La llibertat d’expressió acostuma a ser el primer dret que la ciutadania pateix en cas de conflicte. La història ens posa de manifest reiteradament com les polaritzacions polítiques s’estenen sobre una immensa majoria a qui no se li permet expressar en democràcia allò que pensa. I la relació Catalunya-Espanya d’avui és de conflicte, sens dubte.
Un conflicte a la manera moderna, on no acaben sent els soldats (malgrat les amenaces públicament expressades) l’últim recurs de domini sinó els jutges i els serveis secrets – també dits d’intel·ligència. Aquest conflicte és d’arrel política, això no se li escapa a ningú, però tots plegats hem de lamentar com fins ara un de les parts es nega en rodó a dialogar per a trobar-hi una solució d’acord amb el seu origen.
I els problemes polítics, de sentir-se poble, de voler ser poble, d’exercir de poble, no es resolen oferint només les lleis vigents com a convivència eterna, menys quan la ciutadania interpreta que aquestes mateixes lleis són, precisament, una tap, una barrera, un fre, a la millor convivència.
Però les elits dirigents de l’Estat espanyol fins al dia d’avui viuen entestades en no voler saber què pensa la ciutadania, en negar el dret democràtic fonamental de poder expressar-se lliurement. A les urnes. I que la sortida d’aquest atzucac es faci d’acord amb el que creu la majoria social.
Les elits polítiques dirigents espanyoles, avui principalment encarnades en el PP, exerceixen el seu paper ?ben estudiat històricament? d’elits extractives. S’autoatorguen la capacitat de decidir i de pressionar el poble, com si tot l’Estat fos el seu ‘cortijo’. Aquesta coacció constant (representada de múltiples formes: perpetuar l’espoli econòmic, impagar deutes, violar el resultat d’un referèndum, negar-se a autoritzar una consulta ciutadana, ventilar casos de pretesa corrupció mitjançant informes policials o de serveis secrets no identificables…) expressa com cada dia traspassen les línies vermelles de la democràcia i la llibertat d’expressió.
En aquestes formes d’actuar, el PP, fidel a la seva tradició i al seu origen, no enganya ni s’atura. Encara que l’arrogància de la seva representant a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, hagi quedat atrapada entre micròfons i gerros.
Possiblement per primer cop estan començant a sortir veus espanyoles que diuen prou a aquesta mentida constant en l’exercici de la política del govern, a aquest prendre per rucs a la ciutadania, com ha afirmat amb vehemència Iñaki Gabilondo. El PP, enfangat com mai pel cas Bárcenas, només sap repetir allò que ha fet sempre quan ha tingut misèries per a tapar: emprendre-les contra els catalans. Aquesta és la seva forma de ser i ara disposa de tots els mecanismes de l’Estat amb serveis secrets inclosos per a fer-ho de manera legal i il·legal.
No podem continuar amb el lliri a la mà. Al contrari, hem d’aprofitar aquest moment per a fer realitat l’aspiració que el procés de victòria nacional vagi paral·lel al procés de victòria democràtica i social. La capacitat de netejar mala gent i males pràctiques ha de fer guanyar credibilitat i entusiasme a la població. Si no fos així, fàcilment s’entendria que l’únic que es busca amb el procés d’independència és canviar unes elits per unes altres, amb estol de corruptes associats inclosos. I aquest seria el gran fracàs de tot plegat.
El nostre repte és jubilar aquesta casta dirigent espanyola que aspira al Madrid capital del món, s’enlluerna amb la conquesta econòmica de Llatinoamèrica i constantment tracta Catalunya d’infidel.
Perquè les nostres aspiracions bullen amb la sang europea i el projecte democràtic. I perquè aquells que als 16 i 17 anys reclamàvem democràcia i pintàvem Llibertat d’expressió a les parets de l’institut per la detenció de Boadella després de la representació de La torna a Reus som els mateixos i avui continuem defensant que Boadella, encara que sigui a les nostres antípodes, hi digui la seva.
Article publicat al diari www.tribuna.cat el divendres 22 de març de 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament