Raül Romeva i Rueda

Per a qui vulgui seguir els esdevenirs de la Conferència Intergovernamental en què s’ha d’acordar el contingut del futur Tractat de la UE ho pot fer a través de la pàgina web del Consell, o directament a la de la CIG 2007. L’esborrany del Projecte de nou Tractat es pot consultar aquí. Els termes del mandat de la present CIG són aquests, i els riscos a tenir especialment en compte, un altre cop, passen per l’actitud d’alguns dels governs més reticents a fer avançar la UE, especialment el britànic i el polonès, però no només aquests. Caldrà estar, per tant, especialment amatents. (segueix…)

In the light of the outcome of the 2000 IGC which resulted in the Nice Treaty, the European Council decided at the end of 2001 to organise a Convention to look at how the Union could be made more democratic, transparent and efficient.  This Convention, which met between March 2002 and July 2003, drew up a Treaty establishing a Constitution for Europe which was intended to replace the existing treaties.  It was subsequently submitted to an IGC and was agreed, slightly amended, in June 2004, and signed in October the same year.

 

The problems encountered in 2005 during the process of ratifying the Constitutional Treaty led the Union to engage in a process of reflection on future reform.  This resulted in June 2006 in an invitation from the European Council to the future German Presidency to prepare a report on the way forward.

 

This report, together with the work undertaken by the German Presidency, allowed the European Council at its meeting on 21-22 June 2007 to agree on the convening of an IGC in order to draw up a "Reform Treaty" amending the existing treaties with a view to enhancing the efficiency and democratic legitimacy of the enlarged Union, as well as the coherence of its external action.  The IGC will carry out its work in accordance with the detailed mandate agreed by the European Council.

 

The IGC is due to complete its work as quickly as possible, and in any case before the end of 2007, so as to allow for sufficient time to ratify the resulting Treaty before the European Parliament elections in June 2009.  As agreed by the European Council, the Portuguese Presidency will draw up a draft Treaty text in line with the terms of the mandate and will submit this to the IGC as soon as it opens.

 

The IGC will be conducted under the overall responsibility of the Heads of State or Government, assisted by the members of the General Affairs and External Relations Council. A representative of the Commission will participate in the Conference. The European Parliament will be closely associated with and involved in the work of the Conference with three representatives. The General Secretariat of the Council will provide the secretariat support for the Conference.

Font foto: Consilium

Recupero un interessant article d’Alba Garcia Sánchez, responsable del programa contra la violència masclista del Departament d’Interior, publicat a el Punt d’ahir diumenge i titulat Estius masclistes. En l’article, l’autora recorda que a l’estiu augmenten les agressions a la parella i defensa que la política pública de seguretat ha de tenir en compte que les dones són més vulnerables. En recomano la lectura. (segueix…)

ESTIUS MASCLISTES, per Alba Garcia Sánchez (El Punt, 22 de juliol de 2008)

Arriben les vacances i augmenten els casos de violència masclista. La raó és òbvia: més estones de convivència poden suposar més maltractes, especialment en l’àmbit familiar. Per això cal recordar que els Mossos d’Esquadra tenen grups d’atenció a la víctima (GAV) que atenen les dones que suporten qualsevol tipus de violència, ja sigui física, psíquica, sexual, social, econòmica o laboral.

 

La majoria de les comissaries dels Mossos tenen agents amb coneixements sobre aquest tipus específic de violències contra les dones i la intenció del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, que lidera Joan Saura, és que a mitjà termini a totes les comissaries hi hagi agents especialitzats a atendre aquestes víctimes.

MANIFESTACIÓ D’UNA DISCRIMINACIÓ
Aquest és només un dels objectius del programa contra la violència masclista que acabem de posar en marxa al Departament d’Interior, conscients que la violència masclista és una de les manifestacions més dures de la discriminació per raó de sexe. És l’exemple del llegat patriarcal encara vigent avui dia i que suposa equivocadament entendre la relació entre els gèneres basada en la força, en l’abús de poder, i en el fet que un gènere és superior a l’altre.

 

La violència masclista és una xacra que s’estén al llarg dels temps i travessa cultures, creences i societats provocant, lluny del que encara es pensa avui dia, patiment a les dones independentment del seu grup social, la religió que practiquin o no, el seu origen, la seva ideologia, la seva edat, la seva condició física o el seu nivell formatiu.

 

Aquesta dimensió globalitzant de la violència masclista alhora no ha d’esdevenir cap obstacle per actuar, contribuir a minvar els seus efectes més esfereïdors i garantir els drets bàsics de les dones. Tothom, de manera individual o col·lectiva, en l’àmbit social, polític o institucional pot, i té l’obligació, de fer alguna cosa contra aquesta xacra.

MÉS SENSACIÓ D’INSEGURETAT
Un concepte de Seguretat des de la vessant dels drets de ciutadania amb perspectiva de gènere dóna lloc a plantejar conceptes com la sensació de seguretat, la por i la percepció d’inseguretat des d’un model que defuig dels estàndards quan parlem de seguretat. Hi ha vivències en masculí i en femení que determinen altres aspectes de la seguretat, com moure’s amb llibertat i amb tranquil·litat per carrers, places i edificis públics, interpretacions diferents de l’espai, de la por i sobretot de la sensació de protecció en els espais públics i privats, sobre com vivim la seguretat amb un cos femení o masculí. No existeix una seguretat neutral i universal. Les experiències vitals, la subjectivitat, la sensació d’inseguretat són diferents per a dones i per a homes i aquest és un prisma que una política pública ha de tenir en compte.

EN ELS ESPAIS ÍNTIMS
Pel que fa a la relació entre seguretat i espai, hem de tenir sempre en compte que gran part de la violència masclista es dóna en l’espai més íntim, el més proper, el de les relacions interpersonals. L’espai privat, doncs, perd absolutament la connotació de segur que hauria de tenir per transformar-se en l’espai més perillós, vulnerable, desprotegit, insegur i buit de drets per un sector important de la població femenina.

 

Per tant, és clar que la sensació de seguretat i d’inseguretat traspassa la clàssica dicotomia d’espai públic i espai privat. La conclusió és que els espais públics i privats, doncs, tenen en comú aspectes que vulneren els drets bàsics de les persones, amb la qual cosa el que hi succeeix tant en uns com en els altres, esdevé interessant d’una política pública de seguretat.

