La crisi és la gran oportunitat que el govern actual del PP ha trobat per a articular el seu projecte econòmic basant-se en dos pilars fonamentals: Espanya mercat únic a dins, Espanya marca única a fora.
La premeditada asfíxia econòmica de les comunitats autònomes fa que aquestes institucions hagin de recular en l'exercici de les seves competències ja que no arriben a tot els fronts, i aquesta situació desitjada de les coses l'aprofita el Govern de l'Estat per anar imposant, sector rera sector, noves normatives unificadores. Brandant les paraules llibertat i liberalisme a la boca, el govern espanyol esdevé cada cop més intervencionista i controlador en els fets.
En aquests moments de dificultats extremes és quan més s'ha de racionalitzar la despesa i la inversió econòmica pública. Però mentre el PP continua fent quilòmetres d'AVE peninsular que continuaran sent una sangonera per als pressupostos públics com bona part dels actuals, obstrueix l'única via de supervivència de moltes empreses catalanes: la internacionalització. La croada del PP contra les delegacions catalanes a l'exterior, que ha aconseguit amb CiU algun acord de tancament i la seva escassetat econòmica, és, en realitat, un altre fre al desenvolupament econòmic del nostre país.
L'actuació econòmica exterior ressalta amb una diplomàcia política al costat. I això ho saben més que cap altre les grans multinacionals espanyoles sorgides del capitalisme castís, de les empreses originàriament estatals venudes al capital paràsit a la Cort madrilenya i el Boletín Oficial del Estado. Això fa que, en temps de vaques magres, els beneficiaris d'aquestes aliances íntimes vulguin apoderar-se dels pocs recursos públics disponibles per a sortir a l'exterior, en conflicte i lluita amb altres possibles beneficiaris, els projectes empresarials desenvolupats a la perifèria i que, fins i tot, gosen anar pel món amb una altre símbol identificador.
El sistema econòmic que ens hem dotat col·lectivament ens ha sortit pervers. Sense saber ben bé com, les generacions que més anys han estudiat, les que han rebut més inversió econòmica en la seva formació, les que han allargat el seu curriculum educatiu en uns centres com mai havíem tingut... s’aboquen directament a la desesperança.
Les xifres d’un atur juvenil de gairebé el 50 % es tradueixen en cares de persones que veuen com el mercat laboral rebutja la inversió de la seva vida en formació, les seves muntanyes d’interès, les seves ganes gegantines de créixer com a persones i el seu delit de participar activament en la nostra societat amb un mínim de retribució i dignitat. Hem creat una gran maquinària capaç de formar tota una indústria de la formació, però hem estat incapaços, a dia d’avui, d’obrir un altre camí que no sigui el de l’atur o el de l’exili econòmic.
Si sabéssim el motiu profund d’aquesta situació perversa, se suposa que ja hi hauríem donat solució. Però a hores d’ara, els nostres governants no semblen actuar amb coneixement de causa, no semblen decidir en funció de la importància i el relleu present i futur que el fet de resoldre aquest problema té per a la nostra societat, no semblen entendre que ara cal adoptar unes decisions encertades que només veurem fructificar d’aquí a uns anys.
lluis.aragones |
dimecres, 15 de febrer de 2012 | 09:16h
Catalunya, país de convivència, país d’immigrants, país de genis, país de boscos, país de... Aquest pot ser l’inici de qualsevol eslògan turístic, de campanya social o de descripció de Catalunya. Però per a reconèixer-nos també haurem d’afirmar: Catalunya, país de reivindicacions.
Les reivindicacions a Catalunya han esdevingut com un cercle tancat i viciós. Repetitiu i fonamental en la nostra personalitat. I aquesta és la impressió que queda al cervell de molta gent després de l’acte en què les patums del país, d’institucions i empresaris a polítics i sindicats –però tots no, pel que pugui ser- clamen pel pacte fiscal.
Fa cent anys que anem ballant amb la mateixa història. Els historiadors ens diuen que les mateixes entitats s’havien reunit el 1899 per demanar el concert econòmic a la reina regent Maria Cristina. Ara, al president regent Mariano Rajoy li plorem el mateix, si fa no fa. El 1899 es va acabar amb un tancament de caixes, però ara això no ho podem fer perquè no tenim la caixa nosaltres...
