ROCKVIU

Siniestro Total, sala Bikini (Barcelona), 16 d’abril de 2008

Als gallecs Siniestro Total els hi ha agafat la mateixa síndrome que a molts grups de l’Estat que van triomfar als anys 80. Gairebé no ofereixen material nou, després d’un recopilatori treuen un directe i suposem que després hi anirà un disc de clàssics tornats a enregistrar, un unplugged i de nou un altre directe.

Crònica
El que ahir tenia tots els números per ser una gran festa esbojarrada de celebració del
quart de segle de la banda de Vigo va convertir-se en una cacofonia on
el tècnic de so fa ver el possible per crear un caos sonor empitjorat
per la greu afonia que patia Julian Hernández. A més, el Bikini petat és un agobiu i els preus de la barra tampoc conviden gaire a la disbauxa.

Article publicat a El Punt el dia 20 d’abril de 2008

Brètols il·lustrats

SINIESTRO TOTAL / XAVIER MERCADÉ

Als gallecs Siniestro Total els ha agafat la mateixa síndrome que a
molts grups de l’Estat que van triomfar en els anys 80. Fa cinc anys ja
van treure ¿Quienes somos? ¿de dónde venimos? ¿a dónde vamos?,
un triple CD recopilatori de la seva carrera i aquest mes d’abril han
tret el seu tercer disc en directe sota l’encertat títol Que parezca un accidente,
doble CD, i el seu corresponent DVD enregistrat el desembre del 2006 en
el mateix escenari on van debutar fa un quart de segle, el cinema
Salesianos de Vigo. Una excusa com qualsevol altre per mantenir
l’agenda de la gira d’estiu ben sanejada.

Quan Siniestro Total
van actuar a la sala Zeleste l’any 1983, un cop d’ampolla (la
rumorologia diu que llançada per una de les noies d’Último Resorte) va
deixar fora de joc el seu primer cantant, Germán Coppini, amb una cama
trencada i decidit a deixar la banda. Des d’aleshores ha plogut molt i
el grup gallec ha visitat la ciutat en cadascuna de les gires de
presentació dels seus disset discos i forjant-se una excel·lent
reputació en directe. La sala Bikini va presentar una entrada
d’aquelles que obliguen la meitat del públic a continuar el concert des
de la pantalla de vídeo de la sala annexe i amb un públic format per
veterans de mil concerts a què s’ha afegit una generació nova que els
ha descobert en festivals com ara el Viña Rock.

Encorbatats i elegants en el vestir, Julián Hernández va saludar amb un Boas noites Barcelona: Ja som aquí!
per anar enllaçant una darrere l’altra vint-i-vuit peces del seu
repertori nodrit. Com és habitual en els concert de Siniestro, el
cantant i guitarrista va donar sobrades mostres d’humor àcid
reivindicant la divinitat de Crist i a l’Orquestra Mirasol per després
llançar-se amb la mandolina a fer una versió de Rómpeme o mátamame
de Trigo Limpio (que políticament incorrecte que ha quedat la lletra
d’aquesta cançó amb el pas del temps!). Va enviar també a tothom que
se’n anés a casa a veure Muchachada Nui amb una imitació genial
que va fer de si mateix com si fos un personatge del programa de
televisió. Però dissortadament la veu li va anar fallant durant tota la
nit fins acabar en una afonia agònica. Això no va ser problema en
himnes tavernaris com ara Diga que le debo, Todo por la napia i el Vamos muy bien d’Obús, en bretolades punk com ara Matar jipis en las cies i Ayatollah ni en clàssics com ara Bailaré sobre tu tumba, Emilio Cao (versió del David Watts dels Kinks) i Cuanta puta y yo que viejo
ja que el públic va posar cos i ànima a cantar-les dissimulant les
mancances vocals. De totes maneres, on es va ressentir va ser en els
temes de la seva vessant més pròxima al blues i més desconeguts per
públic, com per exemple Bilbao, Cerrado por cansancio i Monstruos.
En aquesta afonia se li va conjurar un tècnic de so que semblava
esforçar-se per aconseguir que el que sortia dels altaveus s’acostés a
un guirigall cacofònic.