 

Des d’un plantejament innovador de la seguretat, s’ha d’incorporar la dimensió de la violència masclista al bell mig de l’agenda pública: la violència masclista atenta contra drets bàsics de ciutadania, com el dret a la llibertat, la integritat física, la igualtat, la protecció, el dret a viure sense violència, d’una banda; i de l’altra, cal fer visible aquest fenomen, fer-lo públic, cal conèixer aquesta violència amb detall per poder plantejar actuacions encertades, eficaces i efectives adreçades a l’atenció i la protecció.

BUSCANT UN MODEL ÚNIC
Des d’aquesta òptica ha nascut el programa de seguretat contra la violència masclista del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Té com a missió planificar actuacions i coordinar totes les accions des del marc de la seguretat.

 

El govern de la Generalitat de Catalunya vol disposar d’un model únic per a tot el territori quan parlem d’atenció de qualitat a les dones de totes les edats que són víctimes de la violència masclista. També ha d’esdevenir un espai que afavoreixi la formació i l’especialització dels professionals dels serveis policials, que ha de contribuir amb altres agents, departaments i organismes a minvar els efectes de la violència, afavorint el treball conjunt i el seu coneixement en profunditat, i dotant de recursos necessaris tots els equips que s’encarreguen de la protecció de les dones afectades i de l’atenció de proximitat.

 

Font foto:

 

En anteriors apunts he esmentat la preocupant situació al voltant de l’anomenat escut antimíssils i el més que inminent retorn (si no hi som ja) a la lògica de la guerra freda (veure Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda?). Aquesta setmana el sempre clarivident Pere Vilanova hi reflexiona a El Periodico. Adjunto el seu article:

Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, El Periodico, 17/07/07)

Com és prou sabut, la Història (amb majúscula) tendeix a repetir-se, a vegades com a farsa, a vegades com a tragèdia, però a vegades aquestes suposades repeticions resulten intrigants, i explorar-les potser ens pot ajudar a entendre una mica més bé el galimaties d’aquest món contemporani. (segueix…)

Últimament, els mitjans de comunicació parlen cada vegada més de la nova guerra freda per referir-se a les cada vegada més freqüents pujades de to entre George Bush i Vladímir Putin. Que les relacions entre els dos mandataris no són bones ho sap tothom. La trobada que van tenir recentment a Kennebunkport, l’airejada ració de llagosta que van compartir, la trista foto (per la seva dimensió de clixé) de Putin amb el gos del seu amfitrió, ni tan sols la pacient i benevolent presència de George Bush pare a la reunió de només 24 hores; res va servir per a gran cosa més que per fer inventari dels desacords.
¿Tot plegat ens porta a concloure que estem assistint al naixement de la nova guerra freda? Una primera reacció invita a respondre-hi negativament, però mirant les coses amb més deteniment, un tendeix a pensar que potser sí, una nova versió d’una cosa coneguda, una sensació de déjà vu.

LA VERDADERA guerra freda va començar el 1947 i la primera triple formulació que va tenir va anar a càrrec de l’anomenat Pla Marshall per a la reconstrucció de l’Europa de la postguerra, la doctrina Truman, relativa al nou paradigma de la seguretat nacional dels Estats Units, i el suport teòric d’un personatge tan fonamental com George Kennan, verdader pare de la fórmula. I va acabar, com és prou sabut, amb la prodigiosa caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989. Almenys simbòlicament, a manera d’icona, perquè pel que fa a les seves causes estructurals, el final de la guerra freda té sobretot a veure amb la perestroika de Gorbatxov i el col.lapse intern d’un sistema tan totalitari com ineficaç. Encara que l’URSS pròpiament dita va sobreviure més de dos anys a la caiguda del Mur, amb la qual cosa vam tenir oportunitat de temptejar com seria un món bipolar, però sense guerra freda, i és clar, no podia ser.
El que l’Administració de Bush ha aconseguit, sense que n’hi hagués cap necessitat i per descomptat amb un rendiment nul, fins i tot negatiu, ha estat portar l’unilateralisme fins a extrems surrealistes. De manera que només s’ha de mirar la llista de desacords que Putin portava a la cartera. El primer, i més important, el desacord sobre el famós escut antimíssils, una nova versió d’allò que al seu dia ja va ser objecte de polèmica, la guerra de les galàxies de Ronald Reagan del 1984. La qüestió menys important és la seva difícil viabilitat, que planteja alguns interrogants operatius i logístics monumentals, però que alimenta novament aquest ampli grup de pressió que el mateix president Eisenhower va denunciar els anys 50 com el complex militar industrial. El que és greu és que es tracta d’una modificació unilateral d’un important conjunt d’acords i tractats en matèria d’equilibri estratègic, incloent-hi el Tractat ABM (sigles que designen el sistemes antimíssils, pactat el 1972), una de les poques expressions de racionalitat que les superpotències van introduir en el sistema mundial.
Pot portar a engany la pregunta de per què es donen aquests desacords si ja no hi ha l’enfrontament ideològic i militar de la guerra freda i es va acabar la pel.lícula EUA versus URSS, capitalisme versus comunisme. El que ens costa d’entendre és que el que està en joc en aquesta versió no és que els dos governs tinguin visions antagòniques del món, sinó el nucli últim de la política: el poder i l’estatus que comporta, tant cap a les societats que governen (ah, l’opinió pública), com cap a fora (com et perceben els altres països, començant pels veïns). El que Putin va posar sobre la taula és que no es poden posar nous sistemes estratè- gics a les portes de Rússia modificant un equilibri de facto heretat de l’època anterior. Equilibri s’ha de llegir com a acord entre iguals, iguals en poder i iguals en estatus a escala mundial. Rússia ha de ser tractada, si no com l’altra superpotència, almenys com una potència de primer ordre. L’OTAN s’ha estès fins a la sala d’estar del Kremlin, les revolucions taronja (en alguns casos amb molta ingerència exterior) van des d’Ucraïna fins al Kirguizistan. La Unió Europea ja ha integrat Romania i Bulgària. I a sobre, Kosovo, la sortida de la qual de Sèrbia és inevitable després de tot el que ha passat, incloent-hi la secessió de Montenegro, però que, tot i ser una decisió que correspon a l’ONU, el viatge de Bush a Albània aconsegueix convertir en una nova amenaça unilateral dels Estats Units.

PUTIN va proposar en el seu dia compartir simbòlicament el projecte d’escut antimíssils, simplement integrant alguns radars i bases russes en l’invent. La resposta ha estat no. Bé, ha passat el que era inevitable. Malgrat els sopars amb llagosta, el viceprimer ministre rus, Serguei Ivanov, va anunciar fa uns quants dies que Rússia desplegarà míssils molt a prop de la frontera amb Polònia i la República Txeca, i ara Putin decideix retirar Rússia del tractat CFE (forces convencionals a Europa). Posats a amenaçar-se, encara que no sàpiguen molt bé en què no estan ideològicament d’acord, el millor és fer-ho amb tots els ets i uts. Una nova amenaça nuclear global sense antagonisme ideològic i econòmic: prodigiós.

