ROCKVIU

Ariel Santamaria, Senglar Rock (Lleida), 30 de juny de 2006

Avui m’ha estranyat veure que als comptadors interns del bloc i a les estadísitques externes d’Stat Counter m’ha aparegut una aclaparadora quantitat de visites i recerques al google relacionats amb el regidor reusenc Ariel Santamaria (CORI) en la seva activitat rockera. En concret dues fotos del Senglar Rock 2006.

Tot ve d’aquesta notícia publicada avui a E-Noticies i explicat en aquest vídeo pel regidor. Però ahir ja se’n va fer ressó el company blocaire Xavier Bagés.

Pel que es veu els partits contraris a la CORI a l’Ajuntament de Reus
no juguen net: al darrer ple del consistori una ma negre va
distribuïr cinquanta-quatre còpies de dues fotos del polític de Reus
publicades en
el seu moment en aquest bloc (per davant i pel darrere).

(segueix)

En aquest bloc sempe hem sentit una especial estimació pels freaks musicals i especialment per la figura de l’Ariel Santamaria i esperem que aquest entrebanc no suposi cap variació en els seus espectaculars shows.

Backstreet Boys, Pavelló Olímpic de Badalona, 27 d’abril de 2008

Quan em fan la pregunta de ¿quin és el millor i el pitjor públic que et pots trobar en un concert?, la resposta a la primera part sempre pot variar, de vegades pot ser la fidelitat del heavy i altres vegades l’arrogància rockera, però sobre el pitjor ho he tingut sempre molt clar: l’incomprensible submón dels concerts de fans histèriques ii els ídols de fang per adolescents.

Noies que no dubten en agredir, insultar o escopir només per que potser els hi taparàs breus segons la cara del seu ídol. Noies amb greus problemes d’autoestima i transtorns alimentaris que poden arribar a dormir al carrer durant tres dies per acabar desmaiant-se en quan arriben a la primera filera. Quan les veig dormint a les portes de les sales o pavellons sempre penso que s’hauria de denunciar als pares que ho permeten. És la sensació de “asco-pena” que tan bé defineix Àlex de la Iglesia al seu llibre “Payasos en la lavadora”.

(hi ha universos paral·lels)

Algunes arriben a punts absurds com una que hi havia divendres fent
bivac a les portes de l’Olímpic de Badalona amb ¡una entrada de seient!
És a dir, que podria arribar cinc minuts abans de començar que ja
tindria la seva plaça reservada.

Ahir es va tornar a repetir la
cerimònia amb els Backstreet Boys tot i que aquesta vegada va ser més
suau, sense tantes lipotímies però amb uns atacs d’histèria que
perforen els tímpans. Aquesta vegada no estaven agressives però no va
faltar la pregunta que sempre fan quan en veuen treure la càmera “¿en
qué periódico saldra?” (curiosament sempre en castellà). A la qual cosa
jo sempre responc amb una certa mala llet que soc de
“Private”, que vagin dilluns a demanar-la al quiosc i allà veuran les fotos
dels seus ídols.

Aquesta vegada només em vaig quedar el temps
que triga una cervesa en posar-se en el meu estómac, més o menys uns
quatre canvis de vestuari. Llástima, després a casa, mirant el set list
vaig veure que hi havia un “Satisfaction” apuntat que hagués tret de
dins meu tot l’esperit d’Ignatius J. Reilly (“La conxorxa dels enzes”) que tinc amagat.

No pagava la pena quedar-se més estona allà sobretot després de comprovar a poques passes d’ells que els moviments de
llavis que feien dels xicots no sincronitzaven ni tenien res a veure amb el que se sentia
pels altaveus.

Hi ha universos paral·lels en el món del pop rock.