En la vida hi ha moments en què els fets tornen i es reprodueixen. Veient l’acte de l’Ateneu Barcelonès, en revivim un altre d’anterior, a l’IESE en el qual la flor i nata del país, 130 entitats, reclamaven que Catalunya disposés d’un aeroport de primera, convertit en hub transoceànic.
Quan la Trinca triomfava arreu, la faixa anava de rebaixa. Una generació després, el PP altre cop enfaixa per arreu un estat de costures trencades i sobreeixides.
La crisi és el gran motiu, la gran excusa esperada. Quan els mercats collen els governs repetint insistentment el mantra que s'ha estirat més el braç que la màniga i que cal prendre mesures, hi ha diversos camins per aconseguir quadrar comptes públics en temps de crisi. La lluita contra el frau fiscal, l'increment d'impostos, la venda de patrimoni, l'impagament a les altres administracions i als ciutadans, l'apropiació de competències amb el seus recursos, l'alteració de les regulacions en sectors clau, la gestió del deute, la reducció de la inversió pública, retallar els salaris dels empleats de les administracions, minvar prestacions socials... L'aplicació de cadascuna d'aquestes mesures no és neutra ni tècnica, sinó que manifesta una voluntat política expressa, un biaix que beneficia sectors econòmics i capitals i elits polítiques.
El PP ja s'ha posat a treballar i ens ha regalat una entrada d'any carregada de retallades, al mateix temps que enllesteix la bíblia que ha de justificar i guiar tot el reguitzell de mesures que generarà durant el seu mandat: la ponència política que aprovarà en el seu imminent 17è congrés nacional.
Algunes de les primeres mesures adoptades, com la moratòria d'un any dels ajuts a la dependència, entristeixen de manera especial. Altres, com la suspensió de la privatització de l'aeroport del Prat amb l'afirmació que els aeroports espanyols no s'han de fer la competència signifiquen una ofensa a la voluntat de tots els poders públics, econòmics i socials de Catalunya.
Tot continuant l'històric joc del pal i la pastanaga d'Espanya envers Catalunya ja hem escoltat insinuacions molt explícites relatives a la suspensió de l'actual sistema de finançament de Catalunya. De fet, el ministre Montoro va incloure inicialment al decret d'ajust la clàusula d'"eliminar el finançament previst a l'Estatut de Catalunya, Balears i Andalusia" per després va aclarir que es tractava d'una "revisió". Per si de cas, el que calia dir ja estava dit al primer dia!
Les tendències socials i comercials han fet que avui dia es compri més per Nadal que no pas per Reis.
I és que els infants tenen més temps per a jugar amb els regals del Tió i del Pare Noel que no pas amb els que porten els Reis d'Orient, ja que els primers arriben els primers dies de festa mentre que els darrers arriben poc abans de retornar a l'escola.
Malgrat això, els Reis que ens arriben un cop l'any són un motor econòmic indubtable, i en canvi els Reis de Ponent són una despesa econòmica perfectament qüestionable.
Aquest final d'any hem assistit a un espectacle simptomàtic, el de la despullada econòmica de la família reial espanyola, després d'anys i panys de reclamacions polítiques i socials per tal de saber què dediquen els ciutadans espanyols a sustentar la monarquia juancarlista. Aquestes demandes reiterades sempre obtenien el secret i el silenci com a resposta, fet lamentable quan es comparava amb els comptes cristal·lins que retien i reten altres monarquies europees. Finalment, l'acceptació de retre un mínim de comptes davant la societat que els paga ha hagut de coincidir amb l'escàndol del gendre del rei.
Dia rere dia –i ja en van molts- es van sabent públicament més informacions sobre les irregularitats presumptes en l'actuació d'Iñaki Urdangarín, i l'aprofitament que ha fet del seu casament. Aquest degoteig continuat es produeix davant una opinió públicament cada cop més crítica davant de tot plegat i de les ramificacions monàrquiques i polítiques que agafa.
La remor que se sent i s'acata és que l'autèntica mida de Rajoy la veurem a partir del març que ve. Després d'unes eleccions generals guanyades per l'autodestrucció del PSOE, la darrera revàlida seran les eleccions autonòmiques d'Andalusia per a acabar de tenyir de blau gavina el mapa hispànic.
Abans d'acabar l'any calia oferir un tastet de la seva medecina, amb gest d'autoritat de cara a la galeria, espanyola, catalana o alemanya.