Font foto: BBC

És un dels casos que segueixo de fa temps i sobre el qual hem fet diverses iniciatives (la darrera la que comento en l’apunt Pena de Mort a Líbia: una provocació perillosa). Les cinc infermeres búlgares i el metge palestí van ser acusades l’any 1999 per  haver, suposadament, infectat amb virus de la Sida a 426 infants libis en un hospital de Líbia. Tant el govern de Bulgària com Amnistia Internacional han denunciat en reiterades ocasions que el procés ha estat plagat d’irregularitats. I fins i tot Luc Montagnier (l’investigador francès a qui s’atribueix el descobriment del virus de la sida) va analitzar el cas i va determinar que la infecció havia estat totalment accidental degut a les pèssimes condicions sanitàries i d’higiene de l’hospital de Bengazi. Malgrat tot, les famílies insistien en mantenir la petició de pena de mort (escamot d’execució). (segueix…) 

Només ara, després d’haver rebut importants indemnitzacions provinents del fons especial d’ajuda a Líbia en la lluita contra la Sida (fons que ha estat dotat de manera col.lectiva per Bulgària, Líbia, Estats Units i la UE), les famílies han acceptat retirar la petició de pena de mort, fet que era del tot determinant per tal que l’Alt Consell de Justícia de Líbia pogués commutar la pena de mort, confirmada per altra banda fa uns dies pel Tribunal Suprem de Líbia.

Ara les infermeres i el metge podran ser trasllades a Bulgària d’acord amb l’acord d’extradició entre ambdós països.

No hi ha cap mena de dubte de l’enorme impacte que ha tingut la pressió internacional en aquest desenllaç. Malauradament, són molts els casos en què l’absència d’atenció pública i de pressió internacional fa que aquesta mena de situacions acabin amb les penes ratificades i les persones executades. I són nombrosos els casos en què el procés es caracteritza per irregularitats, interessos polítics, populismes alimentats per la set de revenja o, simplement, desidia.

La lluita contra la pena de mort ha de ser, per tant, un dels àmbits de lluita internacional al qual no podem renunciar, i exemples com aquest posen de manifest que no només es tracta d’un tema important, sinó que és, a més a més, un tema del tot urgent.

Font foto: foxnews.com

Acabem de fer públic el següent comunicat en relació al nomenament de l’excomissari europeu Mario Monti com a mediador entre els estats francès i espanyol pel què fa a la interconnexió de xarxes a escala europea:  

Nota de premsa: "ICV critica el nomenament de Mario Monti com a mediador pel traçat de la línea de Molt Alta Tensió (MAT).

L?eurodiputat Raül Romeva qüestiona que s?hagi volgut nomenar un mediador per decidir el traçat sense un debat previ i seriós sobre la necessitat de construir aquesta infraestructura (segueix…)

L?eurodiputat d?ICV adscrit al grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha qualificat avui el procés de selecció del mediador del traçat per la MAT com a ?nefast?. Per Romeva ?un cop més s?ha menyspreat el paper del Parlament en tot el procés. No només no s?ha deixat als diputats jugar cap paper rellevant sobre aquest nomenament, sinó que a més a més aquest es produeix sense que el Parlament Europeu hagi pogut tenir un debat seriós sobre la qüestió?.

Romeva ha recordat que des d?ICV i Els Verds ?mai hem recolzat l?elecció d?aquests tipus de mediadors. Creiem que cal establir un diàleg amb el territori afectat i no escollir un mediador que no coneix en molts casos els punts de conflicte i la realitat del mateix territori?

De fet, el diputat d?ICV al Parlament europeu ha advertit que ha estat ?el malestar per l?elecció de Mario Monti entre els eurodiputats el que va provocar que s?aplacés a aquesta setmana quan havia de ser l?anterior la seva elecció, i en aquest temps es va produir una reunió informal entre el Comissari d?Energia, Andris Piebalgs, i representants del Parlament Europeu per debatre sobre aquesta qüestió?. Tot i així, Romeva creu que ?Mario Monti ha estat escollit sense que el Parlament tingui cap marge per canviar aquesta decisió?.

Per Romeva ?nomenaments unilaterals de la Comissió no fan cap bé a la imatge de la UE entre la ciutadania? i ha recordat que des de la formació ecosocialista ?reclamem que el Parlament Europeu pugui jugar un paper central en el debat sobre les interconnexions elèctriques i la seva necessitat, així com debatre sobre com solucionar conflictes transfronterers i territorials com aquest.?

Foto: Mario Monti. Font: AP/BBC 

Els impactes d’aquests abocaments són diversos, i van des de l’emmallament d’animals marins tals com tortugues, cetacis i foques, la ingestió de plàstics, o la introducció d’espècies invasores, que arriben ?a bord? dels mateixos. La bibliografia registra 267 espècies marines diferents afectades per aquests plàstics. Per exemple, un estudi realitzat al Mediterrani espanyol va trobar que el 75% dels individus analitzats de l’amenaçada tortuga babaua presentaven ingestió per plàstics. La ingestió d’aquestes escombraries pot bloquejar el tracte digestiu i impedir que els animals s’alimentin correctament fins a provocar la seva mort.

?La contaminació per escombraries està empitjorant la situació d’espècies que es troben ja críticament amenaçades. Entre la sobrepesca, la pèrdua d’espais costaners, la contaminació i els impactes del canvi climàtic, que es preveuen especialment severs en la regió, el Mar Mediterrani s’està buidant cada vegada més?, ha declarat Sebastián Losada, responsable de la campanya d’oceans de Greenpeace.

En les últimes dècades la quantitat de plàstics i de materials sintètics produïts ha augmentat considerablement. Les propietats que han proporcionat l’èxit a aquests materials, com la seva resistència i l’elevat temps necessari per a la seva degradació, impliquen també que quan són abocats al medi ambient la seva presència es perllonga durant dècades, causant un tipus de contaminació molt persistent.

El 80% de la contaminació per escombraries té el seu origen en terra ferma, principalment a través de les xarxes de sanejament, activitats industrials, o del turisme costaner. Entre les solucions a aquest problema es troben:

    * Afrontar els residus al mar des del seu origen (polítiques de residu zero)
    * Incrementar les operacions de neteja de la costa i el jaç marí
    * Millorar i aplicar els sistemes de depuració
    * Engegar polítiques educatives i de sensibilització amb una major implicació de les administracions, les empreses i la ciutadania
    * Complir les legislacions internacionals i nacionals relacionades amb l’abocament d’escombraries als mitjans fluvial i marí.