Els Pets, Pavelló Municipal (Besalú), 26 d’abril de 2008

—crònica—

Article publicat a El Punt el dia 28 d’abril de 2008

Ningú ho ha demanat, però fa un bon dia

Els Pets van engegar dissabte una altra gira a Besalú tot recordant les cançons del seu disc més representatiu

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Besalú
Ni Bondia
és Daydream nation ni Els Pets són Sonic Youth, però potser és el
referent més vàlid que tenim a casa nostra en català i, a fi de
comptes, és el disc més venut de la carrera del grup de Constantí.
Aquest any Els Pets han decidit seguir la moda anglosaxona de fer gires
traient la pols a clàssics de la seva discografia i ho han fet amb el
seu sisè disc, un treball amb el qual es van posar d’acord tant la
crítica com el públic i que va encetar una etapa més madura i seriosa
del grup. Dissabte passat, amb el cantautor vilafranquí Cesk Freixes
fent-los de teloner, van encetar la gira Els Pets fan Bon dia
al Pavelló Municipal de Besalú amb un concert que va suposar una mirada
al passat però també una ullada al present d’una banda que traspassa ja
generacions.

La fotografia està gairebé igual com la van
deixar fa onze anys: la iaia Montserrat despertant el barri a cops
d’escombra, aquell penal que el cafeter jura que no va ser, l’avi Josep
sense perdre cap detall, la dona maltractada que encara té fiblades a
la pell, l’amor impossible sortint del Pryca amb les salsitxes de porc,
i l’amor prohibit compartit en una estona de cel, el jaio deixant el
tros a contracor, la relació que hagués pogut ser i no va ser,
abandonada a la barra del bar i el pare espolsant els fantasmes mentre
fa dormir la seva filla. Estampes quotidianes que es mantenen vigents
amb el pas del temps, com els tres components d’Els Pets: Lluís
Gavaldà, Falin Càceres i Joan Reig. Però a la foto sí que hi ha
elements que han canviat: malauradament en Marc Grau ja no hi és i al
lloc de la guitarra hi ha David Muñoz Gnaposs, Joan Pau Chavez ocupa el lloc dels teclats allà on abans hi havia Toni Saigi Chupi, i el violinista Joan Aguilar s’afegeix com un element nou a la imatge. A aquesta gira Els Pets fan Bon Dia
tampoc hi són les Llufes, ni Lluís d’Andorra ruixa les primeres fileres
amb aigua (segur que el recuperaran en el tram més estiuenc de la
gira), Lluís Gavaldà no porta els cabells tenyits de ros i diu que li
han robat les llampants jaquetes que lluïa ara fa onze anys. «Amb
aquesta gira volem demostrar que continuem sent tan macos i atractius
com sempre», va dir Gavaldà al públic que omplia el pavelló esportiu de
Besalú.

On sí que no ha canviat la imatge és a les primeres files
plenes de gent jove en un recanvi generacional constant en la
trajectòria del grup de Constantí. Més enrere i envoltats de molta
quitxalla que devia prendre biberó quan per la ràdio sonava Massa jove per fer-me gran, un gruix de públic més madur recordava el lloc on estaven quan van escoltar per primer cop Bon dia.

«BON DIA», AL PRINCIPI
En aquesta gira, Els Pets han dividit el concert en dues parts ben
diferenciades. En la primera interpreten sencer i amb el mateix ordre
les cançons de Bondia i després fan una repassada a la resta
del seu repertori. Amb els nervis propis de l’estrena, l’escenari
estava presidit per un gran globus gegant i dues pantalles de vídeo que
retransmetien les imatges dels membres del grup recollides des de
diverses càmeres web. Un disc que amb arranjaments nous i posat al dia,
demostra haver sofert bé el pas del temps: Bon dia sorprèn sentint-la al principi del concert i no per posar el punt final com han fet en els últims anys, Sebastià ara va més cap a l’acid-jazz que no pas al trip-hop dels inicis, a Tard hi afegeixen un solo de guitarra gairebé heavy i Una estona de cel, Massa jove per fer-me gran i Una fiblada a la pell són ja clàssics de la música feta en català.

Després
d’un petit descans amb el rellotge de la contraportada del disc
projectat al gran globus, el grup va començar la segona part del
concert amb un llistat de cançons que no s’allunya gaire del repertori
de la gira de l’any passat. Amb quatre cançons del seu últim disc Com anar al cel i tornar, fent sonar clàssics que gairebé no falten mai al seu repertori com ara Pantalons curts i genolls pelats, Jo vull ser rei (amb imatges dels músics vestits de monarques), Pau, Soroll i Agost, les sorpreses van venir quan van recuperar temes del passat com ara Està plovent en una versió en to de discoteca i proposant solucionar la sequera amb ratafia garrotxina, No t’enyoro amb un començament que recordava Take That i la primerenca Tarragona m’esborrona
amb el rapejat clàssic entre Lluís Gavaldà i Joan Reig. Tot i que
aquest espectacle encara cal polir-lo una mica més –faltarien més
projeccions en la primera part i que el guió de la segona no recordi
tant a la seva última gira–, Els Pets van tornar a demostrar que a
sobre d’un escenari tenen una professionalitat a prova de bombes i que
poden recórrer al seu passat sense caure en cap vergonya.

