miozz mirades

Les tardes amb la Dolors, cada dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són tardes d’un interior que s’obre, a poc a poc. Són un anar descabdellant pausat, com qui desgrana una magrana sense pressa ni delit, en aquella taula de fusta rústica, ovalada, bevent la llum d’un badiu menut i frondós, amb safareig, llimoner i gates assolellant-se.  (segueix) 

Són tardes d’implícits i confidències, de riures i neguits compartits amb incondicionalitat sabuda, entre el tascó i la paret d’una cuina conservada, al costat del menjador d’estiu, al pur estil – intacte – de la clàssica estructura de casa de Baix a Mar badalonina, de cos, amb bona alçada. Són tardes de degustar l’exquisitat de la cuina senzilla i sana, combinat de saviesa pel venir de pagès i saviesa per haver-se format en la disciplina de l’alimentació biològica, ecològica i responsable; de prendre té de tres anys, – sense teïna – en bols de ceràmica.
Són tardes de sortir a caminar – que ens convé – riera amunt, cap a Canyet, o riera avall, cap a la platja. D’arribar-nos a l’hort de Sant Jeroni de la Murtra, – aquest somni per fi empaitat -, de trepitjar terra llaurada i passejar la mirada i els dits per les plantes i els arbres, pels fruits i les herbes, pels estris i les estances.

(Per cert, aquest estiu l’experiència de l’hort va ser a Catalunya Ràdio, ho podeu veure i escoltar al sobreàtic primera de la Laura Garcia)

Per dir qui és, quan la presento, dic és una amiga com una germana. No he trobat altra paraula. Amiga amb un vincle que va més enllà, amb un camí compartit de tants anys, de tantes històries viscudes, lluites endegades – unes guanyades, d’altres perdudes… Però sobretot d’aquell saber-se a prop, d’aquell cuidar-se sense subterfugis ni preses falses. Em porta mitja dotzena d’anys d’avantatge en això d’habitar el món, i la trobada – en fa trenta-tres-, m’enlluernà i me la va fer referent clau. Clau i perdurable. A partir d’interessos confluents – la implicació en el món de la discapacitat, la lluita pels drets dels més vulnerables, el pacifisme militant, la pedagogia – i d’estils sinèrgics – tenacitat, esperança, compromís – vam establir complicitats creixents que obrien horitzons a la meva vida, en àmbits globals i en àmbits més personals: l’homeopatia, el part i criança natural, les petjades de tantes amistats descobertes a partir d’ella, tants mons desconeguts fins llavors, (com els drapaires d’Emaús – de Sabadell -, el Patronat Pere Mitjans, els balls tradicionals a la Plaça Sant Felip Neri…), descobertes que anaven obrint vies…

Comissió d’integració als Esplais i al Consell de la joventut, Entorn la Pau, Campanya anti OTAN, Seminari Permanent d’Educació per la Pau de l’IME i després del CRP, Universitat per la Pau, Amnistia Internacional, grup de Suport a l’alletament GALA, Cristians desorientats, Informació i suport contra les sectes, colònies per a les àvies, somnis, projectes, implicacions…Però sobretot vida compartida en moments vitals i en el fer i desfer dels dies i les nits del créixer, companyia de llarga durada, tot terreny, a prova de qualsevol sotragada.

Les tardes amb la Dolors, els dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són un bàlsam pel meu estrès i un repòs curatiu per a la meva ànima.