?El mitjà marí sofreix un intens i considerable procés de contaminació per l’abocament d’escombraries al mar. Si alguna cosa aquesta clara és que estem ofegant el mar en plàstics. Encara que s’augmentin les despeses en neteja de platges i fons marins les escombraries tornen amb insistència. Per això, cal abordar el problema des del seu origen i afrontar un canvi cultural que ens faci assumir que el mar no és un abocador?, ha declarat Mario Rodríguez, Director de Campanyes de Greenpeace.

Font foto: Greenpeace

Summary of the Balkans Regarding ICTY and EU Accession

The International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia (ICTY) was established by the UN to investigate and try persons suspected of committing war crimes, crimes against humanity and genocide on the territory of the former Yugoslavia since 1991.

The United Nations Security Council unanimously voted to establish the ICTY on 25 May 1993 by resolution 827. The UN Security Council considered that the mass killings, ethnic cleansing, torture, rape and other crimes that were occurring at the time on the territory of the former Yugoslavia were a threat to international peace and security. The president of the ICTY is Judge Fausto Pocar. So far the ICTY has indicted over a 160 individuals.

Serbia

Last year Serbia’s talks with the EU were suspended due to Belgrade’s failure to arrest Mladic.

The May 1, 2006, deadline established by Carla del Ponte for Serbia to hand over Mladi? passed, resulting in suspended talks between Serbia and the EU.

Zdravko Tolimir was handed to UN personnel at the Serbian–Bosnian border on 31 May, 2007 after being arrested in Serbia. He arrived at the Tribunal in The Hague the following day. He is charged with crimes against humanity, genocide, and war crimes. So far he has failed to enter in to a plea and claims he was arrested in Serbia.

The EU said it is willing to resume talks if Serbia cooperates with the ICTY. The EU has kept pressure on Serbia to hand over war criminals by withholding talks on the Stabilization and Association Agreement (SAA). These talks are a pretext for Serbia to be considered a candidate country for EU membership.

Commissioner Olli Rehn on 1 June in Berlin met with Tadic and announced that he is now happy with Serbia’s commitment to help the ICTY and will open SAA talks with Serbia. This was due to the recent arrests of Tolimir.

At the meeting Merkel and Tadic also talked on Kosovo’s future. Merkel expressed her support for the adoption of a UN Resolution based on the Ahtisaari Plan with Tadic saying that Serbia would not accept Kosovo’s independence.

Serbia are however another step closer to EU membership following a meeting of the European Union’s Council of Ministers in March 2007, which held out the prospect of Serbia achieving candidate status by 2008 and signalled a re-launch of Serbia’s SAA talks once a new government is formed in Belgrade. If Serbian membership negotiations were to start in 2008, it is possible that Belgrade could jump ahead of Macedonia in the accession process and enter the Union soon after Croatia. The EU Council declared that the EU will establish its own achievable benchmarks for Serbia when it comes to the ICTY and the transfer of accused persons is not a prerequisite to SAA talks and instead the government will be expected to demonstrate a commitment to cooperating with the Tribunal.

Croatia

The United Kingdom, the Netherlands, and some Scandinavian states made the surrender of Gotovina a precondition for Croatia’s accession to the European Union, as they felt the Croat government was doing little to help the ICTY. This stance was criticised by the Croatian government, which claimed that it did not know where Gotovina was. Accession negotiations with the EU, scheduled to start on March 17, 2005, were postponed pending a resolution of the issue. Croatia’s bid for accession was finally accepted in October 2005. Gotovina was then captured the following December. Gotovina was wanted by The Hague for the atrocities committed during operation Storm. On 12 December 2005 He appeared before the ICTY where he pleaded not guilty to war crimes and crimes against humanity. In 2006 Gotovina’s case was joined with cases against Ivan ?ermak and Mladen Marka? as it relates to the same events (Operation Storm). In May 2007 Gotovina’s case was postponed due to conflicts of lawyers on his defense.

Kosovo

Ramush Haradinaj, a former KLA regional leader, served briefly as Prime Minister of Kosovo before he turned himself over to the ICTY at The Hague to stand trial on war crime charges. Several other former KLA members have been indicted on war crimes charges.

There are other Kosovars to have gone through the ICTY. Fatmir Limaj, one of the senior commanders of the KLA to has been acquitted of all charges in November 2005. He is now a key member of the opposition. Another KLA member, Haradin Bala, was also indicted by the ICTY at the same time for having participated in the detention of Serb civilians and perceived Albanian collaborators at the Lapusnik Prison Camp, where Bala was a prison guard commander. He was found guilty of torture, cruel treatment, and murder, and sentenced to 13 years imprisonment. His appeal against the verdict is still pending

Haradinaj served only 100 days as Prime Minister before being indicted for war crimes by the ICTY, at The Hague. The indictment alleges that Haradinaj was a member of a joint criminal enterprise between March and September 1998, the alleged purpose of which was to exert control over territory and target both Serb and Albanian civilians. The charges are vigorously denied by Haradinaj. He is not being held at The Hague and is currently politically active in Kosovo. This has been allowed under the understanding that he returns to The Hague for his trial dates.

Macedonia

Boskovski and Tarculovski are the only Macedonian war criminals who have been indicted. Under a joint indictment that the ICTY released on 15 March, each faces three counts of violations of the laws or customs of war in connection with the 2001 inter-ethnic conflict in Macedonia. The atrocities for which they have been charged were committed between 10 August and 12 August 2001, during a police raid on the village of Ljuboten.

Macedonia asked the ICTY on Monday 4 July to release war crimes indictees Ljube Boskovski and Johan Tarculovski pending trial.

The Macedonian government guarantees that the defendants will be available to The Hague tribunal if they are provisionally released and allowed to return to Macedonia.

Tarculovski, 30, is said to have commanded the raid, while Boskovski, 44, was the interior minister at the time and had command responsibility, according to prosecutors.

Boskovski, who has a dual Macedonian and Croat citizenship, faces charges in connection with another criminal case, in which six Pakistanis and one Indian were killed by Macedonian police at Rastanski Lozja outside Skopje on 2 March 2002. The former interior minister fled to Croatia last year, but was arrested there and kept in detention in the town of Pula until 24 March, when he was transferred to The Hague.

On Monday 4 June in his address to the members of the European Parliament’s Committee on Foreign Affairs, Foreign Minister Milo?oski called on them to support the proposal in MEP Meijer’s report on the country that Skopje should start membership negotiations as soon as possible. Mr Milo?oski admitted that his country ‘suffered from certain deficiencies’, but added that it was also achieving results.

