molt acotat,… només ens queda l'IBI (ja de per si limitat) i les transferències i subvencions que es reben de la Generalitat i l'Estat (que ja he dit, que necessiten millorar); estem doncs en aquest sandvitx amb poquíssim marge de maniobra, i que ens exigeix fer autèntiques virgueries i sobretot, "pedalar" molt.

Per tant, les sol.lucions les hem de trobar de cares endins, millorant la gestió (l'acció de govern municipal és un 80% gestoçp i com a màxim un 20% política), però no amb el "sistema Valdano" ("Ni una mala palabra, ni una buena acción"), del que molts polítics n'abusen, sinó amb accions concretes i decidides, com ara aquest decàleg:

O com s'arriben a dilapidar recursos, econòmics i humans, en la sol.licitud, preparació de bases, valoració, aprovació, justificació... de les subvencions. No valdria la pena que les tranferències guanyessin terreny a les subvencions, i deixem que els ajuntaments s'autogestionin? És necessari "l'exèrcit" de tècnics i administratius a les administracions locals i superiors que es dediquen exclusivament a enviar papers amunt i avall per fer una gestió del diner públic que podria ser molt més simple i eficient?