miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

votar el dret a decidir

Montilla va dir, demagògicament, que a cada elecció s’exerceix el dret a decidir, quan en realitat no totes les propostes polítiques que opten al Parlament són favorables al dret del poble català a poder decidir lliurement sobre el seu futur.
Avui al meu institut s’ha celebrat un simulacre d’Eleccions al Parlament, de Catalunya seguint el programa “Aprenem a votar”, que ha involucrat amb gran èxit alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El tema també es treballa com a centre d’interès des de l’Aula d’Acollida,  (fotografia). Vull pensar que aquest tipus d’activitats són un antídot contra l’abstensió, el gran fantasma que ens parla dels qui no volen exercir el dret a votar, ja sigui per indiferència, ja sigui com a protesta o pel desencís del poc relacionat que està votar amb decidir.
De moment per mi han estat l’excusa per decidir-me, finalment, – gairebé fora de temps- a escriure un apunt sobre les properes eleccions.  (segueix)

No he estat mai partidària de fer pública la meva intenció de vot, i menys de fer-ne prosselitisme, tret de quan participava activament a la campanya Xirinacs al Senat, OTAN NO, o per les consultes del Deute Extern. I segueixo mantenint una certa resistència o pudor a fer-ho, de tant com vull deixar clara la meva no militància ni fidelitat sectària a cap sigla política, i de tant respecte com vull demostrar a les opcions polítiques dels qui m’envolten.  I més quan la frontera entre els postulats d’unes i altres opcion són tan confuses. M’agrada defensar idees força, i analitzar quines propostes s’hi apropen més; potser anys enrere les associava amb més facilitat als projectes polítics dels partits…però no pas ara. Ara costa decidir quina llista pot defensar millor la totalitat de les idees força que hom valora, o bona part, o algunes… El meu nebot, que s’estrena a votar aquest any i ha seguit amb atenció la campanya i el debat em deia encara ahir, “és que no sé a qui votar, si pogués escollir lo bo de cadascun…”
Aquests dies he rebut misstges de la XBS, que suggerien fer una campanya oberta per demanar que no es perdi cap vot sobiranista, en previsió de la possible desmotivació de vot que pot haver ocasionat la fragmentació de l’univers independentista. I del poc nítida que és la política d’esquerres. A mi em segueix preocupant molt l’abstenció i el vot en blanc – que finalment afavoreix als partits majoritars-, perquè és un fracàs de la Democràcia i perquè ara com ara la lectura d’aquest vot en blanc o de l’abstenció no està servint per transformar el sistema polític. Ja en forma part i s’instrumentalitza.
Em sumo aquesta vegada, obertament, als qui demanen als abstencionistes o votants en blanc que s’ho repensin i aquest cop votin.

I reprodueixo el misstge que he rebut, a través de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat) han enviat el següent comunicat referent a les properes eleccions. Qui hi tingui el seu blog adherit ja l’haurà rebut.
Seria interesant fer-ne el màxim de difusió posible per tal de motivar el màxim de votants.

Que no es perdi cap vot sobiranista!

Benvolguts i benvolgudes blocaires,

Ens trobem al mig de la campanya electoral d’unes eleccions que se celebren en un moment delicat per al nostre país. Hi ha una greu crisi econòmica, les perspectives no són gaire optimistes i qui més qui menys ha arribat a la conclusió que cal replantejar-se la relació entre Catalunya i Espanya. Els comicis de la setmana vinent són una bona oportunitat per a mostrar la força de l’independentisme.

Des de la XBS no us donarem cap recomanació de vot per a cap partit en concret. No és la nostra tasca i sabem que les sensibilitats dels nostres adherits són diverses però unides pel comú desig d’independència. Així doncs només us demanem que voteu en conseqüència.

Però sí que us demanem que hi participeu. Penseu que el vot espanyolista està mobilitzat com mai i cal que no es perdi cap vot sobiranista. Voteu el partit que considereu millor. O menys dolent. I si cap no us fa el pes feu-ho a sorts entre els partits “votables”.
I a banda del vot, participeu activament a la campanya. Convenceu quanta més gent millor per a que voti i que ho faci per una opció independentista. Feu que aquestes opcions siguin visibles: Col·laboreu-hi econòmicament o amb el vostre temps (Us en podeu informar als webs dels partits que us atendran encantats).

Cal votar i rendibilitzar al màxim els vots. I de cara al futur tenir ben clar quin és el nostre objectiu i quin és el nostre adversari i amb qui hem de compartir camí. Hem assistit a vergonyoses discussions estèrils que no han aportat res llevat d’un afebliment propi. Culpa de tothom, no cal dir-ho. Reflexionem-hi si us plau:
 

Al segle XV a l’Imperi Bizantí la gent va prendre el costum de discutir apassionadament sobre qüestions teologals com per exemple si els àngels tenien sexe i en cas afirmatiu quin era. Mentrestant els turcs avençaven.

 

Al segle XVIII un escriptor canari va explicar una faula en que dues llebres al camp van sentir lladrucs. Una de les llebres va dir que els gossos que sentien eren llebrers mentre que l’altra era de l’opinió que la raça dels cans era la dels conillers.  Mentre discutien, els gossos s’apropaven.

 

Al segle XXI, els catalans preparaven l’estratègia de la independència del seu país. Mentre discutien i es dividien en bàndols que defensaven conceptes socials del segle XIX  les seves butxaques es buidaven, la seva llengua desapareixia i la justícia els humiliava.

 

Els turcs van acabar prenent Constantinoble que va passar a dir-se Istambul. Les llebres no van poder fugir i van ser caçades.

 

Ara ens toca a nosaltres decidir.

el tot setmana del 22 de novembre: saltar-se les normes

El tot setmana del 22 de novembre: saltar-se les normes.

(segueix)

SALTAR-SE LES NORMES

Fa dues setmanes em van trencar el vidre del retrovisor del cotxe, aparcat al carrer, i no vaig ser sola en rebre l’acció vandàlica: hi ha molts joves que quan surten dels locals d’oci nocturn que hi ha al meu barri es dediquen a esvalotar i trencar mobiliari urbà, arbres, cotxes… no sé qui ni de quina manera es podria treballar amb ells per fer-los reparar els mals ocasionats i fer-los adonar de l’absurditat de la seva conducta, una conducta que ha generat moltes queixes veïnals i ha aconseguit portar major vigilància policial a la zona. Em preocupa aquesta actitud descontrolada i destructiva d’alguns joves, però sé que també a Badalona hi ha milers de joves que no es comporten així. Molts d’ells participen activament en associacions i fan aportacions creatives, científiques, esportives, educatives, solidàries…, i molts d’ells també van als mateixos locals d’oci nocturn a passar-s’ho bé, però no actuen destructivament. L’acció irresponsable d’uns quants no em fa perdre l’esperança ni la confiança en el conjunt de joves de la ciutat. Això no significa que oblidi als vandàlics: passen pel portal de casa cada cap de setmana, pateixo les seves accions i em fan pensar en com caldria actuar per ajudar-los a canviar d’actitud. Però seria molt injust per part meva deixar que el viure aquesta realitat d’aprop em portés a afirmar i defensar coses tan demagògiques com que els joves de Badalona són tots uns delinqüents, o que les zones d’oci nocturn s’han d’eliminar.

Em cansa aquesta obsessió d’alguns altaveus badalonins per fer creure al món que hi ha una Badalona on no hi ha cap problema i una altra Badalona on tot són problemes. És fals. Per conviure i assegurar que es garanteixen els drets i llibertats personals i col·lectius sempre han calgut normes, acords, convencions. Sense normes és impossible funcionar, i per això la paraula drets ha d’anar sempre acompanyada de la paraula deures. I a totes les societats del món hi ha persones a qui els costa complir aquests deures, i aquesta actitud no ve determinada ni per l’origen ni per la classe social. A Badalona tenim persones que se salten les normes, sí, però en tenim a tota la ciutat, a tots els barris. I de tota procedència i classe social. I tenim també una gran majoria de persones que creu en la convivència i la ciutadania, i d’aquesta majoria n’hi ha també per tota la ciutat. Per tots els barris. I de tota procedència. Fer  demagògia barata amb aquest tema tan sols serveix per fer mal  a Badalona, no ens ho mereixem!

