El bloc de Lluís Aragonès

La cadena humana de l’Onze de Setembre, la Via Catalana per la Independència, ja és aquí. La capacitat d’organització demostrada, la planificació executada i la logística assolida, l’assistència confirmada… són una demostració al món de la nostra il·lusió i voluntat de voler ser comptats com a iguals entre els altres estats membres de la Unió Europea i de les Nacions Unides. Un amunt, un avall, siguem els que siguem les xifres d’aquesta mobilització humana són marejants. 400 quilòmetres plens per gent agermanada amb una mateixa voluntat política és una expressió democràtica incapaç de veure’s avui dia en qualsevol altre racó d’Europa. 400 mil persones (abans d’arribar el dia…segur que finalment en serem moltes més ) mobilitzades totes alhora perquè aspiren a un país propi digne i millor, és una realitat que no troba comparació avui dia al món. L’independentisme com a motor capaç de superar contínuament nous reptes sens dubte que alimenta avui dia la societat catalana. I l’enforteix i l’enorgulleix i l’internacionalitza. Però la legítima felicitat dels participants per assolir aquest nou i ben difícil repte no ha de ser motiu d’autocomplaença. Perquè tots sabem que encara és repte més difícil la gestió de l’endemà quan qui ha de veure-ho no ho vol veure, qui ha d’escoltar no escolta i qui ha de parlar menysté i no parla. Que tots sabem que és un posat i una forma de fer centenària a l’Espanya governamental castellana.

Potser primer se n’adonarà el món i al final se n’adonarà Madrid -com amb els Jocs Olímpics- de com estan les coses. I és que els problemes mai es resolen sols, i si bé encara avui la relació de Catalunya amb Espanya acostuma a ser descrita com un afer interior del Regne d’Espanya, encara avui cap representant de la comunitat internacional no ha sortit a negar el dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a decidir votant quin ha de ser el grau d’aquesta relació.

Ens trobem en uns moments apassionants i que arriben a ser inimaginables per a molta gent. Eren impensables fa pocs anys, però són especialment emotius per als nostres avis d’edat ja molt avançada que van viure la desfeta i la mort d’una guerra, l’exili forçat de les elits dirigents i cultes compromeses amb el país, la repressió i la persecució i intent de genocidi de postguerra…

En diades com aquesta de l’Onze de Setembre trobarem a faltar tots aquells que ja no hi ha pogut arribar. Aquells que, com el pare, van contribuir a mantenir la flama en els pobles més diversos quan qualsevol acció de difusió catalana era perillosa i perseguida per les forces d’aquell ordre.

Ser xiquet en aquella època de privacions esdevenia un gran risc fins i tot quan la reivindicació es convertia en una trapellada com ara lligar banderoles espanyoles a la cua d’un gos perquè s’arrosseguessin pels carrers de Vinyols. Quan fer d’escolà es convertia en una vocació perseguida a l’època si es volia penjar una senyera al cavall Bernat de Montserrat. Transmetre als fills les cançons i la riquesa musical pròpia també marcava absolutament en un país ocupat…en definitiva, educar en el valor de la llibertat.

Aquest dimecres a l’hora simbòlica de les 17 i 14, quan ens donem la mà amb el veí que tinguem a la cadena humana, també ho farem en honor del pare. Gràcies al fet que ens van inculcar amb tota l’estimació aquest sentiment de país ara podrem gaudir d’aquest moment col·lectiu de felicitat, d’agermanament, de futur i de llibertat.

Article publicat el 10 de setembre de 2013 al Diari de Tarragona