miozz mirades

Retrobo la Lola a Can Ruti, al Centre- Residència per a persones amb discapacitats profunds (una manera de dir-ho) i em mira quieta una estona, i em somriu… potser sentir la meva veu li evoca ressons arxivats al seu calaix de la memòria d’impressions emotives o potser només respon a la sincera calidesa de la meva aproximació:  La Lola, Loli, la Dolores Fernéndez, té un radar molt precís per captar les vibracions personals del qui s’hi dirigeix, virtut que comparteix amb moltes altres persones que la societat jutja com a totalment mancades.  (segueix)

La tarda de Castanyada als amplis menjadors de Can Ruti,
aquesta lluminosa Residència que m’agradaria molt més si estés ubicada
en un nucli de població més comunitari (en plena Serralada l’entorn
natural és molt òptim, però el social no), és una tarda de panellets i
retrobades, i d’emocions contradictòries.
No puc evitar un bany de
tristesa que no sé si és més a) per la concentració de drames familiars
portats amb dignitat i optimisme lloables; b) per la interpel·lació del
pas dels anys en aquests cossos que empresonen infants que no creixen, i
en el dels dels seus pares i familiars que envelleixen essent pares per
sempre més; c) per la sensació de micro societat aïllada que em parla de solitud i d’un cert fracàs en els objectius d’inclusió social, o d) pel mirall que
em retorna tot plegat a la meva pròpia circumstància personal i
familiar. Potser és una suma de tot.
No deixo, però, que la tristor em prengui sencera, i la mantinc suspesa a l’aire, guardant les distàncies…
Recorro les taules entre desenes de
cadires de rodes, cada taula és un món. I hi retrobo cares conegudes,
els meus ex alumnes, l’univers sencer de quan jo treballava al Centre
Nou Vent – llavors vam lluitar tant per la integració, la inclusió
social… – em fa sincera il·lusió saludar-los – molts ja ens han deixat –  i alhora em cou tant no poder-los retrobar en cap més context que aquest… són ells, idèntics, potser un pel envellits, potser més grassos o més prims, potser amb menys mobilitat, però la mateixa expressió, els mateixos gestos singulars, la mateixa essència pròpia de cadascun d’ells, de cadascuna d’elles…
La Loli va ser de les meves primeres alumnes quan un equip renovat va
tirar endavant el Centre Nou Vent, millorant un equipament assitencial
parroquial que donava resposta a la necessitat d’atenció als nens i
nenes amb discapacitats més greus que quedaven totalment al marge del
sistema educatiu, exclosos fins i tot de les escoles d’educació
especial…
Ella és d’aquelles criatures que la taxonomia de l’època s’entestava en titllar de vegetatives, però que la convicció i tenacitat dels joves educadors i pedagogs (estudiants, de fet) que dramatitzàvem el centre amb la complicitat dels familiars i l’asministració pública, van ajudar a descobrir que eren, per sobre de tot, criatures, nenes i nens que podien connectar amb el món, i que podien desenvolupar-se, si més no, en algun aspecte. De la Loli em van impressionar els seus ulls de mirada significativa i la seva capacitat per expressar els estats d’ànim i certa voluntat comunicativa. Encara ara puc reconèixer els seus crits – únic llenguatge verbal – en el meu registre de veus servades, i puc sentir la distensió del seu cos espàstic durant els moments d’estimulació basal, el gran descobriment neuropedagògic de la temporada. Però el que més va impactar-me era el seu somriure sornaguer i la seva capacitat d’establir un joc comunicatiu de provocació, gairebé impensable en el seu estadi psicoevolutiu.
Vam connectar molt amb la Loli. És, sens dubte, una de les Dolors de la meva vida. Potser la més entrenyable…

(Sobre la foto: Gronxar-se és una de les tècniques d’estimulació basal, la vestibular; m’agradava molt practicar-la als parcs públics on altres nenes i nens poguessin descobrir a la Lola i la seva capacitat de gaudir del joc: la Lola potser no ha pogut aprendre gaire coses al llarg de la seva vida, però n’ha fet aprendre moltes a molta gent. Un dels gran errors de la segregació escolar i social és que cada dia milers d’infants i joves es perden l’oportunitat d’aprendre tot el que poden ensenyar-los les Lolis que tenim al nostre voltant)

(parlo també d’aquest tema a l’apunt LA VIDA DELS QUIETS)