No n’hi ha prou amb la felicitat…
The Flaming Lips, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 4 de setembre de 2009
Portar com a teloners a una banda com els Flaming Lips (ho sento, però els Sunday Drivers, tot i la grandesa del seu darrer disc “The end of maiden trip”, només van quedar com una simple anècdota) és un perill ja que de ben segur que aconsegueixen robar el protagonisme a la banda principal i que se’t vegi ell llautó en els trucs escènics més efectistes. Com per exemple amb “Race for the Prize”, la primera cançó del seu curt
concert, amb Wayne Coyne llençant-se al públic dins d’un globus gegant
com si fos un hamster, envoltats de conillets i conilletes, omplint-ho
tot de confetti, llençant globus que esclataven amb un somriure i
expandint un estat de felicitat col·lectiva.
Potser Coldplay els guanyaran en kilos de paperassa com la que van llençar a “Lovers in Japan”, però no ho faran en un show imaginatiu, sorprenent i que sempre deixa bocabadat a l’espectador.
Coldplay, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 4 de setembre de 2009
Dels Coldplay ja en parlaré més detingudament demà quan pengi la crònica del concert per El Punt. Només dir que el so va ser una merda absoluta i el guió molt semblant al seu darrer concert al Sant Jordi. Us deixo amb el parell de fotos que m’han publicat avui a El Punt tant a la portada com a l’interior.
Ah, i el set-list de Coldplay a vull llegir la resta de l’article!
No hi ha dubte que The Flaming Lips és una banda força més interessant que Coldplay i no acabo d’entendre com és que es van rebaixar a fer de teloners. Els persegueixo de fa temps però, per una cosa o per una altra, no hi hagut manera de veure’ls en concert. I que bona que és Race for the prize.