Foto: Carla del Ponte. Font: BBC

Preocupats i preocupades per l’anomenada declaració unilateral que Polònia va aconseguir imposar en la darrera reunió del Consell quan es va acordar les bases pel futur Tractat de la UE, des de l’Intergrup pels drets LGBT del Parlament Europeu hem volgut posar de manifest aquesta preocupació enviant una pregunta a la Comissió demanant el sentit i l’abast concret de la declaració. La pregunta és la següent (segueix…):

Written Question to the Commission on the Unilateral Declaration made by Poland regarding the Future Treaty and, in particular, the Charter of Fundamental Rights, by Sophie In ‘t Veld (ALDE), John Bowis (EPP-ED), Michael Cashman (PSE), Raul Romeva (Greens), Lissy Gröner (PSE), Luis Yañez-Barnuevo (PSE)

The European Summit on June 21st and 22nd agreed a draft mandate for the Intergovernmental Conference to be concluded under Portuguese Presidency. One of the proposed changes concerns the Charter of Fundamental Rights, which is to have binding status, but it will not be integral part of the Treaties.

In footnote 18 of the Summit Conclusions, Poland has added the following unilateral declaration :The Charter does not affect in any way the right of Member States to legislate in the sphere of public morality, family law as well as the protection of human dignity and respect for human physical and moral integrity.

– What is the legal status of this declaration?

– Should this declaration be included in the new Treaties, what would be the consequences for the application of the Charter of Fundamental Rights?

Foto: Els ja tristament famosos bessons Kaczynski. Font: BBC

El Professor d?Estudis Estratègics del Centre de Recerca Política de Nova Delhi, Brahma Chellaney, publicava abans d’ahir un interessant article a La Vanguardia, en el qual posava de manifest com, entre d?altres factors, les guerres motivades per l?escassedat d?aigua a l?Àsia es veuen accentuades degut al canvi climàtic i a la degradació mediambiental. Aquest fet afecta de manera especialment notable a l?altiplà tibetà, origen dels rius més importants de l?Àsia, la qual cosa converteix la regió en un més que cobdiciat objectiu a controlar per part dels països veïns, començant per la Xina.

Conjurar las guerras del agua en Asia, per Brahma Chellaney, La Vanguardia, 09/07/2007 

El agravamiento de las rivalidades en Asia por los recursos energéticos, propiciadas en parte por los elevados índices de crecimiento del producto interior bruto y en parte por los intentos de controlar los suministros, han disfrazado otro peligro: la escasez de agua en gran parte de Asia se está convirtiendo en una amenaza para la rápida modernización económica y (segueix…)

viene a añadirse a la promoción de proyectos en las cabeceras de cursos fluviales que, de hecho, afectan a jurisdicciones y competencias de orden internacional. En este sentido, si las cuestiones relacionadas con la geopolítica del agua llegan a enconar en el futuro las tensiones entre los países debido a inferiores flujos y recursos hídricos en las diversas áreas en liza, el auge económico asiático podría, indudablemente, perder fuerza y ritmo.

La cuestión del agua se ha situado en primer plano y constituye un factor de primer orden capaz de determinar si Asia se encamina hacia una cooperación recíproca y beneficiosa o si, por contra, se sumerge en una dañina rivalidad. Y en este marco ningún otro país puede influir en tanta medida como China, que controla la altiplanicie tibetana, rica en recursos hídricos y fuente de los ríos más importantes del continente asiático.

Asia, aun siendo el hogar de más de la mitad de de la población mundial, posee menos agua dulce – 3.920 cúbicos por habitante- que cualquier otro continente salvo la Antártida.

Traducció: José María Puig de la Bellacasa

(Nota: Veure més articles de l?autor)

Foto: Altiplà del Tibet. Font: Nasa

Adjunto article que em publica avui El Periodico en relació al futur Tractat de la UE:

Un repte per als europeistes (per Raül Romeva, El Periodico, 11/07/07):

"Tenint en compte que encara no disposem de la lletra petita del futur Tractat de la UE (falta convocar la Conferència Intergovernamental), la pregunta que se’ns farà a totes aquelles persones que en el seu moment vàrem dir que no al Tractat Constitucional quan se’ns va sotmetre a referèndum és: trobeu que aquest nou tractat serà millor o pitjor que el que vàrem votar?  (segueix…)

En termes generals diria que l?acord és, com també ho era el Tractat Constitucional, insuficient, però que ara les perspectives són diferents, entre altres coses perquè hi ha més consciència de la veritable situació. No és el moment ara de reprendre la fractura entre els europeistes que van optar per un sí crític i els que hi ho vàrem fer per un no europeista. L?eix del debat, ans al contrari, ha de ser entre aquells que volem més i millor Europa, front aquells a qui ja els està bé la situació actual, o que fins i tot en volen menys.

Quan a l’Estat espanyol es va sotmetre el projecte de Tractat Constitucional a referèndum, amb massa pressa i poc debat, vàrem ser força gent qui en base a uns postulats manifestament europeistes lamentàvem importants deficiències tant en el procés, com en la forma, com en el contingut del text que se’ns demanava ratificar, i això, insisteixo, tant des de les files del sí com del no. A l?hora d?avaluar el nou tractat és pertinent fer també una aproximació des d?aquesta triple vessant.

Pel què fa al procés cal tornar a lamentar la dinàmica de secretisme i la manca de transparència de la qual, fins i tot, Angela Merkel n?ha fet bandera. Cal no oblidar que per part dels europeistes es va lamentar profundament que s’hagués menyspreat de la manera com es va fer la feina feta en el sí de la Convenció per a un Constitució Europea afegint en la Conferència Intergovernamental posterior nous apartats en unes Parts III i IV que desvirtuaven el consens de la Convenció. Aquesta tendència a un cert ?despotisme il·lustrat? intergovernamental en temes europeus no ha canviat. Aquest cop, de fet, no hi ha haurà ni tan sols Convenció, i per tant cap opció a que actors no governamentals puguin intervenir en la redacció del text. El segon error pel què fa a procés té a veure amb què els referèndums es fessin amb una lògica estatal, malgrat que van ser constants les veus europeistes en favor d?un referèndum únic a escala europea, la qual cosa hauria facilitat centrar el debat en la construcció europea i reduir la dimensió de la política estatal en els mateixos. Tampoc en aquest sentit sembla que hi hagi voluntat d?esmena ja que ara ni tan sols es plantegen fer referèndums allà on no sigui obligat constitucionalment.

