ROCKVIU

Jean Michel Jarre, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 d’abril de 2008

Primer de tot demanar disculpes a Jotajotai per haver-li robat el títol del seu bloc. Quan sortia del Liceu he sentit algú que comentava “vaja un totxo de concert” i en una associació d’imatges m’ha vingut el títol per aquest post.

Jean Michel Jarre ha tret la pols a tota la seva col·lecció de ferralla analògica per treure-la de gira i interpretar de principi a fi el seu Oxygène i ahir el va presentar en un Liceu que sobtava al veure el seu escenari ple de trastus analògics solcats per milers de cables.

Quin sentit te treure totes les joguines velles de l’altell per reconstruir una obra que, avui en dia al Sònar la podríem veure executada des d’un simple ordinador portàtil? Doncs la cosa no va anar més enllà d’un exercici de pura arqueologia musical de les mans d’un músic a qui la paraula “pretenciositat” sempre se l’hi ha quedat petita. Això si, tot molt antic, vintage i analògic però filtrat per una taula de so ben moderna, digital i informatitzada.

(crònica)

“Es més difícil de ballar que la música del telediario” es deia quan erem petits, i aquesta era la impressió que em feia veure a Jean Michel pegant saltironets i intentant fer aixecar al públic dels seus seients mentre que sonaven melodies que segur que molts reconeixerieu de falques radiofòniques, introduccions d’informatius, retransmissions esportives i anuncis de compreses.

Això
si, cap làser, cap crida a salvar les sardines (és una imatge que tinc
clavada -i fotografiada- de quan va venir a l’Estadi Olímpic l’any
1993), cap arpa sintetitzada ni cap gran desplegament audiovisual.
Només un solo de Moog Liberation (el teclat-guitarra) per demostrar que als seixanta anys encara pot moure les grenyes.

Per cert, si mai necessiteu un servei de traducció bo i fiable no acudiu a una tal Natalia, que va fer una cagada rera l’altre mentre passava de l’anglés al català el que el músic explicava abans i després del concert.

Crònica publicada a El Punt el dia 24 d’abril de 2008

Natura morta

música
JEAN MICHEL JARRE / XAVIER MERCADÉ.

Quan Jean Michel Jarre va publicar Oxygène
l’any 1977 va significar un trencament amb la música electrònica que
s’havia fet fins al moment sobretot des de l’escola alemanya amb
Kraftwerk i Tangerine Dream i des de les torres de teclats de Keith
Emerson a EL&P. Aquell disc va ser una porta oberta a la música
sintetitzada afegint sons més melòdics i comercials que van obrir el
camí a estils com ara la new age i el tecno-pop, i va fer entrar la música sintetitzada a les llistes de vendes. Vint anys després la va completar amb el disc Oxygène 7-13 i l’any passat va tornar a regravar els tretze moviments a Oxygène live in your living room utilitzant més de cinquanta teclats analògics, filmant-ho tot en un nou invent anomenat imatge estereoscòpica 3D.

Per
celebrar els trenta anys del disc amb coartada mediambiental, Jarre ha
empaquetat aquests teclats analògics i se n’ha anat de gira amb ells,
una gira que dilluns va passar pel Gran Teatre del Liceu. Un Liceu amb
un escenari inaudit tot ple de maquinetes analògics de l’època quan els
ordinadors se’ls deia computadores per crear una simfonia electrònica
amb trenta anys d’antiguitat.

Jean Michel Jarre va aparèixer pel
mig de la platea lluint la seva melena i saludant a tort i a dret per
ja, des de l’escenari, fer una petita explicació com si es tractés del
guia d’un museu d’antigalles amb una traducció simultània al català poc
polida i plena d’errades. Com que controlar tota la quantitat ingent de
tecles, botons, cablejats, seqüenciadors i caixes de ritmes és una
tasca titànica, Jarre va comptar amb l’ajut de Dominique Perrier,
Francis Rimbert i Claude Samard. En aquesta ocasió la seva megalomania
va estar força allunyada dels concerts que ha fet a la gran muralla
xinesa, a les piràmides d’Egipte i l’octubre de l’any 1993 a l’Estadi
Olímpic de Barcelona.

En aquesta ocasió
va preferir centrar-se en una escenografia més austera i agraïda amb un
gran mirall a sobre que reflectia els moviments dels quatre músics en
escena, o una pantalla gegant amb imatges relacionades amb la
degradació del planeta. Només en el cinquè moviment va treure la pols
al mític Moog Liberation (un teclat convertit en guitarra) amb un solo
desencertat i va jugar també amb un theremin amb igual encert.

¿Quin
sentit te treure totes les joguines velles de l’altell per reconstruir
una obra que, avui en dia en el Sònar, la podríem veure interpretada
des d’un simple ordinador portàtil? Doncs la cosa no va anar més enllà
d’un exercici de pura arqueologia musical de la mà d’un músic a qui la
paraula «pretensió» sempre li ha quedat petita. Un revisionisme de la
seva creació més coneguda (un munt d’espais informatius i falques
publicitàries donen fe de la seva popularitat) que arriba després de
l’ensopegada que va ser el seu disc Téo and Téa de l’any passat. I Oxygène és una obra superada amb els anys i que ha perdut part de l’encís avantguardista que tenia quan es va crear.

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 d’abril del 2008