El contrast, als carrers de Vic, amb les edicions de fa tres o
quatre anys, era prou evident. La programació a la plaça Major s’ha
revitalitzat col·locant-hi noms força populars, la programació s’ha
reconduït cap a grups i artistes del país i els carrers i les places de
la ciutat han estat plenes d’un públic entregat amb ganes d’escoltar
tota mena de propostes musicals.

I no només als escenaris oficials, ja que també la proposta d’Invictro, l’off
del festival, ha tingut una afluència important de públic. Aquesta
edició del Mercat de Música Viva de Vic ha estat marcada per un públic
que se l’ha tornat a fer seu: els bars del barri antic bullien amb
programacions alternatives i tota mena de grups ocupaven les cantonades
dels carrers per presentar les respectives propostes; i fins i tot
l’anomenat Sugar Il·legal Fest, l’off de tots els off
possibles del Mercat, va estar ple de gent en la celebració del seu
desè aniversari, competint, en el mateix racó de món, amb una sessió de
micro lliure de hip-hop, un grup fent música de 8 bits amb velles Game Boy i, fins i tot, una rave electrònica.

Al
pavelló comercial també s’han viscut jornades que els programadors han
definit com a optimistes en una època en què cada vegada es fa més
evident el pes de la música en viu dins de la indústria musical.

L’espectacle Fem sonar les musiquetes
va omplir la tarda de dissabte el centre cívic Remei Estadi d’un públic
familiar i disposat a passar-ho bé amb el repertori de cançons
infantils del disc Musiquetes per a la Bressola, un dels àlbums
més distribuïts de l’any passat. En el mateix espai, l’acordionista
Carles Belda i l’actriu Sílvia Ricart van presentar un concert de caire
familiar al voltant de la Nova Cançó, un espectacle imaginatiu en què
la senzillesa i fins i tot la improvisació hi tenen un paper fonamental
per explicar la funció de la Nova Cançó en el seu context històric. Un
viatge bàsic i sense complicacions cap a un món musical –Com un cirerer florit, de Serrat, Cant del Barça, de Josep Maria Espinàs, Remena nena, de Guillermina Mota, o
l’Homenatge a Teresa,
d’Ovidi Montllor– força diferent del que Marc Parrot va presentar la
nit abans, i alhora complementari i necessari per homenatjar els pares
de la cançó d’aquest país. El de Quimi Portet era un dels concerts més
esperats de l’edició del Mercat. Rebut amb forts crits de «guapo»,
«ula-ula» o «sexy» i fins i tot amb una trompeta futbolera i tota una
mostra de hooliganisme intel·lectual, Quimi Portet va demostrar
que estava jugant a casa davant d’un públic incondicional i amb desig
d’escoltar en directe les cançons de Viatge a Montserrat.
«M’agrada tocar a Vic perquè he vist la meva dentista entre el públic»,
va reconèixer l’astre en un concert que va centrar-se sobretot en les
cançons del nou disc, que avui surt a la venda. Tot i tenir el públic a
la butxaca des d’abans de començar el concert (les cues per accedir al
cinema vigatà van ser antològiques), Quimi va esforçar-se per fer un
concert a l’altura de les circumstàncies, amb la banda ja ben
engreixada, dedicant Homes i dones del cap dret a Adrià Puntí
(«el millor de tots nosaltres») i sense oblidar els moments de rauxa i
disbauxa dels seus concerts: «Nosaltres fem música per a les sogres»,
va confessar. Llàstima que per qüestions d’horari el concert es va
haver d’escurçar i va acabar sent només un tast del que serà el World Tour 2009-2010 que començarà oficialment el dia 1 d’octubre a Sabadell.

La
plaça Major va reviure les seves nits més concorregudes gràcies a un
cartell format per Mazoni, Dept. i Lax’n’Busto, en què els del Vendrell
van ser els que van tenir més públic. Aquests, amb el seu cantant Salva
R. Alberch ja ben ficat en la formació, van escalfar motors pel concert
que també oferiran el dia 1 d’octubre a la Sala Apol·lo per enregistrar
el seu nou disc i DVD en directe.

El mosaic de músiques i cultures que s’han concentrat a Vic es va complementar la nit de dissabte amb l’espectacle Rock de Souk,
una coproducció del Mercat amb el BAM barceloní i el festival Boulevard
de Marroc. Amb una base formada pel grup català Nour, juntament amb el
grup establert a l’Estat francès, Speed Caravan, i el raper algerià
establert a Londres, Rabah Donquishoot, Rock de Souk va
significar un viatge a les arrels de la música algeriana amb aromes de
la Mediterrània i amb un ritme marcat que va encaixar perfectament amb
la proposta més festiva de la nit.

