L’expulsat del paradís
Pete Best, Hotel ME (Barcelona), 3 de setembre de 2009
Ha de ser molt trist estar a punt de formar part d’una de les pàgines més importants de la història del món i quedar-se amb una simple acotació a peu de pàgina. I a sobre haver de viure daixò, passejant la teva llegenda per tot arreu, arrossegar-se pel món sabent dia rera dia el que podia haver estat i no va ser.
Pete Best havia format part de la formació dels Beatles que va patejar-se els clubs d’Hamburg, aquells Beatles adolescents i buscabregues que encara no havien deixat anar al món la seva genialitat. Hi ha qui diu que el van fotre fora per qüestions d’estètica (no va voler-se tallar el cabell com els seus companys i hi ha qui diu que en McCartney n’estava gelós d’ell) però ha de ser molt dur ser substituït per en Ringo Starr que, no cal negar-ho, era un veritable patata al darrera la bateria. Més o menys la mateixa sort que va córrer la carrera de Tony Sheridan com ja vaig explicar.
I amb aquesta pena a sobre puja als escenaris ja sigui en convencions dels Beatles, a Las Vegas com una atracció turística més o en hotels de luxe com un dolç anacronisme. Ahir va estar actuant en una festa privada del Saló 080 Barcelona Fashion. Amagat al darrera de la bateria va aguantar estoicament a un públic dispers i divers, en la seva majoria indiferent, que el veia com una curiositat musical. De tocar tampoc va tocar gaire, al seu costat hi havia un bateria de reforç que feia tota la feina, mentre ell tot just s’encarregava d’anar seguint el ritme, tocant algunes vegades amb una sola ma i posant la millor cara davant de l’allau de flaixos i de telèfons mòbils que els volien retratar. El repertori? clàssics, tòpics i estàndards de la època dels Beatles en Hamburg: “My bonnie”, “Please Mr Postman”, “I Saw Here Standing There”… Una banda pròpia per la BBC (bodes, batejos i comunions).
Curiós el personal que hi havia en aquesta festa. Crec que existeix un univers paral·lel on conviu aquesta gent, una galàxia molt llunyana inasumible pels humans mortals. Noies amb cuixes pluscuamperfectes a sobre de talons de vertigen i portant modelets que a qualsevol Juani del Lidl li quedarien com el cul però que a elles els hi senten de meravella. Això en les models femenines, amb els masculins no podia evitar pensar en “Zoolander” i les seves caigudes d’ulls. També entre tanta fira de les vanitats, models i dissenyadors (la seva immensa majoria no van fotre ni putu cas al concert), també destacaven presidents de club de fútbol que et saludaven efusivament, presidents del parlament, polítics de tot color i la clara excepció humana de músics com Jackson Browne o Wayne Coyne dels Flaming Lips acompanyats, això si, per xatis d’aquella galàxia paral·lela.