I qui sap si la parella que s’estava petonejant apassionadament prop de la porta d’entrada mentre el grup cantava Com anar al cel i tornar, d’aquí a onze anys tornaran a un concert d’Els Pets acompanyant el seu fill.

Els Pets, Pavelló Municipal (Besalú), 26 d’abril de 2008

Els Pets, Festa Major de Sants (Barcelona), 28 d’agost de 2007

Si, ningú ho ha demanat. Si ho haguessin fet jo hagués preferit que recuperessin Vine a la festa o Calla i balla. Els Pets ja han sortit a Rockdelux, tothom ja els hi ha tirat tota mena de floretes als seus cinc últim discos. Ara seria el millor moment per treure’s la vergonya, tornar amb les Llufes (si aquesta serà una altre gira sense Llufes) i recuperar Vaig calent, Profilàctic, Com més et coneixo, més m’agrada el teu gos, Qui s’ha llufat i Terra-billy.

Bé amb el Bondia també ens conformem.

(segueix)

Deunidó la de pares amb nens que hi havia a Besalú que devien sortir dels polvos d’aquell Bondia. Qui sap si la parella que s’estava petonejant apassionadament prop de la porta d’entrada mentre el grup cantava Com anar al cel i tornar, d’aquí a onze anys tornaran a un concert d’Els Pets acompanyant al seu fill.

Nick Cave, Pavelló Olímpic (Badalona), 25 d’abril de 2008

Crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’abril de 2008

Sermons des de l’abisme

música

NICK CAVE & THE BAD SEEDS / XAVIER MERCADÉ

Els
embussos a la ronda de Dalt no perdonen, i menys un divendres al
vespre, i Nick Cave i els seus companys van arribar als Pavelló Olímpic
de Badalona amb uns vint minuts de retard respecte de l’horari previst.
Allà l’esperaven uns cinc mil seguidors disposats a submergir-se en una
cerimònia mítica i mística. Un públic ja amb una certa edat però força
allunyat tant en actitud com en estètica del que pugui tenir, per
exemple, Mark Knopfler. Nick Cave feia ja una dècada que no pujava a un
escenari del Principat, la darrera visita va ser al Doctor Music
Festival el 1998, i l’any 2005 va deixar sense dret a rèplica els seus
companys de cartell (Oasis i LCD Soundsystem) al FIB amb un concert
inapel·lable.

Amb una il·luminació tènue i esmorteïda, Nick Cave
va mostrar la seva col·lecció de dimonis particulars. Les llums blaves
i vermelles i els jocs d’ombres era l’única escenografia que
l’australià es va permetre. L’espectacle vindria amb els Bad Seeds, un
autèntic luxe de banda encara engreixant-se (era el tercer concert de
la gira) on es va notar l’absència de James Johnston, però on va
destacar el gran espectacle que suposa veure Warren Ellis en acció: com
un follet amb fila de pidolaire que no parava quiet ni una estona, tant
fos tirat per terra jugant amb pedals com tocant el violí i les seves
petites guitarres o utilitzant qualsevol element per fer percussions.
Junts eren com els set genets de l’apocalipsi creant sermons des de
l’abisme.