The Fabulous Thunderbirds, Sala Luz de Gas (Barcelona), 14 d’abril de 2008

Seria fantàstic que els grups de blues catalans es poguessin anomenar com els americans. Per què aquí no hi ha cap grup que tingui els nassos de començar una seva carrera dient-se Els Fabulosos Ocells del Tro? Per aquestes terres només arribem a Blues de Rostoll o Blues de Picolat…

… / …
Tot i que la Big Mama Montse també te pegada i és una bona excepció.

The Cure, Velòdrom d’Horta (Barcelona), 21 de juny de 1989

No crec gaire en la numerologia, però avui seria un bon dia per començar a creure-hi: estem a dia 15, Enderrock fa 15 anys i 150 números, celebrarem un concert amb 15 grups i aquest mes Rockviu també arriba a les 150.000 visites.

Per si fos poc avui és l’aniversari d’Albert Palomar dels Plouen Catximbes i, tal i com em va demanar, hi poso una foto dels The Cure al Velòdrom d’Horta. Per molts anys!

Els Plouen Catximbes serà un dels 15 grups que estaran tocant el proper Sant Jordi a la sala gran de Razzmatazz. Els Catximbes estaran amb un grapat de bandes més d’aquelles que faran callar a aquells que diuen “es que sempre són els mateixos!”.

Eps, que només són 10 euros i si pilleu l’Enderrock tindreu un 2 x 1.

I el Barça? No podeu estar un dia sense fútbol? Que els bombin per una nit.

Com diu la cançó “quinze són quinze, quinze quinze quinze, quinze son quinze, quinze quinze són”. Però millor que us ho cantin ells.

Podeu trobar més aventures d’aquest parell de marrecs a Blocviu

Goodbye Mr. MacKenzie, sala Zeleste (Barcelona), 11 de juny de 1991

Fa uns dies anant a llençar les escombraries al contenidor hi vaig trobar a dalt de tot una foto de la primera comunió d’un marrec i un parell de ninos que devien pertànyer al pastís de la celebració de la primera hòstia. Em va deixar molt parat, amb moltes preguntes al cap.

Hi ha gent que rebutja els seus records?
El renegar del passat arriba a aquest punt?
És el darrer record cristià d’un apòstata desficiós?
I alguna altre…

(i qui és la noia de la foto? què te a veure?)

Els Goodbye Mr MacKenzie no eren una mala banda. Fins i tot en tinc algún vinil seu per casa que vaig pillar de rebaixes a discos Balada. Com a teloners dels The Silencers, els van superar sobradament, encara que no era gaire difícil ser millors que aquells menjabrioxos.

Portaven a un guitarrista imponent, de gran tonatge i amb el cos ple de tatuatges. I als teclats hi havia una mosqueta morta, una noia molt maca (per això li vaig fer la foto, no malbaratava els rodets així com així) però gairebé irrellevant en la formació. Aquesta xicoteta era Shirley Manson que anys més tard es menjava els escenaris al capdavant de Garbage com si fos una tigressa.

The Kills, sala Apolo (Barcelona), 10 d’abril de 2008

(Crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 13 d’abril de 2008

Música/The Kills
Lloc i dia: sala Apolo (Barcelona), 10 d’abril

Cançons d’amor i odi

Xavier Mercadé
Des que a finals dels setanta Alan Vega i Martin Rave van decidir crear Suicide trencant l’estereotip de banda a còpia d’afegir-hi capes de soroll i portar a terme la màxima punk del fes-t’ho tu mateix, la fórmula ha tingut infinitat de seguidors. Molts d’ells dormen el somni dels justos, oblidats en les enciclopèdies; d’altres, com els White Stripes, han tingut molta més fortuna. The Kills podien haver passat com una anècdota cool o ser la parella de moda quan l’any 2003 van editar el seu primer disc, Keep on your mean side, i van passar gairebé com una anècdota pel festival Primavera Sound al Poble Espanyol. Però el duet format per l’anglès Jamie Hotel Hince i la nord-americana Alison VV Mosshart ha sabut tirar endavant i demostrar que no són flor d’una sola primavera amb una mescla que uneix la Velvet Underground, Jon Spencer Blues Explosion, Sonic Youth, The Cramps o PJ Harvey. És a dir, provocació, perillositat i sexe amb cançons brutes que poques vegades sobrepassen els tres minuts.

