El
festival Altaveu, que fa 21 anys que se celebra a Sant Boi de
Llobregat, no ha volgut ser aliè a la celebració dels 50 anys del
naixement de la Nova Cançó, en una clara aposta pel passat, present i
futur de la música catalana amb un cartell variat i convincent. La 21a
edició d’aquest festival es va acabar ahir a la nit. Durant la jornada
de divendres, els nous grups van afegir el seu gra de sorra a
l’efemèride: així, Els Trons van fer reviure Els Tres Tambors (Romanço de fill de vídua) i Lluís Llach (Per un tros del teu cos); El Petit de Cal Eril ho va fer amb Cançó d’una vaca amb un vedellet en braços, de Raimon; The New Raemon també va recórrer a Llach i el seu Que tinguem sort, i Las Migas van repassar No trobaràs la mar, de Maria del Mar Bonet.
Divendres, l’Altaveu va viure una de les seves jornades més
completes amb tres eixos ben diferenciats en els tres escenaris
distribuïts per tot Sant Boi. Si l’escenari més gran de la plaça estava
dedicat a propostes revivalistes, el de Cal Ninyo ho va fer a la cançó d’autor, i a Can Massallera va tenir lloc una aposta per les músiques d’arrel.
En
el recollit espai de Cal Ninyo –l’únic escenari de pagament del
festival– es van exhaurir totes les entrades pel doble cartell format
per El Petit de Cal Eril i The New Raemon. El cantautor de Guissona va
desplegar el seu univers de caire naïf i infantil, però també amb uns
inquietants tons psicodèlics en què hi caben calamars, gats,
sargantanes, esquimals i elefants. El Petit de Cal Eril va aprofitar la
seva actuació per presentar alguna cançó nova, com ara Partícules de mi.
The New Raemon, la banda dirigida per Ramon Rodríguez (també líder,
cantant i guitarrista dels Madee) està aconseguint una consolidació
sòlida i ferma, tal com aventuren les cançons que va estrenar del que
serà el seu nou disc, La dimensión desconocida, que editarà d’aquí a tres setmanes, després del celebrat A propósito de Garfunkel
de l’any passat. En un concert emotiu que va ser seguit fins i tot per
la gent que va quedar-se sense entrada, The New Raemon van desgranar un
repertori valent amb experiències cantades des de la primera persona i
que va acabar amb una versió de M’agradaria ser un lemur, d’Estanislau Verdet.
A
la plaça de l’Ajuntament van sonar sons antics de la vella escola, però
posats al dia amb joves bandes que reivindiquen el passat per afrontar
el futur. Els Trons desprenen una autenticitat i l’amor pels clàssics ieiés garatgers
que no ha de passar desapercebut. Dirigits per la guitarra de dotze
cordes de Marc Argenter, el grup recupera el so clàssic de grups,
malauradament perduts en l’oblit, que enregistraven en català els seus
discos pel segell Concèntric en els anys seixanta: Eurogrup, Els Corbs,
Els Dracs, Picapedrers o Els Xocs. A l’Altaveu van presentar el seu
primer disc, un treball amb quatre versions en català de The Music
Machine, The Squires i The Chocolate Watchband, editat, naturalment, en
vinil. Per la seva banda, els The Pepper Pots van destapar el pot de
les essències amb una combinació en què mesclen de manera ortodoxa el soul
de la Motown amb els ritmes jamaicans més elegants i ballables. Una
mescla i una posada en escena que va seduir el públic que hi havia a la
plaça de l’Ajuntament de Sant Boi i que ha seduït també les
sensibilitats orientals en terres japoneses.
Can Massarella és
l’escenari en què es desenvolupa la proposta més fronterera i
desconeguda. És el cas de Carles Dènia i la Nova Rimaire, una agrupació
que aconsegueix renovar els cants valencians i que amb el seu primer
treball, Tan alta com va la lluna, ja va aconseguir ser nominat un dels millors treballs del 2008 des de la revista Sons.
Per la seva banda, Las Migas van encisar tot l’auditori amb la seva
mescla de pals de flamenc i aires mediterranis i que va tenir el seu
centre d’atenció en la gran veu de Sílvia Pérez. Una cantant d’amplis
registres que poc a poc va adquirint més rellevància en el panorama
musical català i que al matí va actuar, juntament amb Refree, en l’acte
institucional de celebració de l’Onze de Setembre.