El Pavelló Comercial, a part dels tractes entre mànagers i
programadors, també va ser un espai per gaudir de presentacions com les
d’Élena i el seu disc Un café, setanta matins, o Joanjo Bosk,
l’excantant de la banda de metall Aspid, que ha fet un canvi radical en
la seva carrera i ara posa música a poetes catalans en clau acústica en
el disc En el temple del vent.

Divendres a la nit calia
fer mans i mànigues per acaparar l’oferta que la ciutat oferia, i el
públic va omplir els escenaris fins a altes hores de la matinada.
Afortunadament l’amenaçador temps va voler ser benèvol i finalment no
va ploure.

En aquest any de celebracions del mig segle de la Nova
Cançó, el Mercat no hi ha estat aliè. Al Cinema Vigatà es van viure
tres maneres diferents d’enfrontar-se a la cançó i les relacions
anímiques que provoca. Així, Miquel Gil i Manel Camp, acompanyats pel
contrabaix d’Horacio Fumero i les baquetes de Lluís Ribalta, van
segellar la seva unió musical desgranant cançons que anaven des de
l’esperit llatí de Sting (La forma del meu cor), el Cohen més universal (La torre dels sons) o el Quico Pi de la Serra més realista (L’Home del carrer).
Cançons al servei d’una veu rogallosa i un piano de luxe. Al mateix
escenari el va seguir el solsonenc Roger Mas, que va presentar les
cançons del seu esperat nou treball encara sense títol en un sorprenent
format elèctric, gairebé rocker però un pèl rígid pels nervis de
l’estrena. Un posat que abandonà en reivindicar Francesc Pujols. Marc
Parrot, per la seva banda, va retre un sentit tribut a la Nova Cançó en
un espectacle dirigit per l’escenògraf Ramon Simó en què va abordar un
repertori històric des del respecte i, gairebé, la veneració. Un
espectacle amb bon ritme que fins i tot va fer venir la pell de gallina
a algun dels músics versionats, com ara Joan Isaac (autor d’A Margalida), que va reconèixer que se sentia «una mica vell» pel fet d’estar inclòs en aquesta commemoració.

Més
agressiu i feréstec era el sentit de les cançons del gironí Isaac Ulam,
influït pel Neil Young més introspectiu i les alenades neohippies de
Devendra Banhart, en una actuació dins de la programació de l’Invicto,
l’off del festival. Dins de la mateixa programació paral·lela es
va poder descobrir el pop rock de tendència britànica de The Seihos,
banda on milita el baixista dels premiats Manel, Martí Maymó, o els
festius The Gramophone Allstars.

La plaça de l’Ajuntament es va omplir per a una sessió marcada pels ritmes més ballables, en què va destacar el revival soul
de The Pepper Pots o els incombustibles Doctor Calypso. Un cop acabades
les actuacions al centre de la ciutat, el gros del públic es va
desplaçar fins al gran envelat de circ on se situen els dos escenaris
d’El Sucre. Aquell va ser l’espai on el menorquí Cris Juanico va
presentar les cançons del seu pròxim treball, De cul de bòtil,
un temari més rocker i contundent, allunyat dels acostaments al jazz
que ha fet en els darrers anys. La rumba d’El Tío Carlos també es va
vestir de llarg per presentar noves cançons del seu disc El increíble viaje de El Tío Carlos al fin del mundo,
mentre que els ritmes mestissos dels aragonesos Mallacán i els catalans
La Kinky Beat van posar punt final a una llarga jornada de concerts.

El
MMVV clourà avui diumenge la 22a edició amb un seguit d’espectacles
dirigits principalment al públic familiar, en què destaca un homenatge
a la figura de Xesco Boix (plaça Major, 13 h).