Les repercussions econòmiques i territorials del seu govern les haurem de valorar d'aquí a quatre anys. Ara les podem intuir i durant aquests propers 48 mesos les veurem venir. Durant tot aquest temps, una de les incògnites que s'haurà de desvelar serà el paper de CiU, una coalició que presenta com a aval la seva capacitat de jugar totes les cartes a la vegada amb l'aval històric del seu electorat.
La situació social i el context polític i econòmic, però, són diferents que d'altres vegades i això possiblement hagi d'autolimitar l'actuació d'aquesta CiU on hi ha més autoproclamats independentistes que mai que, a la pràctica, pacten més que mai amb el PP.
lluis.aragones |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 10:51h
El temps de crisi són temps d’obrir nous horitzons i trencar fronteres, d’encarar-se amb optimisme al magre present per a guanyar el món en el futur. Aquesta és l’única sortida col·lectiva que tenim, encara que alguns vulguin precisament el contrari, com el principal partit espanyol, el PP, que té una dèria especial i continuada a tancar o cegar qualsevol porta o finestra o delegació que ens obre com a catalans al món,.
Amb l’entorn econòmic i social que ens movem, la consecució per part de Tarragona de la realització dels Jocs del Mediterrani de 2017 és una responsabilitat encara més gran del que ho seria en una situació econòmica més “normal”. L’organització i l’èxit d’quest esdeveniment farà pujar el reconeixement internacional de Tarragona. Possiblement no la farà tornar a ser la capital del món 2000 anys després, però si l’oportunitat s’aprofita bé pot fer créixer de forma exponencial l’autoestima interna de la ciutat i del territori.
Esdeveniments d’aquesta magnitud, vestits d’importància geoestratègica i d’intercanvi multicultural, també serveixen per a aconseguir palpables millores en les infraestructures de la zona, i aquest és un altre gran repte, perquè perdura de forma material mentre que l’èxit el reté fonamentalment la memòria.
lluis.aragones |
dijous, 17 de novembre de 2011 | 17:00h
El càncer d’avui en el món de l’empresa és la por a cobrar tard i malament, o bé a no cobrar la feina feta i la feina per a fer. Aquesta situació angoixant deixa moltes víctimes pel camí, els ofegats econòmicament que no han pogut sobreviure més enllà dels impagats tot i la lluita titànica per a tirar endavant. Quan cal dedicar més esforços a no enfonsar-se més que no pas a avançar, anem malament, de mal borràs i a pitjor.
Però aquesta és la terrible i generalitzada batalla diària des de fa mesos i mesos. I això succeeix perquè fallen les vies de respiració i d’auxili del sistema. Els sistemes d’injecció de crèdit a les petites i mitjanes empreses estan trencats des de l’inici de la crisi i s’han convertit en l’immens collar que les atenalla. Sense que aquestes pimes i autònoms amb menys de 10 treballadors, que representen el 95 % del total a Catalunya, puguin tirar endavant, no hi haurà sortida possible a la crisi.
I van passant dies, setmanes i mesos... i són reiterades les veus que demanen auxili urgent per al teixit productiu del país. Però no hi ha forma que s’atengui aquest clam, no s’han pres mesures eficaces per a possibilitar l’obertura de camins de sortida i vies de respiració als afectats per aquest estrangulament econòmic. Les injeccions s’han posat a la vena de les entitats bancàries i d’estalvi, però als empresaris i emprenedors ja no els en queden, de venes.
Per imperatiu legal han estat posades a la picota i transformades en bancs, en nom de la reestructuració del sector. Però aquestes mutacions, fetes a una velocitat econòmica gairebé tan meteòrica com la modificació política de la Constitució intocable, encara no han acabat. La intervenció definitiva del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) a CatalunyaCaixa i Unnim només s'augura com el pas previ ser comprades per algun fons d'inversió –xinès?, alemany?...– a preu de saldo.