una presentació esperada: el secret del meu turbant

Alguns de vosaltres la coneixeu personalment, d’altres me n’heu sentit parlar. La Nadia fa tres anys que viu a Badalona i conviu en el nostre entorn d’amics i companys, més enllà de l’Espai Jove de Converses Interculturals i d’ Òmnium. El tracte amb ella no deixa a ningú indiferent, i a través d’ella l’Afganistan s’ha tornat un indret molt més proper.

L’Agnès és també una persona molt propera, ja coneguda com a periodista i escriptora badalonina. Totes dues van guanyar el Prudenci Bertrana amb la novel·la “El secret del meu turbant”,
Darerrament són presents a la premsa i a la televisió, ben segur que heu llegit o sentit alguna cosa d’aquesta impressionant història vital.

Dimarts presenten el llibre a casa, a Badalona, a l’Espai Betúlia, amb els de casa, i amb els de més lluny que hi volgueu ser. Hi sou tots convidats!!!
Més informació de l’acte, aquí!

recuperar el mural dedicat a xesco boix

Ser la Capital de la Cultura Catalana no ens ha servit per resoldre petites grans coses, encara que fóssn importants, i per això la ciutadania es mobilitza per aconseguir fons propis i poder resoldre alguns nyaps. D’aquest us en parlava el febrer passat, a l’apunt “un mural a Can Solei avui desaparegut”. Era un mural dedicat a Xesco Boix, des de Badalona. Us cal llegir l’apunt per entendre el que segueix: s’obre una subscripció popular per restituir-lo.

hi ha uns dies de solituds

Hi ha unes tardes de solitud quieta, dins de casa, tardes de deixar que l’enfosquir-se travessi les finestres i el silenci ressoni per les cambres.
Són tardes de berenar i cuinar escudella, pausadament, i de deixar que els vapors perfumin l’aire.  (segueix)


Hi
ha unes nits de solitud inquieta, dins de casa, nits de deixar que la
manca de paraules sadolli les estances, i escoltar com el buit que omple
la pell comença a buidar l’ànima. Són nits d’aixoplugar-se en
distraccions que endormisquin, i d’entrar al món imaginari per
lliurar-s’hi.

Hi ha uns matins de solitud feinera, dins la casa,
matins de deixar que la claror  taladri les persianes i els dolls de
llum pintin les sales. Són matins de trastejar i planificar cada acte,
cuinar a pleret tot fent passar la mandra, i assaborir el  silenci que
galopa entre els teclats, papers, armaris i marbres.

amb el sàhara

Fa dies que busco el moment d’escriure pel Sàhara, i no puc deixar de pensar en la Jatxenxu (ho escric com sona, amb J castellana, en desconec l’ortografia correcta), que un estiu s’estava amb uns amics, acollida. Al Vallès Oriental el moviment de Solidaritat amb el Poble Saharauí era potent – almenys quan jo treballava a Montornès del Vallès – i l’acollida estival era assumida per molts famílies. Els estius al desert eren molt durs.
Tot el que voldria dir ho trobo escrit amb claredat i contundència per Mikel Basabe, a Diario Público. : la España del avestruz
I trobo que no es pot dir més ben dit. No us el perdeu. Aquí l’adjunto traduït al català. Però llegiu també l’original que, a més, inclou comentaris per a tots els gustos.

la lola, a can ruti

Retrobo la Lola a Can Ruti, al Centre- Residència per a persones amb discapacitats profunds (una manera de dir-ho) i em mira quieta una estona, i em somriu… potser sentir la meva veu li evoca ressons arxivats al seu calaix de la memòria d’impressions emotives o potser només respon a la sincera calidesa de la meva aproximació:  La Lola, Loli, la Dolores Fernéndez, té un radar molt precís per captar les vibracions personals del qui s’hi dirigeix, virtut que comparteix amb moltes altres persones que la societat jutja com a totalment mancades.  (segueix)