The Kills arribaven a la sala Apolo poc després de donar-se a conèixer la notícia que Jamie Hince havia demanat el matrimoni a la model Kate Moss abans de sortir de gira per presentar Midnight Boom, el seu tercer disc. L’anorèctica model col·leccionista d’estrelles de rock (en el seu currículum ja té Bobbie Gillespie, dels Primal Scream, i Pete Doherty, dels Babyshambles) no se la va veure per la sala, però de ben segur que no ho devia passar gaire bé veient la història d’amor i odi que Jamie i Alison es porten entre mans. En un joc gairebé sexual, tots dos s’atrauen i es rebutgen, es donen cops de cap, es creuen mirades d’odi i de desig, i en alguns moments del concert queda el dubte de si acabaran a bufetades o cardant com bojos. Tot és teatre, el mateix teatre que porta Alison a acostar-se amb provocació a les primeres fileres del públic sense que la sang arribi al riu.

Amb un escenari gairebé buit és principalment la cantant i ocasional guitarrista qui s’endú gairebé totes les mirades: vestida amb una camisa de lleopard i a sota una samarreta amb més forats que un formatge, pantalons cenyits, escopint a tort i a dret, donant voltes per l’escenari i patint espasmes al terra de l’Apolo. A la seva dreta, Jamie vestit amb una mica més d’elegància, americana i una gruixuda bufanda al coll que va fer que al tercer acord ja estigués suant. Ell era l’encarregat de la part musical, és a dir, posar en marxa la caixa de ritmes i omplir-ho tot amb els sons de la seva guitarra i acabant les cançons a cop de destral. Un caos i desordre almenys en aparença, una escenografia que es va convertir en una melodia de seducció on va ser present l’amor, l’odi, la violència i també, per què no, la tendresa.

De ben segur que The Kills guanyarien força fent-se acompanyar per una banda completa, però perdrien l’element perillós i amateur que ara els caracteritza, el estar continuament pendent de que en qualsevol moment es saltin el guió i calin foc a l’escenari. En definitiva, no serien tan entretinguts.

Sex Museum, sala La [2] (Barcelona), 10 d’abril de 2008

Tenia als Sex Museum molt descuidats en la darrera dècada. Des de l’any 1999 en un llunyà Festimad que no s’havien creuat davant del meu objectiu.

.. / …
Dijous passat, després de passar pel concert de The Kills només vaig haver de baixar els pocs metres que hi ha entre les sales de l’Apolo per comprovar que els Sex Museum són un grup de llarg recorregut que com els bons vins no perden l’essència amb els anys, més aviat guanyen amb la veterania i l’experiència. Són ja vint anys sense sortir de les catacumbes del rock, tancats a la cripta del garatge-punk cuinat als carrers de Malasaña.

15 hits that never were és el seu darrer disc, el primer recopilatori de vint anys de carretera i manta. Si en voleu fer cinc cèntims, aquí en podeu fer un tast.

The Kills, sala Apolo (Barcelona), 10 d’abril de 2008

Segons sembla tenir una nòvia que sigui model dona força punts a l’hora de ser una estrella del rock. Jamie “Hotel” Hince, guitarrista i 50% de The Kills, vol pujar nota i guanyar-se una matrícula d’honor al liar-se amb Kate Moss

[segueix]
A l’escenari Jamie i Alison “VV” Mosshart s’esbatussen,
es llencen mirades d’odi però també de desig, ella escup barroerament, es tiren pel terra o
provoquen a les primeres fileres sense que la sang arribi al riu. Tota
una melodia de seducció, d’amor i d’odi, violència i tendresa. Què en
deu pensar ara n’Alison al
saber que el seu company de grup serà el futur ex de la model
anorèctica que el tindrà a la seva col·lecció al costat de Pete Doherty (Babyshambles) i Bobby Gillespie (Primal Scream)?