El Pavelló Comercial, a part dels tractes entre mànagers i
programadors, també va ser un espai per gaudir de presentacions com les
d’Élena i el seu disc Un café, setanta matins, o Joanjo Bosk,
l’excantant de la banda de metall Aspid, que ha fet un canvi radical en
la seva carrera i ara posa música a poetes catalans en clau acústica en
el disc En el temple del vent.

Divendres a la nit calia
fer mans i mànigues per acaparar l’oferta que la ciutat oferia, i el
públic va omplir els escenaris fins a altes hores de la matinada.
Afortunadament l’amenaçador temps va voler ser benèvol i finalment no
va ploure.

En aquest any de celebracions del mig segle de la Nova
Cançó, el Mercat no hi ha estat aliè. Al Cinema Vigatà es van viure
tres maneres diferents d’enfrontar-se a la cançó i les relacions
anímiques que provoca. Així, Miquel Gil i Manel Camp, acompanyats pel
contrabaix d’Horacio Fumero i les baquetes de Lluís Ribalta, van
segellar la seva unió musical desgranant cançons que anaven des de
l’esperit llatí de Sting (La forma del meu cor), el Cohen més universal (La torre dels sons) o el Quico Pi de la Serra més realista (L’Home del carrer).
Cançons al servei d’una veu rogallosa i un piano de luxe. Al mateix
escenari el va seguir el solsonenc Roger Mas, que va presentar les
cançons del seu esperat nou treball encara sense títol en un sorprenent
format elèctric, gairebé rocker però un pèl rígid pels nervis de
l’estrena. Un posat que abandonà en reivindicar Francesc Pujols. Marc
Parrot, per la seva banda, va retre un sentit tribut a la Nova Cançó en
un espectacle dirigit per l’escenògraf Ramon Simó en què va abordar un
repertori històric des del respecte i, gairebé, la veneració. Un
espectacle amb bon ritme que fins i tot va fer venir la pell de gallina
a algun dels músics versionats, com ara Joan Isaac (autor d’A Margalida), que va reconèixer que se sentia «una mica vell» pel fet d’estar inclòs en aquesta commemoració.

Més
agressiu i feréstec era el sentit de les cançons del gironí Isaac Ulam,
influït pel Neil Young més introspectiu i les alenades neohippies de
Devendra Banhart, en una actuació dins de la programació de l’Invicto,
l’off del festival. Dins de la mateixa programació paral·lela es
va poder descobrir el pop rock de tendència britànica de The Seihos,
banda on milita el baixista dels premiats Manel, Martí Maymó, o els
festius The Gramophone Allstars.

La plaça de l’Ajuntament es va omplir per a una sessió marcada pels ritmes més ballables, en què va destacar el revival soul
de The Pepper Pots o els incombustibles Doctor Calypso. Un cop acabades
les actuacions al centre de la ciutat, el gros del públic es va
desplaçar fins al gran envelat de circ on se situen els dos escenaris
d’El Sucre. Aquell va ser l’espai on el menorquí Cris Juanico va
presentar les cançons del seu pròxim treball, De cul de bòtil,
un temari més rocker i contundent, allunyat dels acostaments al jazz
que ha fet en els darrers anys. La rumba d’El Tío Carlos també es va
vestir de llarg per presentar noves cançons del seu disc El increíble viaje de El Tío Carlos al fin del mundo,
mentre que els ritmes mestissos dels aragonesos Mallacán i els catalans
La Kinky Beat van posar punt final a una llarga jornada de concerts.

El
MMVV clourà avui diumenge la 22a edició amb un seguit d’espectacles
dirigits principalment al públic familiar, en què destaca un homenatge
a la figura de Xesco Boix (plaça Major, 13 h).

Amb l’energètica actuació dels The Unfinished Sympathy, dissabte a
la nit, l’Altaveu va tancar les portes de la 21a edició amb un balanç
segons Albert Puig, director artístic del certamen, «molt positiu
sobretot en descobrir que les bandes de casa cada cop tenen un poder de
convocatòria més gran». De la vintena de propostes presentades en
aquest Altaveu, només La Bien Querida (i a mitges, ja que el projecte
de la bilbaïna Ana Fernández-Villaverde és compartit amb el català
David Rodríguez dels Beef) prové de fora dels països de parla catalana.
Hi han passat cap a 10.000 persones durant el llarg cap de setmana: «és
la quantitat prevista per la proposta que vam presentar, ha estat una
resposta més qualitativa que no pas quantitativa», puntualitza Puig.