Pel què fa a la forma, ens trobem ara davant d’un Tractat pur i dur, i no amb un text que no és ni un Tractat, ni una Constitució, però que a la vegada pretén ser totes dues coses. Els termes estan ara, almenys, més clars.

Finalment, pel què fa al contingut, em satisfà constatar que en tant que Tractat millora els actuals, i que moltes de les diverses aportacions positives que hi havia en el Tractat Constitucional es mantenen. Algunes es maquillen canviant-los el nom, és cert (cas del Ministre d?Afers Exteriors), però en essència tots aquells aspectes que ja saludàvem llavors segueixen endavant. Entre d’altres, cal felicitar-se pel fet que la Carta de Drets Fonamentals mantingui el seu caràcter jurídicament vinculant (malgrat la clàusula opt-out imposada pel Regne Unit o la declaració unilateral de Polònia), la incorporació de la Iniciativa ciutadana, així com per les millores en relació al nombre de matèries colegislatives o a les que es decidiran per majories qualificades en lloc de per unanimitat. En especial cal saludar les millores respecte del Tractat Constitucional en temes com l’energia o la lluita pel canvi climàtic.

Que l?acord és, malgrat tot, insuficient, és un fet. Però el problema, penso, no rau en els resultats negatius als referèndums a Països Baixos i França (recordem, per exemple, que encara faltava que votessin Regne Unit i Dinamarca, on el resultat s?intuïa, com a mínim, incert), sinó que té una arrel més estructural. En altres paraules: el cafè per a tothom no serveix, tampoc, per a la UE. És evident que cal que hi hagi, en termes institucionals, un acord marc, de base, cosa que fan els Tractats, però consensuar una Constitució és, ara com ara, quedar sotmesos a les voluntats dels més euroescèptics.

Per als qui defensem el federalisme asimètric, tant a l’Estat espanyol com a la UE, és el moment de mirar endavant a partir d’una estratègia de dues velocitats, cosa que, de fet, ja existeix (Euro, Schengen, Defensa,…). Una estratègia en aquest sentit permetria a la vegada afrontar un projecte d’unió política, potser més reduït, però també més convençut, a la vegada que més conscient de la diversitat de pobles, llengües i nacions que, més enllà dels Estats, fan i volen seguir fent més Unió Europea. Tot un repte per als europeistes, més enllà si en el referèndum van optar pel sí crític o pel no europeista. Però és que així es construeix el somni d’Europa, somniant-hi, sense deixar de treballar-hi."

Font foto: Caps d’Estat i de Govern en la reunió del Consell Europeu dels dies 21 i 22 de juny de 2007, a Brussel·les. Font: Consell de la UE    

Adjunto l’article que em publica avui El Punt en relació a l’informe que estic fent sobre els assassinats de dones a Mèxic i Amèrica Central: ‘El Parlament Europeu i la lluita contra els feminicidis’ (per Raül Romeva, El Punt, 11/07/07):

"A priori sembla que hauria de ser senzill, i fins i tot obvi, que el Parlament Europeu adoptés un posicionament clar i ambiciós pel què fa a la necessitat de fer front a la violència contra les dones tant a Mèxic (amb qui la UE té un Acord d’Associació) com als països d’Amèrica Central (regió amb la qual s’està negociant aquest Acord). Tanmateix, en tant que ponent del Parlament Europeu sobre la qüestió dels feminicidis i, en particular, sobre el paper de la UE en la lluita contra aquest fenomen, constato, tot lamentant-ho, que no ho està essent gens de fàcil.

En primer lloc, el caràcter certament global del fenomen fa que algunes i alguns col.legues argumentin que no hauríem de focalitzar-nos en una regió i/o país en concret, i menys encara donar lliçons des d’una Europa on encara hi ha, malauradament, massa víctimes per culpa de la violència de gènere. (segueix…)

Tanmateix, és també evident que hi ha importants diferències pel què fa a la dimensió del problema, així com a la manera de fer-li front. El repte principal aquí consisteix a reduir l?elevadíssima impunitat que empara aquesta mena de delictes.

En segon lloc, es tracta d’un fenomen complex i multi-dimensional, però en què el problema fonamental rau en la preeminència d’una cultura del patriarcat que atorga valors diferents a la vida de dones i homes, i que redueix la violència contra les dones a simples accidents, anècdotes o, fins i tot, que en fa responsables les víctimes per allò tan lamentable del ‘alguna cosa hauran fet’. I és precisament per què cal canviar aquesta cultura que cal que les institucions, a tots els nivells (preventiu, fiscal, policial, legislatiu, penal, mèdic, etc…) prenguin mesures decidides per combatre la impunitat que acostuma a emparar aquesta mena de crims, especialment en països com els que tracto en el meu informe.

Finalment, el tercer grup de reticències provenen de les pròpies ambaixades que, en molts casos, estan més preocupades per preservar la bona imatge del seu país que per fer front al problema d’arrel. Aquí acostumo a respondre que no hi ha millor publicitat per un país en què hi ha el volum de violència contra les dones com el que existeix a Mèxic i alguns altres d’Amèrica Central (sobretot Guatemala i El Salvador), que liderar, també a escala mundial, la lluita contra el fenomen, per la qual cosa tota ajuda i col.laboració de la UE en aquest sentit hauria de ser benvinguda.

Pel què fa a les propostes que es fan a l’informe, són de dos tipus: un primer grup va destinat als països concernits, i consisteixen a demanar-los un major compromís amb la legislació internacional, avenços en tots els àmbits, eliminar tota mena de discriminació contra les dones en les lleis nacionals i un major acompanyament i diàleg amb les organitzacions de víctimes i d’altres organitzacions de drets humans. El segon grup de propostes està destinat a les institucions europees, fonamentalment el Consell i la Comissió. Entre d’altres, es demana que el tema de la lluita contra el feminicidi estigui present de manera permanent i sistematitzada en el marc del diàleg polític amb els països concernits; que en els programes de cooperació bilateral es prioritzi aquesta aspecte; que es duguin a terme estudis d’impacte en quant a Gènere de tots els Acords existents o en negociació, o que s’estableixi la figura del o la coordinadora per a qüestions de gènere en totes les delegacions comunitàries.

Així doncs, no només trobo plenament justificat que el Parlament Europeu s’impliqui en aquesta lluita, sinó que em sorprèn les enormes dificultats que estic trobant. Confio que finalment l’informe s’aprovarà en la mini-plenària d?octubre, i que tots els grups de l’Eurocambra se’l faran seu. I llavors ens preguntarem (ens preguntaran): com és que ha costat tant avançar, si el tema és tant obvi? I haurem de respondre que, malauradament, no ho és tant d’obvi, almenys no per a tothom. I és precisament per això que cal insistir".