Nick Cave, sempre elegant, amb el ja característic
mostatxo, el seu metro noranta d’alçada i sense encendre una sola
cigarreta durant tota la nit (es diu que ja no beu ni fuma ni es droga)
va sortir disposat a demostrar les bondats del seu discutit darrer
disc, Dig!!! Lazarus dig!!!, un treball que acabaria sonant gairebé sencer durant la nit, començant amb Night of the lotus eaters i Today’s lessons. Va ser a partir de Red righ hand i, sobretot, Tupelo
en què es va desfermar la tempesta sonora amb un Cave en plenes
facultats, imposant-se amb una veu crepuscular que convenç ja sigui
xiuxiuejant, recitant com un predicador posseït o deixant-se les cordes
vocals amb purs crits de desesperació. «Us ha agradat?» va dir Cave
després d’una inquietant Moonland, «doncs hi ha gent a qui no
li agrada aquesta cançó, per exemple a la meva mare, que diu que és una
merda», va reconèixer per dedicar-li després una amable però ben
esmolada lectura de The ship song que obriria una part del concert més calmada i que culminaria amb Your funeral, my trial.

Papa won’t leave you, Henry va marcar el moment més tribal, gairebé stonià de la nit, mentre que amb More news from nowhere, més recitada que cantada, va arribar el final oficial del concert.

I el millor havia d’arribar als bisos, obrint la primera tongada amb una colpidora The lyre of Orpheus,
en què Cave es va mostrar més actor que mai, va passejar pel límit de
l’escenari i va dirigir el públic com si es tractés d’una orquestra amb
un final gairebé operístic. el vessant més salvatge va arribar amb Get ready for love, contrastada amb l’intimisme amb què va vestir Into my arms i un Stagger Lee
catàrtic que va tancar l’hora i mitja de concert, sense que la mala
acústica fos un entrebanc per a un músic que difícilment pot decebre.

A
la sortida del pavelló es va produir un contrast estrany entre el
públic que sortia satisfet del concert i les disset noies i un noi que
feien bivac amb sacs de dormir esperant l’actuació d’aquesta nit dels
Backstreet Boys.

Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona, 25 d’abril

Nick Cave, Pavelló Olímpic (Badalona), 25 d’abril de 2008

És millor Nick Cave en un fred poliesportiu o en una atapeïda sala veient-lo entre columna i columna? Sens dubte va ser molt millor que veure’l al FIB de 2005 envoltat de guiris alcoholitzats esperant el concert d’Oasis. A mi em va agradar més en el FIB, amb un repertori i un espectacle pensat per a grans recintes. Ahir Nick Cave portava una llum i un so apropiat per una sala però no per una canxa esportiva. De totes maneres, un gran concert per no oblidar, més o menys com les altres quatre vegades que l’havia vist.

(segueix)
I de nou un contracte que havíem de signar a canvi de que Nick Cave ens deixés fotografiar-lo només una sola cançó a la penombra. Just quatre minutets sota una llum tènue que ens obligava a subexposar, a centrar-nos només en ell sense plantejar-nos ni un sol canvi d’objectiu ni de situació i oblidar-nos de la banda. Una llàstima, ja que Warren Ellis va estar incommensurable.

Curiosa estampa a la porta: el públic que sortia satisfet i content del concert s’havia d’anar en compte en no trepitjar nenes que estaven amb sacs de dormir fent vivac fins diumenge pel concert dels Backstreet Boys. Disset noies i un noi: el que fan alguns per lligar!

Down, sala Apolo (Barcelona), 24 d’abril de 2008

Feia deu anys que l’esperavem, deu anys després (13.6.1998) de la darrera actuació al capdavant de Pantera a la sala Zeleste quan encara ni es deia Razzmatazz.

Phil Anselmo potser s’ha calmat una miqueta en la darrera dècada, però segueix sent una bèstia escènica que imposa fins i tot quan està amb els braços creuats.

…/…
No hagués estranyat gens que Anselmo deixés el món de la música després del que va passar amb Damageplan a Columbus quan un sonat va buidar el carregador de la seva pistola a l’exPantera Dimebag Darrell. Però amb Down, un projecte de superbanda en funcionament des de 1995, ha tornat als escenaris amb la força que sempre l’ha caracteritzat. Dues hores de concert en un Apolo embogit.

Plouen Catximes, sala Razzmatazz (Barcelona), 23 d’abril de 2008

En una nit llarga com la d’ahir hi van haver molts moments per emmagatzemar en el disc dur de la memòria. A més vaig ser dels pocs que van estar als quinze concerts encara que fos testimonialment.