Companyia Elèctrica Dharma, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 5 d’abril de 2008

Per que m’agrada la foto i, com a bon exhibicionista (per això són els blocs, no?) m’agrada mostrar-la. Però sobretot per que em dona la gana.

Companyia Elèctrica Dharma, L’Autidori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 5 d’abril de 2008

És més que recomanable fer una ullada a la llarga entrevista que Anabel Vèlez l’hi ha fet al company fotògraf i també amic Jordi Vidal a Metronomemusic. Molt encertat en algunes qüestions, evident en altres i posant el dit a la nafra quan toca.

… / …

Dissabte passat quan estava fent aquesta foto a Joan Fortuny de la Dharma em va venir al cap aquest paràgraf de la entrevista:

“Si te gusta la música y vives la música sabes que momentos y que cosas son estas. Lo que te gustaba a ti ver en las revistas. Cuando haces las fotos de música no dejas de crear, intentas crear estereotipos del músico, aquella imagen que se te queda clavada. Piensa en una foto de Jimi Hendrix y… pam, te viene la foto quemando la guitarra en Monterrey. O una foto de los Who, Pete Townshend haciendo el molinillo, porque son iconos que te han quedado grabados e intentas buscar este momento que defina al grupo y el sonido del grupo en una foto.”

Aquells que tinguin més edat que pensin en el “Vibraciones”, en les fotos de Francesc Fàbregas i en aquell mític Canet Rock. Hi ha icones del rock que es mantenen fermes per molt que passin els anys.

Miqui Puig, Petit Palau (Barcelona), 3 d’abril de 2008

Amb la quantitat de concerts d’aquests dies se m’havia quedar oblidat els de l’Esclerock. Una molt bona idea, feta amb molta il·lusió i voluntarisme però que va fallar en l’espai triat i la manca de resposta d’un públic més habitual als concert de rock.

… / …
En Miqui va estrenar un parell de temes del seu disc Impar… i la cosa promet.

Companyia Elèctrica Dharma, L’Autidori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 5 d’abril de 2008

És tot un luxe i un plaer poder treballar amb/per la Dharma. Ja fa bastants anys que no dubten en trucar-me quan tenen un concert excepcional. Pel de la presentació d’El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants a la sala Oriol Martorell de L’Auditori el telèfon va tornar a sonar… bé, el telèfon ja no, només un simple mail al que vaig respondre amb un “Clar que si”.

M’agrada formar part d’aquesta família, encara que no em digui Fortuny.

(segueix a vull llegir la resta de l’article)
La relació que tinc amb la Dharma supera l’admiració que els pugui tenir en el terreny musical. Hi ha lligams de proximitat ja que vivim al mateix barri i no resulta difícil saludar-los pel carrer, n’hi ha també de relacions amb els meus pares i els meus germans grans fa gairebé mig segle quan els Fortuny eren uns marrecs i estiuejaven a Torrelles de Llobregat (l’Esteve i el Josep algunes vegades es quedaven a casa nostra ja que a la seva no hi cabien).

I també hi ha un lligam històric: tot just entrava jo a l’adolescència quan vaig demanar a la meva germana que m’acompanyés a veure a la Elèctrica Dharma i la Cobla Mediterrània al Palau de la Música el desembre de 1981. Aquell va ser el meu primer concert i va constituir una experiència única i iniciàtica que es va convertir en la primera d’un milió de nits de rock.