Aquest proper pas, preparat a consciència pel regulador espanyol, serà el punt i final producte d'aquesta harmonització sectorial: abans malvenudes i comprades per desarrelats especuladors que dedicar tot l'esforç a mantenir-les en benefici del país al qual han servit i al qual han retornat una ingent obra social que enyorarem. Amb perspectiva, cada cop és més clar que tota aquesta operació senzillament és una LOAPA econòmica. Amb tota regla, i que s'ha aprofitat per a embolicar-se de forma populista en missatges i banderes com la crisi o la mala gestió.
lluis.aragones |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 19:12h
Primer va ser la publicació del patrimoni de diputats i senadors als webs d'aquestes cambres legislatives espanyoles. Una mesura de salut democràtica que el primer efecte que va tenir va ser col·lapsar els webs institucionals per la curiositat ciutadana. Tot i les reticències hagudes i per haver, no fa cap mal que se sàpiga els béns dels càrrecs electes, però allò que realment interessa, com a mesura dissuasòria de possible aprofitament d'interessos, és fer-ne la comparació entre l'accés al càrrec i quan pleguen.
Deixant de banda l'exercici de xafarderia que molts han fet públicament aquests dies, no podem deixar de pensar que si hi ha persones indignes que volen aprofitar-se del seu pas per la política i lucrar-se del càrrec, ja miraran de trobar els camins per amagar el seu enriquiment amb testaferros i altres subterfugis legals mesquins.
Tot plegat, sembla una mesura populista en un moment de crisi de la credibilitat política. Al sud d'Europa encara estem molt lluny en l'exercici de la transparència institucional i la mesura i el moment escollits més aviat s'acosten al maquillatge i a la concessió de cara a cobrir l'expedient d'alguna de les mesures que reclamaven els indignats. I a mi mai m'han agradat els maquillatges, perquè dissimulen la cara de qui sempre l'ha de donar.
lluis.aragones |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 15:41h
Linguamundi, un projecte de diccionari de les llengües del món, que té la finalitat de recollir des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la realitat lingüística del planeta, situa el català com la 67a llengua amb més parlants del món, més d’11,5 milions, sobre un total de més de 6.500 llengües. Fa poc era la 71a.
Des del sentit comú i l’humanisme, la sola existència d’una llengua és motiu objectiu per a la protecció i el respecte dels drets dels seus parlants, com els de qualsevol altra llengua. Des de l’economia, també, perquè les llengües de les persones reflecteixen visions del món i esdevenen identificadors i motors de mercats. I des de la política, el fet de disposar dins l’estat d’una de les llengües mitjanes del món hauria de ser motiu d’orgull i d’actuació específica tant internament com davant el món.
Però el cosmos que impera a l’Estat espanyol no té aquests valors d’assumpció de la diversitat lingüística ni cultural ni del seu potencial. En té uns altres que els entendrem fonamentats i desenvolupats en la seva història, en les aspiracions de les seves elits i del cos social majoritari, que encara avui és un dels més monolingües d’Europa i que té assumit fins al moll de l’os tot el que representa utilitzar la tercera llengua més parlada del món.
lluis.aragones |
divendres, 2 de setembre de 2011 | 09:28h
L’estiu fomenta el tast, la conversa i l’intercanvi d’experiències sobre la cuina. Per això l’escrit d’avui també tracta de les delícies de la menja i del paladar. I és que sempre he pensat que un excés d’aperitius desllueixen el menjar principal que, en definitiva, ha de ser el protagonista de l’àpat, tot i que massa sovint s’hi arriba excessivament tip. Així doncs, sóc del parer que els entrants siguin originals i n’hi hagi poca quantitat.
Seguint aquest criteri en descriuré alguns que darrerament he preparat per diferents àpats.
Torradetes amb tomaca i arengada
És un entrant molt senzill de preparar i que, amb tota seguretat, es converteix en el més buscat de la taula.
En uns bols de terrissa barregem tomaca escalivada amb una mica d’all trinxat i una mica -al gust- de bitxo. A aquesta barreja li afegim una arengada esmicolada, que prèviament haurem fet a la brasa. Ho oferirem tot ben remenat perquè cadascú s’ho serveixi damunt d’una torradeta.
Si es vol, l’arengada es pot substituir per anguila fumada, que té un paladar tant o més interessant que l’arengada.
Foie amb xocolata
Aquest aperitiu l’he manllevat d’un amic que un dia que va venir a sopar a casa ens el va preparar mentre acabava de cuinar.
És tan senzill com posar una mica de foie damunt de mitja presa de xocolata blanca i, damunt -si es vol- un polsim de sal grossa fins a completar tota la rajola, com si fossin canapès servits en una safata.
