Quan el món espanyol tremola cada dia més furient pels papers-bomba d’un tresorer del PP el nom del qual ningú se’n vol recordar, al nostre món català la comunió i la joia assolida amb el Concert per la Llibertat del Camp Nou ens dóna més impulsos i alegries per a superar nous reptes com el de la cadena humana que travessi Catalunya la nostra Diada Nacional.
I és que els processos de canvi que viuen els pobles van acompanyats del desenvolupament i l’eclosió dels sentiments dels seus ciutadans i dels seus representants. Sens dubte, la perspectiva històrica ens ajudarà a entendre com ha anat evolucionant a casa nostra el sentiment social que expressa el final d’una època, d’un model, d’un statu quo polític i la recerca per part de la majoria social d’un nou marc de convivència, amb l’assumpció de nous valors i de noves normes que permetin una vida més democràtica i més digna econòmicament els ciutadans del país.
Però a hores d’ara ja comencem a tenir-ne una bona perspectiva. Durant els anys en què l’independentisme no tenia representació política i institucional a Catalunya, ser-ne i manifestar-se’n comportava una voluntat de separació del grup social majoritari que tot sovint es traduïa esdevenint un àlien social, un obsedit per un passat nacional que no tornaria i un descavalcat que no volia pujar a la modernitat de les grans corporacions i la cultura espanyola que s’anava a menjar el món, o com a mínim les amèriques.
El següent pas va ser ampliar prou base social per a començar a tenir representació política, de forma que passem de l’aïllament i la raresa política a una lluita pel reconeixement i la igualtat de l’ideal independentista entre les diferents idees polítiques de com s’ha de conformar el nostre país. Les elits i els grups polititzats més actius evolucionen i intenten afrontar el creixement amb millor cara i en un entorn ambiental que comença a fer-se receptiu.
L’assentament de l’independentisme a les institucions, tant al govern com a l’oposició donarà carta de plena validesa a aquesta opció política davant el conjunt de la societat. Els anys han portat el pas de la lluita testimonial per ser-hi a la voluntat majoritària per a governar-les. De ressentiment constant d’oposició s’ha passat al lideratge serè i la bona cara del govern,encara que, de vegades, aquesta mutació ha significat un cost ben elevat per a les mateixes organitzacions polítiques que l’han viscut per les mateixes reticències a l’evolució i al canvi dels seus militants.
Les decisions i els errors d’aquells que creuen i pontifiquen que la història i les lleis són immutables a Espanya ajuden a portar amb rapidesa a una nova fase en què el dret a decidir, el sobiranisme i l’independentisme arrelen i s’estenen en xarxa a la base de diferents formacions polítiques. Aquest moment és el que s’expressa més creatiu, emotiu i engrescador per a bona part de la societat catalana. Si mirem enrera, costa molts anys tornar a trobar una capacitat de mobilització social com l’actual motivada per una aspiració social. Petits, mitjans i grans a hores d’ara ja han participat i han assistit a votacions poble a poble, grandioses manifestacions, divertits lip-dubs, concerts multitudinaris , fires de productes independentistes, enceses d’estelades fetes d’espelmes a carrers i places… i es preparen per a la gran abraçada del país amb la cadena humana de l’11 de Setembre.
Tot això i el que ens espera –perquè el camí serà llarg? no hauria estat possible sense posar-hi bona cara, sense transmetre orgull i alegria, sense capacitat d’imaginar, de sentir i de compartir col·lectivament i sense la tenacitat d’organitzar el camí. Com tampoc hauria estat possible arribar fins aquí sense l’aval de la millor generació de professionals del dret, de la ciència política, de l’economia, de la història, de la sociologia, de la lingüística, de la geografia, de la demografia, de l’administració pública… que s’han posat tot d’una a reflexionar, a debatre i a proposar els fonaments del nous país.
Però davant aquells que avancen sempre hi trobarem les forces resistents. I quina cara fan els que s’oposen al dret a decidir, els que neguen que els ciutadans votin a les urnes, els que s’oposen a què els ciutadans triïn si volen continuar sent ciutadans d’Espanya o el que volen és passar a ser ciutadans catalans d’una Catalunya tan igual i independent com ho és Espanya? Si tanquem els ulls, de cares simbòliques ens en venen un grapat al cap: Vidal-Quadras, Cañas, Rivera, Sánchez-Camacho, Llanos de Luna, Wert, Montoro, Tertsch… Algú els recorda amb posat de felicitat? Les seves intervencions, amb el no a tocar de boca i l’insult ben a prop, més aviat són exemple d’agror de paraula, d’amargor de cara i de vehemència de gestos.
Durant molts anys, el tarannà de la impotència catalana s’ha anat destil·lant mitjançant la ironia manifestada a converses i expressions. Ves per on, ara que l’hem transformat en il·lusió i que tenim una societat en moviment, els immobilistes s’han abonat tots al recurs que durant molts anys han sabut explotar històrics de l’anticatalanisme com Federico Jiménez Losantos o Francisco Caja, el ressentiment i l’acritud.
La història que ha de venir ens dirà quin sentiment sortirà guanyador d’aquesta contesa!
Article publicat el dilluns 15 de juliol al diari digital www.tribuna.cat.
Fotografia del Diari ARA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!