La tarda de Castanyada als amplis menjadors de Can Ruti,
aquesta lluminosa Residència que m’agradaria molt més si estés ubicada
en un nucli de població més comunitari (en plena Serralada l’entorn
natural és molt òptim, però el social no), és una tarda de panellets i
retrobades, i d’emocions contradictòries.
No puc evitar un bany de
tristesa que no sé si és més a) per la concentració de drames familiars
portats amb dignitat i optimisme lloables; b) per la interpel·lació del
pas dels anys en aquests cossos que empresonen infants que no creixen, i
en el dels dels seus pares i familiars que envelleixen essent pares per
sempre més; c) per la sensació de micro societat aïllada que em parla de solitud i d’un cert fracàs en els objectius d’inclusió social, o d) pel mirall que
em retorna tot plegat a la meva pròpia circumstància personal i
familiar. Potser és una suma de tot.
No deixo, però, que la tristor em prengui sencera, i la mantinc suspesa a l’aire, guardant les distàncies…
Recorro les taules entre desenes de
cadires de rodes, cada taula és un món. I hi retrobo cares conegudes,
els meus ex alumnes, l’univers sencer de quan jo treballava al Centre
Nou Vent – llavors vam lluitar tant per la integració, la inclusió
social… – em fa sincera il·lusió saludar-los – molts ja ens han deixat –  i alhora em cou tant no poder-los retrobar en cap més context que aquest… són ells, idèntics, potser un pel envellits, potser més grassos o més prims, potser amb menys mobilitat, però la mateixa expressió, els mateixos gestos singulars, la mateixa essència pròpia de cadascun d’ells, de cadascuna d’elles…
La Loli va ser de les meves primeres alumnes quan un equip renovat va
tirar endavant el Centre Nou Vent, millorant un equipament assitencial
parroquial que donava resposta a la necessitat d’atenció als nens i
nenes amb discapacitats més greus que quedaven totalment al marge del
sistema educatiu, exclosos fins i tot de les escoles d’educació
especial…
Ella és d’aquelles criatures que la taxonomia de l’època s’entestava en titllar de vegetatives, però que la convicció i tenacitat dels joves educadors i pedagogs (estudiants, de fet) que dramatitzàvem el centre amb la complicitat dels familiars i l’asministració pública, van ajudar a descobrir que eren, per sobre de tot, criatures, nenes i nens que podien connectar amb el món, i que podien desenvolupar-se, si més no, en algun aspecte. De la Loli em van impressionar els seus ulls de mirada significativa i la seva capacitat per expressar els estats d’ànim i certa voluntat comunicativa. Encara ara puc reconèixer els seus crits – únic llenguatge verbal – en el meu registre de veus servades, i puc sentir la distensió del seu cos espàstic durant els moments d’estimulació basal, el gran descobriment neuropedagògic de la temporada. Però el que més va impactar-me era el seu somriure sornaguer i la seva capacitat d’establir un joc comunicatiu de provocació, gairebé impensable en el seu estadi psicoevolutiu.
Vam connectar molt amb la Loli. És, sens dubte, una de les Dolors de la meva vida. Potser la més entrenyable…

(Sobre la foto: Gronxar-se és una de les tècniques d’estimulació basal, la vestibular; m’agradava molt practicar-la als parcs públics on altres nenes i nens poguessin descobrir a la Lola i la seva capacitat de gaudir del joc: la Lola potser no ha pogut aprendre gaire coses al llarg de la seva vida, però n’ha fet aprendre moltes a molta gent. Un dels gran errors de la segregació escolar i social és que cada dia milers d’infants i joves es perden l’oportunitat d’aprendre tot el que poden ensenyar-los les Lolis que tenim al nostre voltant)

