ROCKVIU

Backstreet Boys, Pavelló Olímpic de Badalona, 27 d’abril de 2008

Quan em fan la pregunta de ¿quin és el millor i el pitjor públic que et pots trobar en un concert?, la resposta a la primera part sempre pot variar, de vegades pot ser la fidelitat del heavy i altres vegades l’arrogància rockera, però sobre el pitjor ho he tingut sempre molt clar: l’incomprensible submón dels concerts de fans histèriques ii els ídols de fang per adolescents.

Noies que no dubten en agredir, insultar o escopir només per que potser els hi taparàs breus segons la cara del seu ídol. Noies amb greus problemes d’autoestima i transtorns alimentaris que poden arribar a dormir al carrer durant tres dies per acabar desmaiant-se en quan arriben a la primera filera. Quan les veig dormint a les portes de les sales o pavellons sempre penso que s’hauria de denunciar als pares que ho permeten. És la sensació de “asco-pena” que tan bé defineix Àlex de la Iglesia al seu llibre “Payasos en la lavadora”.

(hi ha universos paral·lels)

Algunes arriben a punts absurds com una que hi havia divendres fent
bivac a les portes de l’Olímpic de Badalona amb ¡una entrada de seient!
És a dir, que podria arribar cinc minuts abans de començar que ja
tindria la seva plaça reservada.

Ahir es va tornar a repetir la
cerimònia amb els Backstreet Boys tot i que aquesta vegada va ser més
suau, sense tantes lipotímies però amb uns atacs d’histèria que
perforen els tímpans. Aquesta vegada no estaven agressives però no va
faltar la pregunta que sempre fan quan en veuen treure la càmera “¿en
qué periódico saldra?” (curiosament sempre en castellà). A la qual cosa
jo sempre responc amb una certa mala llet que soc de
“Private”, que vagin dilluns a demanar-la al quiosc i allà veuran les fotos
dels seus ídols.

Aquesta vegada només em vaig quedar el temps
que triga una cervesa en posar-se en el meu estómac, més o menys uns
quatre canvis de vestuari. Llástima, després a casa, mirant el set list
vaig veure que hi havia un “Satisfaction” apuntat que hagués tret de
dins meu tot l’esperit d’Ignatius J. Reilly (“La conxorxa dels enzes”) que tinc amagat.

No pagava la pena quedar-se més estona allà sobretot després de comprovar a poques passes d’ells que els moviments de
llavis que feien dels xicots no sincronitzaven ni tenien res a veure amb el que se sentia
pels altaveus.

Hi ha universos paral·lels en el món del pop rock.