(segueix)
–Plouen Catximbes: Si en el disc Telescopi s’han superat, en directe agafan nivells estratosfèrics.
–Albert Pla: Geni i figura, no calen més paraules.
–Nisei: poderosament contundents. Més d’un i una es van espantar al passar del pop amable de Filippo Landini a la tempesta sonora de Nisei. Aclaparadors.
–El públic: des de gent que es va passar tota la nit a la sala 3 asseguts al terra tot esperant a Cesk Freixas fins els que aprofitaven la portada de l’Enderrock 150 com a base d’operacions tòxiques a la primera filera d’Albert Pla.
–En Miquel Sospedra: com sempre pluriempleat, tocant les quatre cordes tan amb Sanjosex com amb Mazoni i aprofitant entre bolo i bolo per baixar al Pepe’s a seguir el partit.
–Sanpedro: bona gent, excel·lents persones i grans músics. La seva versió de “La rosa i el gessamí” ha de passar a la posteritat.
-I alguna cosa més que tinc emmagatzemada en alguna neurona perduda.

En Palà, l‘Eli, l’Enderrock i en Jordi Garrigós també diuen la seva.

Oriol Tramvia, sala Razzmatazz II (Barcelona), 23 d’abril de 2008

Eps nanos, que moltes gràcies a tothom!

No les teniem totes amb tota la martingala del fútbol, però ens ha sortit força apanyadet. Ahir un promotor de concerts em deia que quedéssim avui dijous i que em deixaria el mocador per eixugar-me les llàgrimes, que ell també s’havia fotut moltes hòsties per culpa dels senyors en pantaló curt perseguint una pilota. Bé, doncs cancel·lo la cita.

… / …

Si no hi hagués hagut fútbol de ben segur que rebentàvem les tres Razzmatazz. La sala 3 va estar plena gairebé tota la nit, la 2 patia pujades i baixades bursàries segons les lleis de la oferta i la demanda. I la sala gran va tenir el seu moment de glòria sobretot amb l’actuació d’Albert Pla.

Ho veieu com valia la pena? i total per un 0 a 0….

A la foto hi teniu a l’Oriol Tramvia quan va sortir a fer el Bèstia amb els Rosa-Luxemburg, un dels moments més memorables de la nit.

Rosa-Luxemburg i una poc-moderna, Col·legi de Periodistes (Barcelona), 08 d’abril de 2008

L’altre dia ja deia que amb el festi d’aquesta nit a la sala Razzmatazz voliem fer callar als que diuen “es que sempre toquen els mateixos” quan veuen un cartell amb música cantada en català.

Però també n’hi ha que, assumint la seva manca d’interés i/o ignorància, diuen “pufff, és que no conec a ningú”, “a aquest no el conèxien ni a casa seva a l’hora de dinar” o bajanades per l’estil.

Per una vegada aquest bloc farà de servei públic i informatiu i en aquest llistat teniu l’enllaç directe a cada myspace dels grups que actuaran aquesta nit a la Razz per celebrar el 150 aniversari d’Enderrock i els 15 números de la revista (o era al revés?). Per que veieu lo macu que soc, també us poso les hores i la sala on actuen:

SALA 1
PLOUEN CATXIMBES
21.15 hores
REFREE 22.15 hores
ALBERT PLA
23.15 hores
MAZONI 00.15 hores

SALA 2
MIQUEL ABRAS 21 hores
SANJOSEX 21.45 hores
SANPEDRO 22.30 hores
ROSA-LUXEMBURG 23.15 hores
NISEI 0.00 hores

SALA 3
ANÍMIC 21 hores
VERDCEL 21.40 hores
EL FILL DEL MESTRE 22.20 hores
CLARA ANDRÉS 23.00 hores
CESK FREIXAS 23.40 hores
FILIPPO LANDINI 00.20 hores

(i el fúrbo?)

Pels futboleros, que se que n’hi ha algun per aquí, coses que podeu fer:

-Passar per una nit del Barça i quedar com un rei el dia següent a la feina dient: “jo vaig preferir anar a un acte cultural abans que veure a senyors amb pantalons curts donant cops a una pilota”.
-Seguir-lo amb una ràdio amb auriculars. Això en un concert de música queda una mica hortera i cutre, però què hi farem.
-Sortir entre grup i grup al sempre entranyable bar Pepe’s (al carrer Pamplona) per seguir el resultat a la seva pantalla gegant de vídeo.
-Veure els resums que faran al dia següent per la tele.