(parlo també d’aquest tema a l’apunt LA VIDA DELS QUIETS)

el tot setmana del 8 de novembre: la fama de badalona

La meva columna a EL TOT setmana del 8 de novembre, La fama de Badalona (segueix)

LA FAMA DE BADALONA

Qualsevol polític que s’estimi la seva ciutat i els ciutadans que l’habiten sap que el bon nom de la població és un element important per al seu progrés econòmic i social. Tant si es tracta de promoure la recuperació econòmica – el turisme, el comerç, la inversió industrial, – com si es tracta de promoure l’excel·lència i cohesió educativa, esportiva i cultural,  la convivència i participació social, l’autoestima i el sentit de pertinença que aporta la bona fama són un factor clau de progrés. 

En general la tendència de totes les ciutats del món que busquen progressar és fer conèixer les coses bones que tenen – totes les ciutats tenen alguna o moltes coses bones per oferir – i minimitzar els defectes – totes les ciutats tenen alguns o molts defectes per solucionar – de manera que en la seva fama pesi més allò positiu que no pas allò negatiu. Es tracta d’un màrqueting que beneficia a tota la població, a curt, mitjà i llarg termini, sobretot si s’acompanya de la bona resolució dels problemes.

Durant molts anys, a partir de la Badalona del desarrollismo franquista, la nostra ciutat arrossegava una mala fama que, amb molt d’esforç per part de tothom, s’havia aconseguit gairebé eradicar. No es tracta d’enganyar ni amagar la realitat. Es tracta de fer front als problemes amb responsabilitat, sense atacar i ensorrar la dignitat ciutadana de cap dels seus conciutadans ni de la ciutat com a tal. No es tracta d’amagar els problemes: n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests  problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també n’hi ha, i molt.

Però a Badalona tenim ara polítics que fan campanyes electorals irresponsables, i a tots els aparadors mediàtics del país, i als de fronteres enllà, la nostra ciutat ha estat projectada com si fos un paradigma de delinqüència i inseguretat ciutadana, a un nivell irreconeixible.

Una mala fama internacional  immerescuda i, a més, totalment nefasta per al futur de Badalona: incentivar la mala fama és una mala inversió.

minyó

Va néixer dedicat al
meu xicot, en Ramon, ara marit, quan ell tenia poc més de vint anys, en format de quadre plàstic habitat per petites figures de fang manufacturades per mi.
La gràcia del poema rau,  crec, en el seu missatge clau: el desig de créixer i no perdre l’infant, el somni de sumar el bo de fer-se gran sense perdre el bo de ser petit, el desig de mantenir per sempre els
valors propis de la infantesa.
  (segueix)

El
poema MINYÓ en la seva època  va fer forat, el llegíem a molts bateigs
d’amics quan la meva generació va començar a tenir criatures, i després
el vaig  fer il·lustrar com a present, quan va néixer el meu nebot i fillol, en
Guillem, que avui ha fet 23 anys. La il·lustradora escollida, una bona
amiga, la Montserrat Cabo. N’he regalat algunes còpies, com a detall exquisit. 
Ahir, a l’Hospital de Sant Pau, dins l’assèpcia de la cambra per a malalts sense defenses, la Dolors Flamerich, a més de fer-me reviure la nostra estada a l’Alguer,
m’emocionava amb els seus elogis al poema, que jo li havia  regalat
quan va convertir-se en àvia. I tot plegat m’ha portat a sentir que avui
és un bon dia per rescatar-lo…

MINYÓ

Minyó de petjades tranquil·les
que arrossegues el cavall
per camins de fantasies,
no deturis el teu pas
pas passet farem viatge:
Pren alè, segueix avant
i no perdis el bagatge.

No deixis que et prenguin mai
el teu taller d’il·lusions
que no et canviïn les eines;
guarda sempre la rialla,
la baldufa, les cançons,
el cavall, el pot, la lupa
i la capsa dels botons.

