miozz mirades

El canvi d’hora m’ha canviat la llum del llevar-me. I enceto el dia com si fes tard, com si m’hagués adormit. He demanat al meu fill si m’acompanyarà al cementiri, a portar flors a l’àvia, i m’adono que aquest costum que no havíem tingut mai, amb l’edat, i amb la falta de la mare, se’m va tornant gustós. Sento l’enyor del temps que fa que no puc abraçar-la, i de tot el que ja no hem compartit. I em vénen ganes de cridar-la amb veu pausada, i amb aquella dolçor amb que ho fa en Frederic.       (segueix)

Que
bonic seria si de debò es complissin les creences dels celtes, i ella
ens pogués visitar a casa, encara que només fos un cop a l’any, i
poguéssim celebrar una altra castanyada de les nostres, a la masia, – a
Vilanna – , amb lectures, contes, rialles, el moscatell a les copes
reservades, i les brases escalfant la nit. Me la imagino asseguda a
taula, pelant castanyes i triant panellets, i aixafant-ho delicadament
amb els dits, perquè pugui m’enjar-ne i no s’ennuegui en Frederic. No
és pas que no es refiï de nosaltres, que sap que hem heretat el saber
fer, però deixeu-me-la venir una estoneta a gaudir d’aquesta màgia, 
d’estar plegats, de cuidar-nos, de riure i d’emocionar-nos.

Enfilo el
camí cap a Montgat, i aquest cementiri m’embolcalla. És un jardí que
guarda molts dels seus-meus avant-passats. Si és cert que amb la mort els
cossos obvien les xacres, ves a saber, potser s’apleguen i ballen, i si
ho fan, segur que amb ella ballen sardanes…

Asseguts al replà, amb el meu fill,  vora el romaní i altres herbes, parlem dels records d’aquell dia funest. El repicar del nínjol ressona en al seu cap llavors adolescent, païnt la seva primera mort propera en un trasbals col·lectiu entre cosins (néts). Potser no hi havia tornat més a aquest cementiri, comenta, i asseguts en la plàcida llum del matí, respirem una pau de serenitat compartida, i la fem present en l’estima sentida, en els records entranyables dels darrers anys i dels darrers dies.
Un passeig tranquil per completar la visita, i li mostro alguns nínjols familiars, aquí hi els meus avis, aquí l’oncle, aquí… desgrano alguns records, i em veig a mi mateixa passejant de la mà del meu pare i visitant les estances desconegudes dels traspassats.
Quan el meu fill em deixa a la porta de casa per seguir cap a l’estudiar col·lectiu de les biblioteques universitàries que no tanquen els festius, em fa saber, amb veu sincera i discreta mirada, que està molt content d’haver-me acompanyat, d’haver vingut al cementiri aquesta vegada…
Potser són costums que vam fer bé de no institucionalitzar, però està bé també, saber-los recuperar.