No hi ha excusa: avui tots a la Razz (Almogàvers, 122), a partir de les 9 del vespre.

Rosendo, La Farga (L’Hospitalet de Llobregat), 19 d’abril de 2008

Una reverència al mestre, gran músic i millor persona… Que ningú ho posi mai en dubte.

…/…
A tothom qui entra a casa meva en Rosendo li dona la benvinguda. Bé,
ell no, una estàtua feta en fang d’uns vint centímetres. Un objecte de
promoció del seu disc Para bien o para mal que ja ha resistit des de 1994 sense trencar-se. Tot un rècord pels partits de fútbol que es juguen en el rebedor.

Jean Michel Jarre, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 d’abril de 2008

Primer de tot demanar disculpes a Jotajotai per haver-li robat el títol del seu bloc. Quan sortia del Liceu he sentit algú que comentava “vaja un totxo de concert” i en una associació d’imatges m’ha vingut el títol per aquest post.

Jean Michel Jarre ha tret la pols a tota la seva col·lecció de ferralla analògica per treure-la de gira i interpretar de principi a fi el seu Oxygène i ahir el va presentar en un Liceu que sobtava al veure el seu escenari ple de trastus analògics solcats per milers de cables.

Quin sentit te treure totes les joguines velles de l’altell per reconstruir una obra que, avui en dia al Sònar la podríem veure executada des d’un simple ordinador portàtil? Doncs la cosa no va anar més enllà d’un exercici de pura arqueologia musical de les mans d’un músic a qui la paraula “pretenciositat” sempre se l’hi ha quedat petita. Això si, tot molt antic, vintage i analògic però filtrat per una taula de so ben moderna, digital i informatitzada.

(crònica)

“Es més difícil de ballar que la música del telediario” es deia quan erem petits, i aquesta era la impressió que em feia veure a Jean Michel pegant saltironets i intentant fer aixecar al públic dels seus seients mentre que sonaven melodies que segur que molts reconeixerieu de falques radiofòniques, introduccions d’informatius, retransmissions esportives i anuncis de compreses.

Això
si, cap làser, cap crida a salvar les sardines (és una imatge que tinc
clavada -i fotografiada- de quan va venir a l’Estadi Olímpic l’any
1993), cap arpa sintetitzada ni cap gran desplegament audiovisual.
Només un solo de Moog Liberation (el teclat-guitarra) per demostrar que als seixanta anys encara pot moure les grenyes.

Per cert, si mai necessiteu un servei de traducció bo i fiable no acudiu a una tal Natalia, que va fer una cagada rera l’altre mentre passava de l’anglés al català el que el músic explicava abans i després del concert.

Crònica publicada a El Punt el dia 24 d’abril de 2008

Natura morta

música
JEAN MICHEL JARRE / XAVIER MERCADÉ.

Quan Jean Michel Jarre va publicar Oxygène
l’any 1977 va significar un trencament amb la música electrònica que
s’havia fet fins al moment sobretot des de l’escola alemanya amb
Kraftwerk i Tangerine Dream i des de les torres de teclats de Keith
Emerson a EL&P. Aquell disc va ser una porta oberta a la música
sintetitzada afegint sons més melòdics i comercials que van obrir el
camí a estils com ara la new age i el tecno-pop, i va fer entrar la música sintetitzada a les llistes de vendes. Vint anys després la va completar amb el disc Oxygène 7-13 i l’any passat va tornar a regravar els tretze moviments a Oxygène live in your living room utilitzant més de cinquanta teclats analògics, filmant-ho tot en un nou invent anomenat imatge estereoscòpica 3D.

Per
celebrar els trenta anys del disc amb coartada mediambiental, Jarre ha
empaquetat aquests teclats analògics i se n’ha anat de gira amb ells,
una gira que dilluns va passar pel Gran Teatre del Liceu. Un Liceu amb
un escenari inaudit tot ple de maquinetes analògics de l’època quan els
ordinadors se’ls deia computadores per crear una simfonia electrònica
amb trenta anys d’antiguitat.

