Raül Romeva i Rueda

Adjunto article que em publica avui El Periodico en relació al futur Tractat de la UE:

Un repte per als europeistes (per Raül Romeva, El Periodico, 11/07/07):

"Tenint en compte que encara no disposem de la lletra petita del futur Tractat de la UE (falta convocar la Conferència Intergovernamental), la pregunta que se’ns farà a totes aquelles persones que en el seu moment vàrem dir que no al Tractat Constitucional quan se’ns va sotmetre a referèndum és: trobeu que aquest nou tractat serà millor o pitjor que el que vàrem votar?  (segueix…)

En termes generals diria que l?acord és, com també ho era el Tractat Constitucional, insuficient, però que ara les perspectives són diferents, entre altres coses perquè hi ha més consciència de la veritable situació. No és el moment ara de reprendre la fractura entre els europeistes que van optar per un sí crític i els que hi ho vàrem fer per un no europeista. L?eix del debat, ans al contrari, ha de ser entre aquells que volem més i millor Europa, front aquells a qui ja els està bé la situació actual, o que fins i tot en volen menys.

Quan a l’Estat espanyol es va sotmetre el projecte de Tractat Constitucional a referèndum, amb massa pressa i poc debat, vàrem ser força gent qui en base a uns postulats manifestament europeistes lamentàvem importants deficiències tant en el procés, com en la forma, com en el contingut del text que se’ns demanava ratificar, i això, insisteixo, tant des de les files del sí com del no. A l?hora d?avaluar el nou tractat és pertinent fer també una aproximació des d?aquesta triple vessant.

Pel què fa al procés cal tornar a lamentar la dinàmica de secretisme i la manca de transparència de la qual, fins i tot, Angela Merkel n?ha fet bandera. Cal no oblidar que per part dels europeistes es va lamentar profundament que s’hagués menyspreat de la manera com es va fer la feina feta en el sí de la Convenció per a un Constitució Europea afegint en la Conferència Intergovernamental posterior nous apartats en unes Parts III i IV que desvirtuaven el consens de la Convenció. Aquesta tendència a un cert ?despotisme il·lustrat? intergovernamental en temes europeus no ha canviat. Aquest cop, de fet, no hi ha haurà ni tan sols Convenció, i per tant cap opció a que actors no governamentals puguin intervenir en la redacció del text. El segon error pel què fa a procés té a veure amb què els referèndums es fessin amb una lògica estatal, malgrat que van ser constants les veus europeistes en favor d?un referèndum únic a escala europea, la qual cosa hauria facilitat centrar el debat en la construcció europea i reduir la dimensió de la política estatal en els mateixos. Tampoc en aquest sentit sembla que hi hagi voluntat d?esmena ja que ara ni tan sols es plantegen fer referèndums allà on no sigui obligat constitucionalment.

Pel què fa a la forma, ens trobem ara davant d’un Tractat pur i dur, i no amb un text que no és ni un Tractat, ni una Constitució, però que a la vegada pretén ser totes dues coses. Els termes estan ara, almenys, més clars.

Finalment, pel què fa al contingut, em satisfà constatar que en tant que Tractat millora els actuals, i que moltes de les diverses aportacions positives que hi havia en el Tractat Constitucional es mantenen. Algunes es maquillen canviant-los el nom, és cert (cas del Ministre d?Afers Exteriors), però en essència tots aquells aspectes que ja saludàvem llavors segueixen endavant. Entre d’altres, cal felicitar-se pel fet que la Carta de Drets Fonamentals mantingui el seu caràcter jurídicament vinculant (malgrat la clàusula opt-out imposada pel Regne Unit o la declaració unilateral de Polònia), la incorporació de la Iniciativa ciutadana, així com per les millores en relació al nombre de matèries colegislatives o a les que es decidiran per majories qualificades en lloc de per unanimitat. En especial cal saludar les millores respecte del Tractat Constitucional en temes com l’energia o la lluita pel canvi climàtic.

Que l?acord és, malgrat tot, insuficient, és un fet. Però el problema, penso, no rau en els resultats negatius als referèndums a Països Baixos i França (recordem, per exemple, que encara faltava que votessin Regne Unit i Dinamarca, on el resultat s?intuïa, com a mínim, incert), sinó que té una arrel més estructural. En altres paraules: el cafè per a tothom no serveix, tampoc, per a la UE. És evident que cal que hi hagi, en termes institucionals, un acord marc, de base, cosa que fan els Tractats, però consensuar una Constitució és, ara com ara, quedar sotmesos a les voluntats dels més euroescèptics.

Per als qui defensem el federalisme asimètric, tant a l’Estat espanyol com a la UE, és el moment de mirar endavant a partir d’una estratègia de dues velocitats, cosa que, de fet, ja existeix (Euro, Schengen, Defensa,…). Una estratègia en aquest sentit permetria a la vegada afrontar un projecte d’unió política, potser més reduït, però també més convençut, a la vegada que més conscient de la diversitat de pobles, llengües i nacions que, més enllà dels Estats, fan i volen seguir fent més Unió Europea. Tot un repte per als europeistes, més enllà si en el referèndum van optar pel sí crític o pel no europeista. Però és que així es construeix el somni d’Europa, somniant-hi, sense deixar de treballar-hi."

Font foto: Caps d’Estat i de Govern en la reunió del Consell Europeu dels dies 21 i 22 de juny de 2007, a Brussel·les. Font: Consell de la UE