ROCKVIU

Nick Cave, Pavelló Olímpic (Badalona), 25 d’abril de 2008

Crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’abril de 2008

Sermons des de l’abisme

música

NICK CAVE & THE BAD SEEDS / XAVIER MERCADÉ

Els
embussos a la ronda de Dalt no perdonen, i menys un divendres al
vespre, i Nick Cave i els seus companys van arribar als Pavelló Olímpic
de Badalona amb uns vint minuts de retard respecte de l’horari previst.
Allà l’esperaven uns cinc mil seguidors disposats a submergir-se en una
cerimònia mítica i mística. Un públic ja amb una certa edat però força
allunyat tant en actitud com en estètica del que pugui tenir, per
exemple, Mark Knopfler. Nick Cave feia ja una dècada que no pujava a un
escenari del Principat, la darrera visita va ser al Doctor Music
Festival el 1998, i l’any 2005 va deixar sense dret a rèplica els seus
companys de cartell (Oasis i LCD Soundsystem) al FIB amb un concert
inapel·lable.

Amb una il·luminació tènue i esmorteïda, Nick Cave
va mostrar la seva col·lecció de dimonis particulars. Les llums blaves
i vermelles i els jocs d’ombres era l’única escenografia que
l’australià es va permetre. L’espectacle vindria amb els Bad Seeds, un
autèntic luxe de banda encara engreixant-se (era el tercer concert de
la gira) on es va notar l’absència de James Johnston, però on va
destacar el gran espectacle que suposa veure Warren Ellis en acció: com
un follet amb fila de pidolaire que no parava quiet ni una estona, tant
fos tirat per terra jugant amb pedals com tocant el violí i les seves
petites guitarres o utilitzant qualsevol element per fer percussions.
Junts eren com els set genets de l’apocalipsi creant sermons des de
l’abisme.

Nick Cave, sempre elegant, amb el ja característic
mostatxo, el seu metro noranta d’alçada i sense encendre una sola
cigarreta durant tota la nit (es diu que ja no beu ni fuma ni es droga)
va sortir disposat a demostrar les bondats del seu discutit darrer
disc, Dig!!! Lazarus dig!!!, un treball que acabaria sonant gairebé sencer durant la nit, començant amb Night of the lotus eaters i Today’s lessons. Va ser a partir de Red righ hand i, sobretot, Tupelo
en què es va desfermar la tempesta sonora amb un Cave en plenes
facultats, imposant-se amb una veu crepuscular que convenç ja sigui
xiuxiuejant, recitant com un predicador posseït o deixant-se les cordes
vocals amb purs crits de desesperació. «Us ha agradat?» va dir Cave
després d’una inquietant Moonland, «doncs hi ha gent a qui no
li agrada aquesta cançó, per exemple a la meva mare, que diu que és una
merda», va reconèixer per dedicar-li després una amable però ben
esmolada lectura de The ship song que obriria una part del concert més calmada i que culminaria amb Your funeral, my trial.

Papa won’t leave you, Henry va marcar el moment més tribal, gairebé stonià de la nit, mentre que amb More news from nowhere, més recitada que cantada, va arribar el final oficial del concert.

I el millor havia d’arribar als bisos, obrint la primera tongada amb una colpidora The lyre of Orpheus,
en què Cave es va mostrar més actor que mai, va passejar pel límit de
l’escenari i va dirigir el públic com si es tractés d’una orquestra amb
un final gairebé operístic. el vessant més salvatge va arribar amb Get ready for love, contrastada amb l’intimisme amb què va vestir Into my arms i un Stagger Lee
catàrtic que va tancar l’hora i mitja de concert, sense que la mala
acústica fos un entrebanc per a un músic que difícilment pot decebre.

A
la sortida del pavelló es va produir un contrast estrany entre el
públic que sortia satisfet del concert i les disset noies i un noi que
feien bivac amb sacs de dormir esperant l’actuació d’aquesta nit dels
Backstreet Boys.

Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona, 25 d’abril