Collonades
Manuel Lucas, Estudis Ideal (Barcelona), 5 de febrer de 2008
Ahir va arribar de l’impremta el(s) nou(s) Enderrock. És la centcinquantena vegada que es repeteix un procés que comença amb l’olfacte (inevitable sentir l’olor a tinta) i segueix amb la resta dels sentits: la vista, la oïda induïda pels articles, el tacte del paper i el gust de la feina ben feta. En aquesta ocasió s’hi han afegit uns quants sentits i sentiments més: la il·lusió especial d’haver estat quinze anys seguits tirant endavant aquesta revista que forma part indissoluble de la meva vida.
No puc menys que recomanar-vos que aquest mes us passeu sense falta pel quiosc per aconseguir aquest preuat Enderrock. El número habitual, el de la portada dedicada a Polònia és ja tot un luxe —la producció sessió per la portada (obra d’en Carles Rodriguez tot i que jo el vaig ajudar amb les fotos a Manuel Lucas) ja mereixeria un article propi—, però el número especial supera les expectatives. Un número únic per llegir i gaudir de principi a final, des de la portada fins al darrer text i després guardar-lo a un lloc privilegiat de la biblioteca.
A més de les dues revistes, hi ha també un DVD amb un documental retrospectiu del famós concerts del Sant Jordi de 1991. No l’he pogut veure encara, però m’han dit que és extraordinari.
El més destacat d’aquests 15 anys és que d’un projecte per al qual molts no donaven ni un duro i altres van donar només tres números de vida, n’hem pogut fer 150 edicions i resistir tres lustres amb la cara ben alta. El millor? Haver dedicat més d’un terç de la meva vida a fer-ho possible i haver-ho pogut immortalitzar amb la càmera (analògica abans, digital ara) durant aquests 5.500 dies i les seves nits. I les que ens queden!
Però en quinze anys hi ha també espai per una miqueta de bilis i mala llet…
Però del que n’he estat fins els collons durant tots i cadascún d’aquest quinze anys és el haver de suportar dia si i dia també a eunucs mentals amb el cervell castrat per tota mena de prejudicis que se’ls omple la boca amb la paraula “subvenció” cada cop que senten el nom d’Enderrock o de qualsevol producte cultura fet a Catalunya i en català. Tota una colla de cretins que diuen la parauleta amb un somriure estúpid com si ens haguéssin vist el llautó, com si tinguessin una saviesa superior. Uns impresentables malnascuts que es cagarien a les calces si s’haguessin d’enfrontar-se a la tasca que suposa tirar endavant no una, si no les cinc capçaleres que s’apleguen sota el paraigües del grup Enderrock.
Tots aquests bocamolls pestilents haurien de patir les nits d’insomni i els malsdecap que suposa buscar la publicitat i les formes per finançar les revistes, el que significa haver de picar pedra constantment per aconseguir un anunci i, el que és de vegades pitjor, haver després de perseguir al client i cobrar-lo. Menjar-se el cabreix que suposa enfrontar-se a pixatinters de grises oficines quan la qualifiquen i quantifiquen com a “producto regional” abans de llençar-la sense ni tan sols fullejar-la. Aquests llepaculs apàtics s’haurien d’enfrontar al risc que suposa crear nous reptes —algunes vegades suïcides, moltes vegades incompresos— al que ens engresquem tot sovint només pel gust de tirar endavant un projecte cultural digne, reivindicatiu i de qualitat que ens faci sentir orgullosos i amb la cara ben alta cada mes.
A tots ells els hi dedico també aquest quinze anys d’Enderrock. Ens donen més forces per seguir endavant.
Pd: Gràcies al poeta Jordi Comudella i el seu poema Mataró-Llavaneres (inclós en el Treu banya de Gerard Quintana) per la inestimable inspiració d’aquest post.