Minyó que amb la sorra molla
fas muralles i castells
no venguis les teves mans
no acceptis prendre fusells,
que si ara aplanen sorra
i modelen horitzons
les ompliran de cadenes
i buidaran de raons. 
.
Minyó de mirada innocent
que voleies amb l’estel
per un cel sense fronteres,
no escurcis mai el cabdell,
no deixis créixer barreres;
que sigui ample el teu vol
que duri molt la carrera,
que no s’acabin els bots,
els salts i les tombarelles.

Minyó que t’empaita la vida
perquè et facis home gran
creix alerta, aprèn, estima
i no deixis de ser infant. 

M.Dolors Sabater, estiu 1979 – febrer 1980 

les tardes amb la dolors

Les tardes amb la Dolors, cada dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són tardes d’un interior que s’obre, a poc a poc. Són un anar descabdellant pausat, com qui desgrana una magrana sense pressa ni delit, en aquella taula de fusta rústica, ovalada, bevent la llum d’un badiu menut i frondós, amb safareig, llimoner i gates assolellant-se.  (segueix) 

Són tardes d’implícits i confidències, de riures i neguits compartits amb incondicionalitat sabuda, entre el tascó i la paret d’una cuina conservada, al costat del menjador d’estiu, al pur estil – intacte – de la clàssica estructura de casa de Baix a Mar badalonina, de cos, amb bona alçada. Són tardes de degustar l’exquisitat de la cuina senzilla i sana, combinat de saviesa pel venir de pagès i saviesa per haver-se format en la disciplina de l’alimentació biològica, ecològica i responsable; de prendre té de tres anys, – sense teïna – en bols de ceràmica.
Són tardes de sortir a caminar – que ens convé – riera amunt, cap a Canyet, o riera avall, cap a la platja. D’arribar-nos a l’hort de Sant Jeroni de la Murtra, – aquest somni per fi empaitat -, de trepitjar terra llaurada i passejar la mirada i els dits per les plantes i els arbres, pels fruits i les herbes, pels estris i les estances.

(Per cert, aquest estiu l’experiència de l’hort va ser a Catalunya Ràdio, ho podeu veure i escoltar al sobreàtic primera de la Laura Garcia)

Per dir qui és, quan la presento, dic és una amiga com una germana. No he trobat altra paraula. Amiga amb un vincle que va més enllà, amb un camí compartit de tants anys, de tantes històries viscudes, lluites endegades – unes guanyades, d’altres perdudes… Però sobretot d’aquell saber-se a prop, d’aquell cuidar-se sense subterfugis ni preses falses. Em porta mitja dotzena d’anys d’avantatge en això d’habitar el món, i la trobada – en fa trenta-tres-, m’enlluernà i me la va fer referent clau. Clau i perdurable. A partir d’interessos confluents – la implicació en el món de la discapacitat, la lluita pels drets dels més vulnerables, el pacifisme militant, la pedagogia – i d’estils sinèrgics – tenacitat, esperança, compromís – vam establir complicitats creixents que obrien horitzons a la meva vida, en àmbits globals i en àmbits més personals: l’homeopatia, el part i criança natural, les petjades de tantes amistats descobertes a partir d’ella, tants mons desconeguts fins llavors, (com els drapaires d’Emaús – de Sabadell -, el Patronat Pere Mitjans, els balls tradicionals a la Plaça Sant Felip Neri…), descobertes que anaven obrint vies…

Comissió d’integració als Esplais i al Consell de la joventut, Entorn la Pau, Campanya anti OTAN, Seminari Permanent d’Educació per la Pau de l’IME i després del CRP, Universitat per la Pau, Amnistia Internacional, grup de Suport a l’alletament GALA, Cristians desorientats, Informació i suport contra les sectes, colònies per a les àvies, somnis, projectes, implicacions…Però sobretot vida compartida en moments vitals i en el fer i desfer dels dies i les nits del créixer, companyia de llarga durada, tot terreny, a prova de qualsevol sotragada.

Les tardes amb la Dolors, els dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són un bàlsam pel meu estrès i un repòs curatiu per a la meva ànima.

