Raül Romeva i Rueda

En anteriors apunts he esmentat la preocupant situació al voltant de l’anomenat escut antimíssils i el més que inminent retorn (si no hi som ja) a la lògica de la guerra freda (veure Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda?). Aquesta setmana el sempre clarivident Pere Vilanova hi reflexiona a El Periodico. Adjunto el seu article:

Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, El Periodico, 17/07/07)

Com és prou sabut, la Història (amb majúscula) tendeix a repetir-se, a vegades com a farsa, a vegades com a tragèdia, però a vegades aquestes suposades repeticions resulten intrigants, i explorar-les potser ens pot ajudar a entendre una mica més bé el galimaties d’aquest món contemporani. (segueix…)

Últimament, els mitjans de comunicació parlen cada vegada més de la nova guerra freda per referir-se a les cada vegada més freqüents pujades de to entre George Bush i Vladímir Putin. Que les relacions entre els dos mandataris no són bones ho sap tothom. La trobada que van tenir recentment a Kennebunkport, l’airejada ració de llagosta que van compartir, la trista foto (per la seva dimensió de clixé) de Putin amb el gos del seu amfitrió, ni tan sols la pacient i benevolent presència de George Bush pare a la reunió de només 24 hores; res va servir per a gran cosa més que per fer inventari dels desacords.
¿Tot plegat ens porta a concloure que estem assistint al naixement de la nova guerra freda? Una primera reacció invita a respondre-hi negativament, però mirant les coses amb més deteniment, un tendeix a pensar que potser sí, una nova versió d’una cosa coneguda, una sensació de déjà vu.

LA VERDADERA guerra freda va començar el 1947 i la primera triple formulació que va tenir va anar a càrrec de l’anomenat Pla Marshall per a la reconstrucció de l’Europa de la postguerra, la doctrina Truman, relativa al nou paradigma de la seguretat nacional dels Estats Units, i el suport teòric d’un personatge tan fonamental com George Kennan, verdader pare de la fórmula. I va acabar, com és prou sabut, amb la prodigiosa caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989. Almenys simbòlicament, a manera d’icona, perquè pel que fa a les seves causes estructurals, el final de la guerra freda té sobretot a veure amb la perestroika de Gorbatxov i el col.lapse intern d’un sistema tan totalitari com ineficaç. Encara que l’URSS pròpiament dita va sobreviure més de dos anys a la caiguda del Mur, amb la qual cosa vam tenir oportunitat de temptejar com seria un món bipolar, però sense guerra freda, i és clar, no podia ser.
El que l’Administració de Bush ha aconseguit, sense que n’hi hagués cap necessitat i per descomptat amb un rendiment nul, fins i tot negatiu, ha estat portar l’unilateralisme fins a extrems surrealistes. De manera que només s’ha de mirar la llista de desacords que Putin portava a la cartera. El primer, i més important, el desacord sobre el famós escut antimíssils, una nova versió d’allò que al seu dia ja va ser objecte de polèmica, la guerra de les galàxies de Ronald Reagan del 1984. La qüestió menys important és la seva difícil viabilitat, que planteja alguns interrogants operatius i logístics monumentals, però que alimenta novament aquest ampli grup de pressió que el mateix president Eisenhower va denunciar els anys 50 com el complex militar industrial. El que és greu és que es tracta d’una modificació unilateral d’un important conjunt d’acords i tractats en matèria d’equilibri estratègic, incloent-hi el Tractat ABM (sigles que designen el sistemes antimíssils, pactat el 1972), una de les poques expressions de racionalitat que les superpotències van introduir en el sistema mundial.
Pot portar a engany la pregunta de per què es donen aquests desacords si ja no hi ha l’enfrontament ideològic i militar de la guerra freda i es va acabar la pel.lícula EUA versus URSS, capitalisme versus comunisme. El que ens costa d’entendre és que el que està en joc en aquesta versió no és que els dos governs tinguin visions antagòniques del món, sinó el nucli últim de la política: el poder i l’estatus que comporta, tant cap a les societats que governen (ah, l’opinió pública), com cap a fora (com et perceben els altres països, començant pels veïns). El que Putin va posar sobre la taula és que no es poden posar nous sistemes estratè- gics a les portes de Rússia modificant un equilibri de facto heretat de l’època anterior. Equilibri s’ha de llegir com a acord entre iguals, iguals en poder i iguals en estatus a escala mundial. Rússia ha de ser tractada, si no com l’altra superpotència, almenys com una potència de primer ordre. L’OTAN s’ha estès fins a la sala d’estar del Kremlin, les revolucions taronja (en alguns casos amb molta ingerència exterior) van des d’Ucraïna fins al Kirguizistan. La Unió Europea ja ha integrat Romania i Bulgària. I a sobre, Kosovo, la sortida de la qual de Sèrbia és inevitable després de tot el que ha passat, incloent-hi la secessió de Montenegro, però que, tot i ser una decisió que correspon a l’ONU, el viatge de Bush a Albània aconsegueix convertir en una nova amenaça unilateral dels Estats Units.

PUTIN va proposar en el seu dia compartir simbòlicament el projecte d’escut antimíssils, simplement integrant alguns radars i bases russes en l’invent. La resposta ha estat no. Bé, ha passat el que era inevitable. Malgrat els sopars amb llagosta, el viceprimer ministre rus, Serguei Ivanov, va anunciar fa uns quants dies que Rússia desplegarà míssils molt a prop de la frontera amb Polònia i la República Txeca, i ara Putin decideix retirar Rússia del tractat CFE (forces convencionals a Europa). Posats a amenaçar-se, encara que no sàpiguen molt bé en què no estan ideològicament d’acord, el millor és fer-ho amb tots els ets i uts. Una nova amenaça nuclear global sense antagonisme ideològic i econòmic: prodigiós.

Font foto: BBC