Font foto: Radio Nederland

Adjunto el reportatge que Radio Nederland ha el.laborat en relació a l’informe sobre Feminicidis que estic fent pel Parlament Europeu. Tal i com expliquen en la introducció: Crímenes sin Castigo es un especial que InformaRN ha preparado en base al Proyecto de Informe elaborado por la Comisión de Derechos de la Mujer e Igualdad de Género del Parlamento Europeo, sobre los asesinatos de mujeres en América Central y en México. El reportatge inclou, entre d’altres, una entrevista amb el ponent, el projecte d’informe, una història sobre el procés que hem seguit fins avui al Parlament Europeu, dades sobre la situació del Feminicidi en el període del Govern Calderón, atenció internacional sobre els feminicidis, expectatives internacionals en relació a l’informe, situació a Guatemala, i cartes de suport a l’informe de part de Cifca, Terres de femmes i Grupo Sur. (segueix…)

Demà dimecres acaba el termini per presentar-hi esmenes per part dels altres grups, de manera que pugui ser debatut i votat en Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats (FEMM) el 10-11 de setembre, i en plenària el 10-11 d’octubre. El reportatge posa força de manifest les dificultats que estem tenint en la redacció i tramitació de l’esmentat informe, així com les opinions de diverses persones significatives en relació a la qüestió.

Font foto: Radio Nederland

En la més pura línia dels anomenats economistes de l?oferta (els qui van inspirar les polítiques de Reagan, Thatcher i, ara, Bush), Nicolás Sarkozy porta a la reunió dels ministres d’economia de l’Eurogrup la seva proposta de limitar la contribució fiscal al 50% de les rendes a través d’eliminar l?impost de solidaritat sobre les fortunes, suprimir el 95% el dret de successions i permetre la deducció d?interessos dels préstecs immobiliaris. Tota una declaració d?intencions en favor dels més rics. El debat ja no és francès, sinó europeu, i són precisament els seus socis europeus els qui l’esperen a l’Eurogrup per demanar-li com pensa justificar aquestes mesures tenint en compte que les experiències similars en altres països han comportat un increment del dèficit i, en el cas francès, això equivaldria a vulnerar el Pacte d’Estabilitat. Ho explica Andreu Missé, en la seva crònica a El Pais:

Bruselas plantará cara a la embestida fiscal de Sarkozy. El presidente francés abre un debate sobre la independencia del Banco Central Europeo (per Andreu Missé, El Pais, 9/7/07) (segueix…)

La batalla está servida. Los ministros de Economía del Eurogrupo no permanecerán con los brazos cruzados a la embestida fiscal que hoy expondrá el líder francés Nicolas Sarkozy, que supone "un serio riesgo para la estabilidad del euro", según fuentes comunitarias. De entrada, Sarkozy propondrá aplazar hasta 2012 la consecución del equilibrio presupuestario, es decir, dos años más tarde de lo que acordaron los ministros de Economía de los 13 países del euro el pasado abril en Berlín. Pero la propuesta del presidente francés tiene mucho más calado y plantea una revisión a fondo del diseño de la política monetaria europea.

En la reunión participan también el comisario de Asuntos Económicos y Monetarios, Joaquín Almunia, que ha expresado "su profunda preocupación" por las consecuencias que puede acarrear el abandono de los esfuerzos para sanear las cuentas públicas, y el presidente del Banco Central Europeo, Jean-Claude Trichet, que siempre ha defendido con extremo celo sus competencias.

Durante la última semana, ambas partes han tomado posiciones. La Comisión Europea y Portugal, que ostenta la presidencia de turno de la Unión Europea, han mantenido contactos con varios ministros de Economía para que den "la réplica" conveniente al líder francés.

El titular de Economía de Alemania, Peer Steinbrück, y el ministro de Finanzas luso, Fernando Teixeira dos Santos, serán los más activos. Steinbrück cuenta con la autoridad de haber reconducido las cuentas públicas alemanas con la subida fiscal de tres puntos del IVA, lo que permitirá un aumento de la recaudación de 20.000 millones de euros. Berlín ha presentado, además, un plan para alcanzar el equilibrio presupuestario, que permite hasta un máximo del 1% de déficit público, en 2009.

Aunque el acuerdo del Eurogrupo del pasado abril es político y no implica obligaciones jurídicas, Teixeira dos Santos insistió el pasado 1 de julio en Lisboa, el primer día de la presidencia portuguesa, "en la necesidad de alcanzar el equilibrio presupuestario para mantener la estabilidad". Recordó que "fijar los objetivos presupuestarios era una competencia nacional", pero añadió que, "si un país rompe un compromiso que ha aceptado, plantea un problema político".

Fuentes comunitarias han señalado "los riesgos que supone para la estabilidad del euro que dos países como Alemania y Francia no vayan de la mano en sus ajustes presupuestarios". Sin el consenso de Berlín y París el euro no existiría. Ahora, el problema está en que mientras Alemania anticipa un año el logro del equilibrio presupuestario, Francia lo retrasa dos.

Una presencia insólita

Con independencia del desaire que supone para la ministra francesa de Finanzas, Christine Lagarde, la participación del presidente de la República en el Ecofin es un hecho insólito, cuyo único antecedente comparable ocurrió en 2004, cuando el primer ministro italiano Silvio Berlusconi acudió al consejo porque entonces llevaba también la cartera de Economía.

El propósito de Sarkozy es explicar su plan de "choque fiscal", que en esencia es rebajar los impuestos, para estimular el crecimiento, lo que en su opinión redundará a la larga en una mayor recaudación fiscal. Por esto pide tiempo, dos años más. Es la conocida retórica de los economistas de la oferta que en su día practicaron Ronald Reagan, Margaret Thatcher y ahora George W. Bush, de resultados conocidos y que en algunos casos sólo ha significado más déficit.

El plan de Sarkozy es un regalo a los más ricos al limitar la contribución fiscal al 50% de las rentas, lo que supone la práctica eliminación del impuesto de solidaridad sobre las fortunas, suprimir en un 95% el derecho de sucesiones y permitir la deducción de intereses de los préstamos inmobiliarios.

Todo ello, junto a la supresión de las cotizaciones sobre las horas extra, eleva la factura a unos 11.000 millones de euros, según el Gobierno, y a 15.000, según la oposición. Pero la Comisión "no ve ninguna relación entre las rebajas fiscales y el aumento de la producción".