Hi ha tòpics que es resisteixen a desaparèixer generació darrera de generació i la opinió més genèrica que se sent de la Dharma és que “sempre fan el mateix, sempre amb el tiroriro aquell”, quedant-se en la superfície del grup català amb la discografia més inabastable que podem trobar (22 discos en 33 anys). Ahir van presentar el seu nou invent, la fusió entre de Miles Davis i Joaquim Serra. M’hagués agradat veure allà a aquells que diuen que la Dharma fan sempre el mateix ja que s’haguessin trobat a un grup que encara sap arriscar i arriscar-se en evolucionar el seu concepte personal i intransferible de la música. Fins i tot en aquest marc em va sobrar el revisionisme dels clàssics de tota la vida que van fer a la part final del concert. Això si, la nova versió que han recuperat del “Catalluna” posa la pell de gallina.

Estava Joan Fortuny als camerinos omplint d’aigua una ampolla d’Isostar abans de l’actuació. “Joan, això no va així, la llegenda popular diu que s’hi ha d’amagar el whisky!”, “whisky? -em respon- si em fotés alcohol cauria a mitja actuació”. Ells són així, plans i naturals, sense trampes.

(I sense ser tant complicats com els gestors de la sala Oriol Martorell de L’Auditori: quin fart de pujar i baixar escales i perdrem per passadissos laberíntics per fer un trajecte que es podia solucionar en dos metres des de l’escenari. Colla de funcionaris!)

Gossos + Lax’N’Busto, L’Auditori (Barcelona), 4 d’abril de 2008

Pimpinela?

[crònica]

Crònica publicada a El Punt el dia 6 d’abril de 2008

Les edats dels Gossos

música

«GOSSOS» / XAVIER MERCADÉ

No fa ni una setmana que els Antònia Font havien
demostrat el seu poder de convocatòria al concert al Liceu i la
capacitat del panorama musical cantat en català per trobar noves formes
d’expressió que arribin al gran públic. Però la generació precedent,
aquells que porten ja quinze anys a les espatlles, encara s’hi fa de
valent. Gossos també va tenir la seva gran nit divendres passat a
L’Auditori, guanyada a pols a còpia de reinventar el seu discurs amb
dignitat i sortint reforçats del repte.

El triomf de Gossos a
L’Auditori (les entrades estaven exhaurides des de feia bastants dies)
és el resultat d’anys picant pedra, treballant constantment, caient i
aixecant-se i sense perdre mai la il·lusió. La transició elèctrica dels
seus tres darrers discos i la inclusió de la bateria de Santi Serratosa
han estat cabdals, i a això hi hem d’afegir els grans resultats que els
manresans han obtingut amb el seu novè disc, Oxigen, amb el
qual s’han endut tres premis Enderrock i el reconeixement de sectors
que fins aleshores s’havien mostrat refractaris a Gossos.

Ja en
les primeres cançons del concert va quedar clar que aquests Gossos ja
no són els mateixos que al setembre de fa deu anys van enregistrar el
disc Directament al Teatre Auditori de Manresa. La colpidora En un instant (nit trista de Patum)
va ser un clar exemple d’aquests nous camins explorats per Gossos:
bateria contundent, frasejos de rap, base guitarrera però també
cuidades harmonies vocals i amor per la melodia. Un guió que es
desenvoluparia durant tota la nit amb ullades al passat, agraïments a
dojo i la comunicació amb una platea còmplice amb el grup i vinguda de
totes les edats dels Gossos: des de pares amb fills petits fins a
adolescents o parelles creades sota els sons de Quan et sentis de marbre.
Un concert planificat com un regal d’aniversari als seus seguidors, ja
que «si hem arribat aquí ha estat gràcies a la generositat, l’amistat i
l’amor», com va reconèixer Natxo Tarrés. Per bufar les espelmes van
comptar també amb un bon grapat d’amics. Els més sorprenents potser van
ser Gerard Quintana i Josep Thió, que van tornar a compartir escenari
per primer cop des de la dissolució de Sopa de Cabra. Junts van fer A l’horitzó,
amb Quintana que feia part de les veus i Thió estranyament assegut en
una taula tocant campanetes. Els Lax’N’Busto tampoc no hi podien faltar
per fer Tinc fam de tu, un tema que els Gossos incloïen en el
seu repertori al principi de la seva carrera quan feien de teloners
dels vendrellencs. L’orfebreria guitarrera del madrileny Suso Saiz va
portar el grup a visitar la cort de King Crimson a El sol es pon, mentre que Beth va donar-los suport vocal a No és nou. Un Dani Macaco vestit amb el millor dels seus xandalls va aportar el to mestís a Corren. El passat acústic del grup va tenir el seu gran moment amb un Helplessly Hoping
(Crosy, Stills & Nash) totalment desendollat que va fer esclatar
una de les més grans ovacions de la nit, ovació que només va ser
superada per la insistència amb què el públic va reclamar un darrer bis
sense aconseguir-ho, després de gairebé dues hores i mitja de concert.

