ROCKVIU

Els Pets, Pavelló Municipal (Besalú), 26 d’abril de 2008

—crònica—

Article publicat a El Punt el dia 28 d’abril de 2008

Ningú ho ha demanat, però fa un bon dia

Els Pets van engegar dissabte una altra gira a Besalú tot recordant les cançons del seu disc més representatiu

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Besalú
Ni Bondia
és Daydream nation ni Els Pets són Sonic Youth, però potser és el
referent més vàlid que tenim a casa nostra en català i, a fi de
comptes, és el disc més venut de la carrera del grup de Constantí.
Aquest any Els Pets han decidit seguir la moda anglosaxona de fer gires
traient la pols a clàssics de la seva discografia i ho han fet amb el
seu sisè disc, un treball amb el qual es van posar d’acord tant la
crítica com el públic i que va encetar una etapa més madura i seriosa
del grup. Dissabte passat, amb el cantautor vilafranquí Cesk Freixes
fent-los de teloner, van encetar la gira Els Pets fan Bon dia
al Pavelló Municipal de Besalú amb un concert que va suposar una mirada
al passat però també una ullada al present d’una banda que traspassa ja
generacions.

La fotografia està gairebé igual com la van
deixar fa onze anys: la iaia Montserrat despertant el barri a cops
d’escombra, aquell penal que el cafeter jura que no va ser, l’avi Josep
sense perdre cap detall, la dona maltractada que encara té fiblades a
la pell, l’amor impossible sortint del Pryca amb les salsitxes de porc,
i l’amor prohibit compartit en una estona de cel, el jaio deixant el
tros a contracor, la relació que hagués pogut ser i no va ser,
abandonada a la barra del bar i el pare espolsant els fantasmes mentre
fa dormir la seva filla. Estampes quotidianes que es mantenen vigents
amb el pas del temps, com els tres components d’Els Pets: Lluís
Gavaldà, Falin Càceres i Joan Reig. Però a la foto sí que hi ha
elements que han canviat: malauradament en Marc Grau ja no hi és i al
lloc de la guitarra hi ha David Muñoz Gnaposs, Joan Pau Chavez ocupa el lloc dels teclats allà on abans hi havia Toni Saigi Chupi, i el violinista Joan Aguilar s’afegeix com un element nou a la imatge. A aquesta gira Els Pets fan Bon Dia
tampoc hi són les Llufes, ni Lluís d’Andorra ruixa les primeres fileres
amb aigua (segur que el recuperaran en el tram més estiuenc de la
gira), Lluís Gavaldà no porta els cabells tenyits de ros i diu que li
han robat les llampants jaquetes que lluïa ara fa onze anys. «Amb
aquesta gira volem demostrar que continuem sent tan macos i atractius
com sempre», va dir Gavaldà al públic que omplia el pavelló esportiu de
Besalú.

On sí que no ha canviat la imatge és a les primeres files
plenes de gent jove en un recanvi generacional constant en la
trajectòria del grup de Constantí. Més enrere i envoltats de molta
quitxalla que devia prendre biberó quan per la ràdio sonava Massa jove per fer-me gran, un gruix de públic més madur recordava el lloc on estaven quan van escoltar per primer cop Bon dia.

«BON DIA», AL PRINCIPI
En aquesta gira, Els Pets han dividit el concert en dues parts ben
diferenciades. En la primera interpreten sencer i amb el mateix ordre
les cançons de Bondia i després fan una repassada a la resta
del seu repertori. Amb els nervis propis de l’estrena, l’escenari
estava presidit per un gran globus gegant i dues pantalles de vídeo que
retransmetien les imatges dels membres del grup recollides des de
diverses càmeres web. Un disc que amb arranjaments nous i posat al dia,
demostra haver sofert bé el pas del temps: Bon dia sorprèn sentint-la al principi del concert i no per posar el punt final com han fet en els últims anys, Sebastià ara va més cap a l’acid-jazz que no pas al trip-hop dels inicis, a Tard hi afegeixen un solo de guitarra gairebé heavy i Una estona de cel, Massa jove per fer-me gran i Una fiblada a la pell són ja clàssics de la música feta en català.

Després
d’un petit descans amb el rellotge de la contraportada del disc
projectat al gran globus, el grup va començar la segona part del
concert amb un llistat de cançons que no s’allunya gaire del repertori
de la gira de l’any passat. Amb quatre cançons del seu últim disc Com anar al cel i tornar, fent sonar clàssics que gairebé no falten mai al seu repertori com ara Pantalons curts i genolls pelats, Jo vull ser rei (amb imatges dels músics vestits de monarques), Pau, Soroll i Agost, les sorpreses van venir quan van recuperar temes del passat com ara Està plovent en una versió en to de discoteca i proposant solucionar la sequera amb ratafia garrotxina, No t’enyoro amb un començament que recordava Take That i la primerenca Tarragona m’esborrona
amb el rapejat clàssic entre Lluís Gavaldà i Joan Reig. Tot i que
aquest espectacle encara cal polir-lo una mica més –faltarien més
projeccions en la primera part i que el guió de la segona no recordi
tant a la seva última gira–, Els Pets van tornar a demostrar que a
sobre d’un escenari tenen una professionalitat a prova de bombes i que
poden recórrer al seu passat sense caure en cap vergonya.

I qui sap si la parella que s’estava petonejant apassionadament prop de la porta d’entrada mentre el grup cantava Com anar al cel i tornar, d’aquí a onze anys tornaran a un concert d’Els Pets acompanyant el seu fill.