La paradoja de Sarkozy es que, a pesar de esta discrepancia real de la política fiscal entre Francia y Alemania, propone una mayor coordinación de la política económica de la zona euro. Todo ello con el objetivo de participar en el diseño de la política monetaria que, en su opinión, no puede dejarse sólo en manos del BCE.

La estrategia de la Comisión es ganar tiempo: escuchar al líder francés y esperar a que presente formalmente su propuesta a finales de septiembre. "La batalla será larga y no ha hecho más que empezar", aseguran en Bruselas. Pero todo no ha sido mal visto en la propuesta francesa.

Un celo excesivo

Varios países están molestos por el excesivo celo de Trichet en la interpretación de "la independencia del BCE". "Con el tratado en la mano, los ministros de Economía podrían participar más en definir la estrategia de la política monetaria, aunque la última palabra la tome el banco", señalan.

El desdén de Trichet a una iniciativa del presidente del Eurogrupo, Jean-Claude Juncker, a avanzar hacia algún tipo de participación fue muy mal recibida. El presidente del BCE también deberá mover ficha si quiere el apoyo de la Comisión.

Font foto: AFP/BBC

Avui i demà seré a Lisboa (Portugal assumeix durant els propers sis mesos la presidència del Consell de la UE), en una reunió del COARM, Grup de Treball del Consell per a exportacions d’armament, en la qual s’ha de discutir la postura de la UE en relació a la petició del Secretari General de Nacions Unides sobre un futur Tractat Internacional d’Armament (ATT). Hi he estat convidat en tant que ponent del Parlament Europeu sobre exportacions d’Armament, i en tant que impulsor de diverses resolucions en favor del Tractat Internacional d’Armament. (segueix…) 

En la meva intervenció, a més a més de presentar la resolució que vàrem aprovar per unanimitat a la darrera sessió plenària del Parlament Europeu (aquesta), posaré de manifest les reiterades peticions, provinents tant de la societat civil organitzada com de nombrosos parlaments (nacionals, estatals i supraestatals), segons les quals el futur Tractat sobre Transferències d’Armament hauria ambiciós, jurídicament vinculant, i amb capacitat sancionadora. A més a més, recordaré la importància que, mentrestant, urgeix que el Codi de Conducta de la UE esdevingui jurídicament vinculant (cosa que està previst que succeeixi durant la presidència portuguesa) i que s’adoptin mesures estrictes en contra de qui hagi vulnerat l’embargament d’armes al Sudan. 

Adjunto en adjunt el text de la meva intervenció.

Font gràfic: Small Arms Survey

Algunes diputades i diputats del Grup Verds/ALE vàrem organitzar ahir un debat per avaluar la situació actual dels drets les dones en la UE, així com per establir els principals reptes de futur i les vies per assolir-los. A banda de l’alta qualitat de les ponents vull destacar l’enorme valor afegit que va suposar la presència, més que activa, d’un grup de dones catalanes vinculades a Dones amb Iniciativa, encapçalades per la seva Presidenta, Mercè Claramunt. Les ponències, així com el debat posterior, van permetre dibuixar un mapa de la situació actual assenyalant els principals èxits, però també les encara moltes mancances. Especialment significativa va ser la intervenció de Georgia Tsaklanganos (de l’European Women’s Lobby) qui va el.laborar un quadre de la situació posant l’accent sobre les enormes diferències entre la igualtat de jure i la de facto. (segueix…) 

Entre d’altres, va subratllar com, malgrat els inqüestionables avenços legislatius, en realitat persisteixen enormes buits (de fet discriminacions) que tenen a veure amb els sous, el repartiment el temps de treball, la representació institucional i política, les pensions, l’assumpció de tasques de cura, pobresa, …

Tsklanganos assenyalava, a més, que entre els motius que expliquen aquesta diferencia entre la igualtat normativa (de jure) i la real (de facto) cal dedicar especial atenció als encara persistents estereotips. La frase: ‘Un home amb poder és sexy, mentre que una dona sexy és una dona amb poder’, resumeix prou bé un dels estereotips més extesos, i contra els quals cal lluitar si es vol que les normes i lleis relatives a promoure la igualtat en quant a drets i oportunitats siguin creïbles i aplicades.

La resta de ponències van afrontar la qüestió des de diferents flancs, però amb alguns eixos comuns en el discurs, com per exemple la necessitat de promoure la paritat, no només en tant que instrument, sinó com a valor en sí mateix, o el fet de constatar com en la dura marató de la vida, les dones comencen la cursa amb una motxilla carregada de responsabilitats que els homes no solen tenir, per la qual cosa és fàcil constatar com els homes poden dedicar-se més als seus projectes vitals que no pas les dones. Aquesta metàfora va donar força joc a l´hora de posar de manifest la necessitat de repartir les càrregues. I és que difícilment tindran èxit les polítiques que promouen la incorporació de les dones en el mercat laboral, si no hi ha, simultàniament, una major implicació dels homes en les tasques relacionades amb l’esfera privada (les quals encara, majoritàriament, recau sobre les espatlles de les dones), Per altra banda, afegeixo aquí que repartir les càrregues no és només una qüestió de justícia, sinó que, a més a més, sempre és més divertit fer els 42,195 metres de la marató acompanyat que sol. En altres paraules, compartir la cura pels fills o filles, per exemple, no ha de ser una percebut com una càrrega, sinó com una magnífica oportunitat que, a més a més, resulta extraordinàriament enriquidora i divertida.

Pel què fa a les propostes, en van sortir moltes: algunes relacionades tant amb l’àmbit legislatiu, especialment europeu, això és, en relació a properes Directives -Lleis europees- o a la simple harmonització de les lleis dels estats membres (cal destacar aquí la intervenció del subcap de la Unitat per a la Igualtat de la Comissió Europea, Fernando Pereira, qui va enunciar que el proper 18 de juliol la Comissió presentarà una Comunicació sobre l’anomenat ‘quadre de remuneracions’); d’altres destinades a les institucions i als mateixos partits polítics (Marta Martínez, secretària d’organització de Dones amb Iniciativa i responsable de l’EGGO) o de les organitzacions sindicals (Catalene Passchier, de la Confederació Europea de Sindicats). Finalment, va tenir especial protagonisme la reflexió al voltant de la maternitat/paternitat, tant pel què fa al marc ideològic com pel què fa a les situacions concretes de diversos països de la UE. 

La conclusió del debat, com en tant d’altres casos, és que es tracta d’un debat inconclús. O, com deia també Georgia Tsaklanganos: ‘Em faré post-feminista el dia que la societat esdevingui post-patriarcal’.

Font foto: Grup Verds/ALE