El poble de Catalunya s’ha alçat en democràcia i vol votar. El seu futur i la seva relació amb Espanya, curulla de greuges. Aquest és el motiu que se li nega, pel qual se l’acusa d’il·legalitat i sedició i pel qual pot perdre fins i tot la llum del sol.
L’immobilisme institucional espanyol és antològic. Pobre de paraules: No, no i no. I magre de fets: sagrada interpretació de la Constitució… Ja sabíem que canviar el destí de la història no seria feina fàcil ni ràpida, però segurament molts voldrien tenir davant una mica de civilització (diem-ne cintura) política. Només caminant sabrem si els sorruts acceleren o endarrereixen la història…
En nom del nostre bé afirmen que tenen moltes formes d’impedir la consulta. De saber què volem. Perquè no els agrada. D’aquesta forma, Bertold Brecht se’ns fa vigent decennis després. Arran de l’aixecament del poble al Berlín de l’any 1953, el bloc soviètic s’adona que el poble podia perdre la confiança en el govern. Brecht proposa aleshores, en to sarcàstic, de dissoldre el poble i escollir-ne un altre.
Potser aquesta idea –llavors inabastable, i no per falta de ganes- encara balla ara al pensament de Rajoy o Rubalcaba, de PP, PSOE i tots els coristes de l’agressiva premsa espanyolista. El tractament que fan del clam social per exercir el dret a decidir em transporta cap al raonament d’aquest dramaturg i poeta alemany, personatge d’una lucidesa extraordinària.
De moment boicotegen i impedeixen el cas català, mentre al nostre voltant van retallant les llibertats, prohibint les visions del món i escapçant les llengües. Les Illes Balears, el País Valencià, la Franja, tot és un.
Sense donar-se’n vergonya que el seu objectiu és TV3, ja han tancat Canal 9. Sense ocultar que la seva diana és el català a l’escola del Principat, ja l’han escapçat als centres i a la funció pública de les Illes. Orgullosos que el seu objectiu a abatre és la llengua catalana, ja li han canviat el nom a la Franja. Inquisidors amb els símbols, ja han prohibit les quatre barres als edificis públics balears. Reescriptors de la història, neguen l’existència cultural dels Països Catalans i els vincles que ens uneixen… i, el darrer, però no últim episodi, l’intent d’emmudir la història de la repressió espanyola cap a Catalunya qüestionant i denunciant judicialment el simpòsium del Centre d’Història Contemporània de Catalunya celebrat recentment en el marc dels actes commemoratius del tricentenari del 1714.
Davant actituds similars, fins i tot de negació de la ciència, el pastor protestant Martin Niemöller – tot i que popularment també se li ha atribuït a Bertold Brecht— ja va escriure que primer van agafar els comunistes, després els jueus, després els obrers, més tard es van ficar amb els catòlics, “i quan, finalment, em van agafar a mi, ja no quedava ningú per protestar”.
Preparem-nos que el camí sigui llarg. I que manifestament i soterradament en faran de grosses, i amb subtilesa encara més. Precisament s’acorda la pregunta al poble de Catalunya i totes les enquestes immediates s’apressen a fer-nos creure que ja s’ha fos la majoria independentista. Tot just ara!
Preparem-nos que el camí sigui llarg. Que ens cal pas ferm, el cap clar i molta paciència. Que ens en sortirem d’arribar-hi. I que els respondrem a l’arribada. Sí, Sí, demà em dissoldràs!
Article publicat al diari digital Tribuna Catalana el dimecres 18 de desembre de 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!