Boletes de formatge de cabra
Aquest entrant té una elaboració una mica més entretinguda, però res de l’altre dijous. Es tracta d’amassar un tros de formatge de cabra -a poder ser de rul·lo- per a barrejar-lo després amb una picada de productes tan peculiars com pell de taronja seca, farigola, olivada, sal i boletes de pebre negre.
Quan tinguem la barreja ben feta, que ha de quedar d’un color grisós, en farem boletes de la mida dels “conguitos” i les enfarinarem amb trossets d’avellana o de festuc que abans haurem picat en un morter.
Alvocats amb anxova
És un altre entrant molt senzill d’elaborar, i que també té uns resultats extraordinaris.
Trossegem en vuit parts més o menys iguals un alvocat, el posem en una safata i l’amanim amb una vinagreta. Al damunt de cada part hi col·loquem una anxova i ho servim.
Voldria, amb aquestes ratlles, mostrar el reconeixement i respecte que, des de sempre, he sentit per aquest homenot. Sense mantenir-hi una relació personal estreta, hi he compartit militància política i responsabilitats de direcció. És un honor.
De l’Heribert Barrera en voldria destacar la solidesa del compromís republicà vinculat amb el rigor, la tossuderia i la constància. També la fermesa en la defensa de les llibertats nacionals des de tants fronts i durant tant de temps: la república, la guerra, l’exili, la reconstrucció, la democràcia... De vegades a contrapèl, però sempre amb fermesa i vehemència.
Un home honest que, igual que Víctor Torres, formarà part de la nostra història, i que ha estat referent i exemple per a molts de nosaltres, malgrat les discrepàncies que haguem pogut tenir en determinats aspectes.
No fa gaire, una persona per qui tinc molta consideració i que no perd detall d’aquelles seqüències del dia a dia que permeten veure-hi més enllà de la superficialitat, em comentava que havia vist al president Barrera en el darrer acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va arribar, sol i vell, al Palau de la Música Catalana en el dia d’homenatge a Albert Manent, sense que ningú li fes cas... va seure on va poder, mentre el món polític oficial departia aliè a l’ancià honorable. I tal com va arribar va marxar... sol.
Amb ull crític i punyent, la persona en qüestió em va comentar que el president Barrera malauradament no trigaria gaire temps a traspassar i que llavors -tal i com està passant avui -, tots aquells que al Palau no li van dedicar ni trenta segons del seu “preuat” temps, ara li cantarien les glòries i l’elevarien als altars... cristians o republicans i laics, n’hi ha per a tots!
L’estiu és l’època de l’any més adequada per a fer -o, com a mínim, intentar- tot allò que en les altres estacions més convencionals queda pendent, perquè no hi ha oportunitat o, de vegades, ni temps ni ganes. L’estiu és el moment de compartir amb els amics i de fer-ho, com a bons mediterranis, a l’entorn d’una bona taula.
Què faríem sense aquelles nits de tertúlia inacabables, després d’una bona menja, on tots plegats sempre estem a punt d’arreglar el món, però mai aconseguim fer-ho?
Aquest és un petit plaer que tots plegats hem d’aprendre a preservar com un dels valors més preuats i al qual, com en altres estius, li dedicaré un seguit d’articles.
I és que no fa gaire que vaig tenir l’oportunitat de cuinar per a una colla d’amics que comparteixen i valoren aquestes sensacions.
El sopar tenia com a base la ploma, essencialment perdius a la vinagreta i guatlles a la brasa i, malgrat la seva senzillesa culinària, va resultar ser un àpat extraordinari del qual en descriuré els trets bàsics de l’elaboració.
El mes passat va fer just un any que el consell de ministres del govern espanyol va aprovar la nova llei de caixes, la LORCA. El resultat és que a finals de 2011 no hi haurà caixes, sinó bancs de caixes.
Aquesta és la profecia que ens van fer alguns destacats dirigents de caixes d'estalvi i que entre l'actuació conjunta de la llei, la crisi i l'empenta del Banc d'Espanya es complirà en un temps rècord.
Quan s'arribi al resultat final d'aquesta operació de reestructuració del sector financer, dues entitats sobreviuran i funcionaran com les caixes d'estalvi que hem conegut. Aquests "rara avis" del sector seran Caixa Pollença i Caixa Ontinyent, la primera ho farà operant a les Illes Balears i la segona a les comarques centrals del País Valencià. El preu de la seva supervivència, el cost de poder continuar operant com fins ara serà mantenir limitada la seva actuació als seus territoris d'origen.