Gossos, L’Auditori (Barcelona), 4 d’abril de 2008

No mentiria gaire si afirmés que potser ahir va ser la primera vegada que vaig veure un concert sencer de Gossos. Si, els he vist i fotografiat desenes de vegades, la relació amb ells és immillorable però, diguem que per deformació professional, mai havia parat atenció a tot un show dels manresans.

Després de les dues hores i vint minuts d’ahir a L’Auditori, crec que a partir d’ara pararé moltíssima més atenció a Gossos. La reconversió elèctrica dels darrers anys va arribar ahir al seu punt culminant, ja queda molt lluny la imatge d’aquells quatre nois amb pintes de kumbaià i guitarretes acústiques. Si, una col·lecció de tòpics que tenia assumits i que ahir van quedar totalment desmuntats.

(segueix)

Als Gosos ahir els van acompanyar Sopa de Cabra —al menys els seus caps històrics— que van tornar a estar junts de nou a sobre un escenari. Gerard Quintana va tornar a fer una altre vegada el símbol de les banyes (no se que l’hi ha agafat darrerament en imitar a Ronnie James Dio per tot arreu) i Josep Thió incomprensiblement va quedar assegut en una taula ¡tocant campanes! També van passar per l’escenari els Lax’N’Busto amb en Roger i el Salva fent un duet al més pur estil Pimpinela, Dani Macaco vestit amb xandall i botes, la Beth i el gran, grandíssim Suso Saiz.

Per qüestions relacionades amb la paternitat responsable amb el galifardeu que hi ha a l’arxiu adjunt agafant el set-list, vaig haver de deixar la sala Be Cool Be Good —on es feia l’after show del concert— quan la festa estava en tot el seu esplendor. Allà van quedar noies poc-modernes ballant Iggy Pop i Violent Femmes al costat de caps de redacció, campaners amb gintònics, neveristes cervesers, gossos eufòrics, alguns músics en un estat alcohòlic lamentable, directors de discogràfiques i mànagers distribuint anhelats tíquets de consumició, algún boletaire solsonenc i molta gent que avui encara deuen estar ballant i penedint-se d’haver dit que si a la darrera copa. Tots ells condemnats a la ressaca.

I amb aquest ja en fan 600 els posts pujats a aquest bloc.

Beasts of Bourbon, sala Sidecar (Barcelona), 3 d’abril de 2008

Una estranya mescla la d’ahir, després dels glops suaus de Jorge Drexler vaig entrar Petit Palau a veure a Miqui Puig estrenant un parell de cançons del seu nou disc Impar, dins d’un festival anomenat Esclerock. Una cervesa després em vaig passar al rock d’alta graduació amb els australians Beasts of Bourbon i suar una miqueta la cansalada.

… / …
És frustrant estar a Nova Orleans i assabentar-me que el carrer Bourbon Street (l’artèria principal de la ciutat) i el licor destil·lat pel molt honorable senyor Jack Daniels amb el mateix nom, deuen la seva denominació a la nissaga borbònica espanyola.

Jorge Drexler, Palau de la Música (Barcelona), 3 d’abril de 2008