La
descoberta d’aquest Altaveu va arribar dissabte a l’apartat Frontera
amb l’actuació dels valencians Sènior i el Cor Brutal. Una descàrrega
poderosa de rock dur dels setanta amb la mirada posada a Black Crowes i
a les jam-bands nord-americanes, capaços de fer sonar Molt lluny de Raimon al mig d’una tempesta elèctrica generada per Neil Young o fer, com a única concessió a l’amor, una cançó titulada València eres una puta.
En el mateix escenari de can Massallera, la banda de Cadaqués Ix! va
repassar el seu catàleg de ressons èpics i postures teatrals portant el
Bressols de tots els blaus de Lluís Llach a un terreny proper als Pink Floyd més planejadors.

A
la plaça de l’Ajuntament, els vilanovins La Brigada van escalfar motors
per l’edició del seu segon disc, del qual van estrenar algunes cançons
que incideixen en l’esperit folk i acústic, però afegint-hi més
matisos, i van incloure al seu repertori una versió del 20 de març de Joan Manuel Serrat i una lectura del We hate it when our friends become succesful de Morrissey, en versió d’Hidrogenesse, traduïda com És odiós quan els amics triomfen.
Per la seva banda, el grup de la Garriga Gertrudis va portar el seu
catàleg de rumbes i ritmes ballables on no hi va faltar un homenatge a
Michael Jackson en introduir fragments de ABC (Jackson 5) dins de Carai carai, recordant al desaparegut Willie DeVille amb la seva versió del Hey Joe o afegir-se al 50è aniversari de la Nova Cançó amb el Mort de gana de La Trinca.

A
Cal Ninyo, un escenari que segons Albert Puig «s’adapta a la realitat
dels artistes de casa nostra», La Bien Querida va oferir la ingenuïtat
madurada i seriosa i, després de passar pels escenaris grans del
Primavera Sound i del FIB, van demostrar que la seva proposta pren
millor cos i resposta en un escenari petit i proper.

Divendres, l’Altaveu va viure una de les seves jornades més
completes amb tres eixos ben diferenciats en els tres escenaris
distribuïts per tot Sant Boi. Si l’escenari més gran de la plaça estava
dedicat a propostes revivalistes, el de Cal Ninyo ho va fer a la cançó d’autor, i a Can Massallera va tenir lloc una aposta per les músiques d’arrel.

En
el recollit espai de Cal Ninyo –l’únic escenari de pagament del
festival– es van exhaurir totes les entrades pel doble cartell format
per El Petit de Cal Eril i The New Raemon. El cantautor de Guissona va
desplegar el seu univers de caire naïf i infantil, però també amb uns
inquietants tons psicodèlics en què hi caben calamars, gats,
sargantanes, esquimals i elefants. El Petit de Cal Eril va aprofitar la
seva actuació per presentar alguna cançó nova, com ara Partícules de mi.
The New Raemon, la banda dirigida per Ramon Rodríguez (també líder,
cantant i guitarrista dels Madee) està aconseguint una consolidació
sòlida i ferma, tal com aventuren les cançons que va estrenar del que
serà el seu nou disc, La dimensión desconocida, que editarà d’aquí a tres setmanes, després del celebrat A propósito de Garfunkel
de l’any passat. En un concert emotiu que va ser seguit fins i tot per
la gent que va quedar-se sense entrada, The New Raemon van desgranar un
repertori valent amb experiències cantades des de la primera persona i
que va acabar amb una versió de M’agradaria ser un lemur, d’Estanislau Verdet.

A
la plaça de l’Ajuntament van sonar sons antics de la vella escola, però
posats al dia amb joves bandes que reivindiquen el passat per afrontar
el futur. Els Trons desprenen una autenticitat i l’amor pels clàssics ieiés garatgers
que no ha de passar desapercebut. Dirigits per la guitarra de dotze
cordes de Marc Argenter, el grup recupera el so clàssic de grups,
malauradament perduts en l’oblit, que enregistraven en català els seus
discos pel segell Concèntric en els anys seixanta: Eurogrup, Els Corbs,
Els Dracs, Picapedrers o Els Xocs. A l’Altaveu van presentar el seu
primer disc, un treball amb quatre versions en català de The Music
Machine, The Squires i The Chocolate Watchband, editat, naturalment, en
vinil. Per la seva banda, els The Pepper Pots van destapar el pot de
les essències amb una combinació en què mesclen de manera ortodoxa el soul
de la Motown amb els ritmes jamaicans més elegants i ballables. Una
mescla i una posada en escena que va seduir el públic que hi havia a la
plaça de l’Ajuntament de Sant Boi i que ha seduït també les
sensibilitats orientals en terres japoneses.

