11 d'abril de 2014
General
0 comentaris

D’aquells fabricants de faixes

Els tres de la Trinca van cantar amb tota la ironia, tots els sentits i tot l’humor la societat que sortia del franquisme i caminava per la transició. Eren els anys en què la faixa estava de rebaixa i votar per primera vegada esdevenia tan excitant com la primera experiència sexual.

Els anys van encongir la roba: els corsès no estaven de moda, les cotilles anaven de baixa, arribaven els cruzados mágicos, els texans retallats a la galta del cul, les samarretes que ensenyaven melic i llom i el tanga que ja no amagava res perquè les platges eren plenes de top-less i l’internet de sexe explícit.

Però mentre el carrer evolucionava al ritme del consum i la moda, les elits de l’economia i la política espanyola protegien els seus interessos del perill de tanta evolució social. Han passat els anys, i noms, cognoms i nissagues destacades en el franquisme es perpetuen en llocs clau de l’administració de l’Estat o, enriquits, s’eternitzen en els consells d’administració de grans empreses amb ínfules mundials. Aquests beneficiaris de la transició han mantingut i ampliat amb els anys un sistema mediàtic amb seu a Madrid clarament favorable als seus interessos, especialment agressiu i guerriller.

Aquest ha estat un dels altíssims preus de la transició espanyola, un temps llarg i preciós que ha permès a aquestes elits desenvolupar el seu camaleonisme, la seva adaptació social, al mateix temps que ampliaven els seus interessos particulars i els protegien amb un joc de pantalles interposades que els mantenien allunyats del coneixement general.

Tots ens hem fet grans. Alguns ja no són en aquest món. Precisament per això, quan encara no s’havien retut el últims honors d’estat a Madrid, ja es començaven a saber històries enfaixades dins la transició, encotillades dins la història de la pretesament modèlica transició espanyola.

Però la història demostra que si la política no dóna solució als problemes, amagar-los no els resol. Allò que no va trobar solució en la transició política d’una societat temorosa, l’aplicació judicial de la Constitució en una societat més educada encara ho ha empitjorat.

Del 1975 i el 1978, el Canet Rock, el Woodstock català, va ser un espai de llibertat col·lectiva dins un Estat que intentava canviar i amb unes elits fabricants de faixes que metamorfosejaven per a que tot seguís igual.

35 anys enrere no ens podíem imaginar de viure en una societat tecnificada, consumista i en greu crisi com l’actual. Moltes coses estaven per fer i hi havia la consciència que algunes serien possibles.

Però la societat catalana ha canviat tant que avui tants i tants com el ros de la Trinca creuen que tot és per fer i tot un nou país és possible. Estem en el capítol de l’Això s’acaba. En el moment que els descendents dels faixistes hagin d’obrir pas per fi a la voluntat popular, i que la nova generació del Canet Rock pugui gaudir de la música en un marc de llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!