10 de juny de 2013
General
0 comentaris

Les iaies de negre

Les iaies ens acompanyen en la nostra infantesa, sempre que la vida els doni aquesta possibilitat i les famílies siguin properes. Ens crien i alhora ens malcrien (o potser l’ordre és a l’inrevés?) i ens traspassen la seva forma de veure el món. I de viure’l d’acord, sobretot, amb la seva experiència.

Les iaies de les persones de la nostra generació van patir. Molt. L’escassetat, la pobresa, la gana, la guerra, l’absència, el llarg camí de la desfeta… Tot plegat va marcar per sempre el seu caràcter i la seva actuació. Van reprimir-se molts anys de parlar d’una Guerra civil traumatitzant. Sempre van escurar fins a l’última engruna del seu plat. Posseïen la saviesa de les seves avantpassades per no malbaratar mai el menjar i aprofitar tot el que ens dóna la terra. Era dones de família, de poca lletra i menys armilla, de moltes hores de costura i les seves labors. I estalvi, sobretot molt d’estalvi després del racionament i l’estraperlo.

Una generació que mai es va deixar la llum de 125 volts oberta perquè abans ja sabia què significava haver de portar l’aigua de la font o del riu a casa i escalfar-se amb un braser. Tot plegat, una vida de restricció rere restricció. D’haver-se d’estar de tantes coses per poder tirar endavant família i casa amb penes i treballs.

Però la majoria d’elles van poder veure com la seva descendència millorava. La feina i el nivell de vida, l’ascensor social, la casa i la propietat, la televisió, de blanc i negre a color, el vehicle motoritzat, els estudis, les vacances… Aquell gran esforç d’austeritat dels supervivents d’una generació produïa els seus fruits per a les generacions següents. Poques satisfaccions hi ha en la naturalesa humana com poder veure que les noves generacions viuen millor que les anteriors. I així ho van viure les nostres iaies. Fins a l’arribada d’aquesta crisi inacabable.

Les dones grans de casa ja fa temps que ens diuen que anem enrere. Que reculem. Que feia molts anys que no veien tants homes desenfeinats pel carrer. Que no ens podem posar malalts. Menys en cap de setmana. I encara menys lluny de casa. Que cada vegada hi ha més por pel poc que tenim. Perquè no ho podrem pagar. Perquè potser ens ho prendrà l’administració en horari de justícia o malfactors en hores d’injustícia. I que l’escola pública a més d’educar ara també ha de fer assistència social. I que les famílies han de tornar a assumir completament les penes dels desvalguts a casa… I que tornem a veure com es conreen terres només per a supervivència, perquè que no se’n pot viure dignament. I que tornen les gallines i conills per a l’autoconsum a les cases…

Les iaies viuen amb pena que ens fem un fart de pagar i que cada dia som més pobres. I, preguntant-se com pot haver desaparegut un món feliç en tan poc temps, intueixen que del nostre esgotament fiscal i humà només se’n beneficien especuladors per a cobrar interessos ben lluny d’aquí… Tots recordem encara les iaies amb dels davantals negres, pell gastada i mocadors al cap. Els canvis socials van arraconar el negre del dol que durava tota la vida i van omplir de color les seves vides i pensions. Ara,sense saber ben bé com, s’adonen que el negre els torna a marcar cruelment la vida, i la dels seus. El negre dels homes de negre. Els dels maletins d’Europa. Els dimonis que imposen una penitència llarguíssima.

Fotografia extreta de Javier Manzano, del blog Regresiones

Article publicat al diari digital Tribuna Catalana el divendres 7 de juny de 2013 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!