Can Massarella és
l’escenari en què es desenvolupa la proposta més fronterera i
desconeguda. És el cas de Carles Dènia i la Nova Rimaire, una agrupació
que aconsegueix renovar els cants valencians i que amb el seu primer
treball, Tan alta com va la lluna, ja va aconseguir ser nominat un dels millors treballs del 2008 des de la revista Sons.
Per la seva banda, Las Migas van encisar tot l’auditori amb la seva
mescla de pals de flamenc i aires mediterranis i que va tenir el seu
centre d’atenció en la gran veu de Sílvia Pérez. Una cantant d’amplis
registres que poc a poc va adquirint més rellevància en el panorama
musical català i que al matí va actuar, juntament amb Refree, en l’acte
institucional de celebració de l’Onze de Setembre.

Portar com a teloners una banda com els Flaming Lips és un perill,
ja que de ben segur aconsegueixen robar el protagonisme a la banda
principal, tot i que se’ls vegi el llautó en els trucs escènics més
efectistes. A la primera cançó del concert dels Flaming Lips, Race for the prize,
a quarts de vuit de la tarda i amb el cel que amenaçava tempesta, Wayne
Coyne va llançar-se al públic dins una bombolla gegant, com si fos un
hàmster, envoltat de conillets i conilletes, omplint-ho tot de confeti,
llançant globus que esclataven amb un somriure i expandint un estat de
felicitat col·lectiva. Potser Coldplay els guanyaran llançant quilos de
paperets, com van fer a Lovers in Japan, però no aconseguiran un xou tan imaginatiu, sorprenent i que sempre deixa bocabadat l’espectador.

El
curt concert del trio d’Oklahoma, però, va sonar opac i fluix –és el
peixet que habitualment se’ls dóna als patidors teloners, encara que es
tracti d’un nom de luxe–. El que no va tenir cap mena de perdó ni
explicació és que Coldplay –el grup del moment, actuant a la seva
ciutat adoptiva i el dia de la plasmació del concert en DVD– tingués al
Lluís Companys dos talls de so contundents a les primeres cançons i una
escassa potència i claredat de so que no feien justícia ni a l’entrega
que es vivia dins l’escenari ni al preu d’entrada que havia abonat cada
espectador. Una incomoditat que va traduir els aplaudiments i ovacions
que es mereixien les interpretacions de 42 i, sobretot, Fix you,
en xiulets i crits de «No se sent!» Una fallada tècnica que va
enterbolir el resultat del concert, va refredar els ànims d’un públic
que ja havia tingut prou contratemps per accedir a l’estadi i va tallar
el nivell d’eufòria que exigeix tota cerimònia rockera en un espai
massiu. El grup va haver de remuntar el resultat del concert a partir
de la meitat del partit. Sort que allà estava situada estratègicament Viva la vida
per convertir l’estadi en un immensa coral cantant a ple pulmó i que va
aixecar dels seients fins i tot Josep Guardiola, que s’ho mirava des de
la grada. Una afició per aquest grup que el mister blaugrana
comparteix amb el seu antecessor –Frank Rijkaard–, que també hi va ser
l’any 2005 al concert que Coldplay va oferir al Sant Jordi.

La
resta de l’espectacle va seguir un guió gairebé calcat de l’actuació
que van oferir avui fa just un any al veí Palau Sant Jordi, fins i tot
en detalls com ara la caiguda pel terra de Chris Martin al final de Viva la vida, o situar bombes de rellotgeria com ara Clocks o In my place al principi del concert; l’afegitó de Gnossienne núm. 1 d’Erik Satie al final de Politik o el set
acústic al bell mig de l’estadi, tot i que en aquesta ocasió com a
novetat van incloure l’enèsim homenatge a Michael Jackson, amb un Billie Jean
en clau acústica i engrescadora mentre el públic feia l’onada amb les
pantalles del mòbil engegat. L’espectacle visual va convèncer, però la
sonoritat no va fer justícia a un grup que és molt més assequible en
les distàncies curtes que no pas quan resten perduts dins la marea d’un
estadi.