 

per tenir-ho a mà

Per tenir a mà les meves paraules triades més sentides, relacionades amb la tardor, la castanyada, i la mort, les morts:

(segueix)


(La fotografia és de la collita – difícil! – de caquis,
– de petita en déiem palosantos-, la fruita de tardor que més m’agrada,
als horts de Sant Jeroni de la Murtra. Dolços o aspres, en tota la seva
gamma de maduresa)

– novembre 2009: poema de tardor, sensacions d’una tarda de tardor (2007)
– novembre 2009: poema per la mort d’en Fede (1978) silenci i flors
– novembre 2009: seria el seu aniversari, paraules en el comiat de la mare,
– novembre 2009: de com en Frederic l’enyora, en parlem amb ell
– novembre 2010: visita al cementiri, l’hora dels morts
– novembre 2009: reflexions sobre l’anar al cementiri
– octubre 2009 i 2010: reflexions sobre la castanyada com a festa i vinculació al Halloween: la castanyada, misteri robat,
 i carbasses a la castanyada?
– juliol 2010: des del nom Frederic, vivències en la mort de l’Oriol Carreras,
– agost 2010: Màrius Torres, al vespre

l’hora dels morts

El canvi d’hora m’ha canviat la llum del llevar-me. I enceto el dia com si fes tard, com si m’hagués adormit. He demanat al meu fill si m’acompanyarà al cementiri, a portar flors a l’àvia, i m’adono que aquest costum que no havíem tingut mai, amb l’edat, i amb la falta de la mare, se’m va tornant gustós. Sento l’enyor del temps que fa que no puc abraçar-la, i de tot el que ja no hem compartit. I em vénen ganes de cridar-la amb veu pausada, i amb aquella dolçor amb que ho fa en Frederic.       (segueix)

Que
bonic seria si de debò es complissin les creences dels celtes, i ella
ens pogués visitar a casa, encara que només fos un cop a l’any, i
poguéssim celebrar una altra castanyada de les nostres, a la masia, – a
Vilanna – , amb lectures, contes, rialles, el moscatell a les copes
reservades, i les brases escalfant la nit. Me la imagino asseguda a
taula, pelant castanyes i triant panellets, i aixafant-ho delicadament
amb els dits, perquè pugui m’enjar-ne i no s’ennuegui en Frederic. No
és pas que no es refiï de nosaltres, que sap que hem heretat el saber
fer, però deixeu-me-la venir una estoneta a gaudir d’aquesta màgia, 
d’estar plegats, de cuidar-nos, de riure i d’emocionar-nos.

Enfilo el
camí cap a Montgat, i aquest cementiri m’embolcalla. És un jardí que
guarda molts dels seus-meus avant-passats. Si és cert que amb la mort els
cossos obvien les xacres, ves a saber, potser s’apleguen i ballen, i si
ho fan, segur que amb ella ballen sardanes…

Asseguts al replà, amb el meu fill,  vora el romaní i altres herbes, parlem dels records d’aquell dia funest. El repicar del nínjol ressona en al seu cap llavors adolescent, païnt la seva primera mort propera en un trasbals col·lectiu entre cosins (néts). Potser no hi havia tornat més a aquest cementiri, comenta, i asseguts en la plàcida llum del matí, respirem una pau de serenitat compartida, i la fem present en l’estima sentida, en els records entranyables dels darrers anys i dels darrers dies.
Un passeig tranquil per completar la visita, i li mostro alguns nínjols familiars, aquí hi els meus avis, aquí l’oncle, aquí… desgrano alguns records, i em veig a mi mateixa passejant de la mà del meu pare i visitant les estances desconegudes dels traspassats.
Quan el meu fill em deixa a la porta de casa per seguir cap a l’estudiar col·lectiu de les biblioteques universitàries que no tanquen els festius, em fa saber, amb veu sincera i discreta mirada, que està molt content d’haver-me acompanyat, d’haver vingut al cementiri aquesta vegada…
Potser són costums que vam fer bé de no institucionalitzar, però està bé també, saber-los recuperar.