Jean Michel Jarre va aparèixer pel
mig de la platea lluint la seva melena i saludant a tort i a dret per
ja, des de l’escenari, fer una petita explicació com si es tractés del
guia d’un museu d’antigalles amb una traducció simultània al català poc
polida i plena d’errades. Com que controlar tota la quantitat ingent de
tecles, botons, cablejats, seqüenciadors i caixes de ritmes és una
tasca titànica, Jarre va comptar amb l’ajut de Dominique Perrier,
Francis Rimbert i Claude Samard. En aquesta ocasió la seva megalomania
va estar força allunyada dels concerts que ha fet a la gran muralla
xinesa, a les piràmides d’Egipte i l’octubre de l’any 1993 a l’Estadi
Olímpic de Barcelona.

En aquesta ocasió
va preferir centrar-se en una escenografia més austera i agraïda amb un
gran mirall a sobre que reflectia els moviments dels quatre músics en
escena, o una pantalla gegant amb imatges relacionades amb la
degradació del planeta. Només en el cinquè moviment va treure la pols
al mític Moog Liberation (un teclat convertit en guitarra) amb un solo
desencertat i va jugar també amb un theremin amb igual encert.

¿Quin
sentit te treure totes les joguines velles de l’altell per reconstruir
una obra que, avui en dia en el Sònar, la podríem veure interpretada
des d’un simple ordinador portàtil? Doncs la cosa no va anar més enllà
d’un exercici de pura arqueologia musical de la mà d’un músic a qui la
paraula «pretensió» sempre li ha quedat petita. Un revisionisme de la
seva creació més coneguda (un munt d’espais informatius i falques
publicitàries donen fe de la seva popularitat) que arriba després de
l’ensopegada que va ser el seu disc Téo and Téa de l’any passat. I Oxygène és una obra superada amb els anys i que ha perdut part de l’encís avantguardista que tenia quan es va crear.

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 d’abril del 2008

Love of Lesbian, Avinguda Josep Tarradellas (L’Hospitalet de Llobregat), 19 d’abril de 2008

Ja se que és potser el grup que més vegades ha aparegut en aquest bloc, però no puc evitar-ho ni que vulgui. I més ahir que quan sortia de La Farga de fer a Rosendo i Barricada i de camí de tornada a casa havia de passar impepinablement per on es feien els concerts al carrer de les Festes de Primavera de L’Hospi.

…/…

Així que em vaig dirigir a la porta del darrera de l’escenari. Els organitzadors, que ja em coneixien, va i em donen la benvinguda amb un passi de backstage i portant-me directament a un sortidor de cervesa per servir-me al meu gust. Un bonic final de nit.

Barricada, La Farga (L’Hospitalet de Llobregat), 19 d’abril de 2008

L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar en diverses festes majors d’Euskadi i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona.

…/…

Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels Sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Exactament era el seu cinquè aniversari (actualment estan girant per celebrar el seu quart de segle) i la van fer grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal a dir que allò va ser la hòstia en patinet on ni tan sols van faltar càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua.

Com a bon fanzinerós, vaig aprofitar la ocasió per fer una molt improvisada i molt cutre entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara me n’adono que el guapo dels Barri se’m va rifar totalment però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no en tenim ni puta idea de música”o “de moment volem fer-nos mil·lionaris i jo em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.

I’ts Not Not, Centre d’Art SantaMònica (Barcelona), 18 d’abril de 2008

Ahir em van fer una entrevista els alumnes de l’EMAV per a un documental sobre la història i la evolució del hardcore a Barcelona. Un projecte més per recuperar la memòria històrica de l’underground barceloní dels vuitanta.

Just a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) va ser on al pleistocé tardà vaig estudiar fotografia. Ara ja no hi ha branca de foto, ha canviat d’ubicació i, en aparença, compta amb força més mitjans i espai que en els anys preolímpics.

…/…

L’entrevista me la va fer un grup d’estudiants tots molt agradables i atents que fins i tot semblaven interessats amb el que els explicava. I davant d’un auditori així se’m va obrir la porta a una incontinència xerraire que
fins i tot em va sorprendre a mi.

Un cop més en vaig sentir com un
iaio explicant batalletes fent un retrat sociopolític i musical dels anys vuitanta del segle passat a uns nois que no havien nascut a l’època dels fets. Una sensació estranya a la que m’hauré d’anar acostumant a mesura que passin els anys.