ROCKVIU

Status Quo, sala Razzmatazz (Barcelona), 6 de setembre de 2009

Entre tants grups pseudo-indies que pretenen ser el descobridors de les essències i que són incapaços d’oferir un concert sencer en condicions, jo ja tenia la seguretat de que Status Quo no em defraudarien de cap manera. No ho havien fet cap de les altres vegades que els havia vist (Jordi, apunta: La Farga de L’H el 1991, Palau de Plegamans el 1992 i Zeleste 1994) i no ho anaven a fer ara. Quan el punk va treure el cap, ells ja eren uns clàssics i han aconseguit mantenir aquest status quaranta anys a base d’un rock and roll sense fissures i bàsic, amb els seus jocs clàssics de guitarres sobreposades i amb un repertori compacte i ancorat a la memória. Veure a Francis Rossi (sense la seva clàssica cueta) i Rick Parfitt creuant-se les guitarres davant d’una muralla de Marshalls és sempre un goig. A més, aquests si que no van tenir cap mena de problemes amb el so.

I que consti que són un grup capaç de fer la millor intro del món mundial del rock (“Whatever you want”) però també possiblement una de les pitjors cançons de la història (“In the army now”). Però també l’únic grup que te prou complicitat amb el seu públic com per parar el concert, demanar-li xuxes i menjar-se tot el que li llençaven encara que caigués al terra emmoquetat.

En la única cosa en que els pseudo-indies han aconseguit superar als dinosaures del rock és l’abolició d’aquell moment estrany i sense sentit anomenat “solo de bateria” que allarga de manera absurda i innecessària qualsevol concert.

El set list d’Status Quo