Portar com a teloners una banda com els Flaming Lips és un perill,
ja que de ben segur aconsegueixen robar el protagonisme a la banda
principal, tot i que se’ls vegi el llautó en els trucs escènics més
efectistes. A la primera cançó del concert dels Flaming Lips, Race for the prize,
a quarts de vuit de la tarda i amb el cel que amenaçava tempesta, Wayne
Coyne va llançar-se al públic dins una bombolla gegant, com si fos un
hàmster, envoltat de conillets i conilletes, omplint-ho tot de confeti,
llançant globus que esclataven amb un somriure i expandint un estat de
felicitat col·lectiva. Potser Coldplay els guanyaran llançant quilos de
paperets, com van fer a Lovers in Japan, però no aconseguiran un xou tan imaginatiu, sorprenent i que sempre deixa bocabadat l’espectador.
El
curt concert del trio d’Oklahoma, però, va sonar opac i fluix –és el
peixet que habitualment se’ls dóna als patidors teloners, encara que es
tracti d’un nom de luxe–. El que no va tenir cap mena de perdó ni
explicació és que Coldplay –el grup del moment, actuant a la seva
ciutat adoptiva i el dia de la plasmació del concert en DVD– tingués al
Lluís Companys dos talls de so contundents a les primeres cançons i una
escassa potència i claredat de so que no feien justícia ni a l’entrega
que es vivia dins l’escenari ni al preu d’entrada que havia abonat cada
espectador. Una incomoditat que va traduir els aplaudiments i ovacions
que es mereixien les interpretacions de 42 i, sobretot, Fix you,
en xiulets i crits de «No se sent!» Una fallada tècnica que va
enterbolir el resultat del concert, va refredar els ànims d’un públic
que ja havia tingut prou contratemps per accedir a l’estadi i va tallar
el nivell d’eufòria que exigeix tota cerimònia rockera en un espai
massiu. El grup va haver de remuntar el resultat del concert a partir
de la meitat del partit. Sort que allà estava situada estratègicament Viva la vida
per convertir l’estadi en un immensa coral cantant a ple pulmó i que va
aixecar dels seients fins i tot Josep Guardiola, que s’ho mirava des de
la grada. Una afició per aquest grup que el mister blaugrana
comparteix amb el seu antecessor –Frank Rijkaard–, que també hi va ser
l’any 2005 al concert que Coldplay va oferir al Sant Jordi.
La
resta de l’espectacle va seguir un guió gairebé calcat de l’actuació
que van oferir avui fa just un any al veí Palau Sant Jordi, fins i tot
en detalls com ara la caiguda pel terra de Chris Martin al final de Viva la vida, o situar bombes de rellotgeria com ara Clocks o In my place al principi del concert; l’afegitó de Gnossienne núm. 1 d’Erik Satie al final de Politik o el set
acústic al bell mig de l’estadi, tot i que en aquesta ocasió com a
novetat van incloure l’enèsim homenatge a Michael Jackson, amb un Billie Jean
en clau acústica i engrescadora mentre el públic feia l’onada amb les
pantalles del mòbil engegat. L’espectacle visual va convèncer, però la
sonoritat no va fer justícia a un grup que és molt més assequible en
les distàncies curtes que no pas quan resten perduts dins la marea d’un
estadi.