Removent contenidors i consciències
De la finestra de la feina, alçant la vista, puc veure l’arc de muntanyes que rodeja el camp, un paisatge esplèndid, i com canvia compassat amb la natura. Només cal abaixar els ulls i el panorama és més cruel: puc veure al carrer com van canviant les persones sota el jou de la crisi.
L’altre dia estava guaitant per la finestra del despatx i llençava la vista cap a la Mussara per a desconnectar una mica de la feina. De sobte, al pati de l’empresa vaig veure un xiquet que estava dins d’un dels contenidors que hi tenim. Sovint passen furgonetes i destrien la ferralla de la resta de residus i, de fet, cada vegada hi ha més competència. Però la imatge d’un xiquet jove, que no tenia ni quinze anys, literalment ficat a dins del contenidor tot remenant les deixalles em va copsar molt.
Aquell xiquet, que amb prou feines es veia dins de l’enorme contenidor, hauria d’haver estat a escola a aquella hora: és una mostra més de qui paga i on ens porta aquesta maleïda i inacabable crisi.
En una crisi on hem descobert que l’ús de la paraula austeritat significava empobriment generalitzat, encara no hem descobert què signifiquen assumpció de responsabilitats i culpabilitat.
Perquè la responsabilitat dels màxims dirigents de les entitats bancàries encara no ha passat de ser una absoluta impunitat en l’exercici del seu càrrec. I perquè els homes de negre que han vingut darrera la terra cremada als països del sud d’Europa ni parlen ni escolten, com diuen els portuguesos. Només ordenen més patiment i més pobresa, més destrucció social.
El resultat, avui, tots el tenim a tocar. Destinem milers de milions d’euros públics ?una xifra pagada entre tots i que no som capaços ni d’imaginar? a rescatar els bancs zombies.
I, mentrestant, què fem amb les persones? Perquè les persones són la família que es queda sense feina i ha de pagar una hipoteca. La petita i mitjana empresa aclaparada pels impagats i la manca de finançament. El pagès que ha de llaurar la terra d’un conreu que no té preu. El professional que pràcticament ha de treballar per sota cost i fer més hores que un rellotge perquè algú altre en negre està rebentant preus.
L’antic operari que ara ha de malviure dels remendos en negre per tenir quatre duros i plat calent a taula. Els avis que viuen sols en la més absoluta misèria i no tindran mai plaça de residència. La generació perduda de joves que viuran pitjor que els seus pares. Qui rescata cada persona, cada família, cada cas? Qui ens rescata a tots de l’enfonsament social o la fugida i l’emigració?
Aquest liberalisme salvatge que s’ha ensenyorit de les cúpules de poder d’Europa i dels seus estat és atroç amb els patidors de la microeconomia i condescendent amb els actors de la macroeconomia.
La crisi de Xipre, convenientment magnificada, ha permès realitzar moviments especulatius als mercats internacionals amb tota impunitat i, de retop, advertir altres països del camí que els aguaita. L’ofec econòmic que el PP està sotmetent a Catalunya amb l’excusa del manteniment del dèficit públic ha permès realitzar un xantatge polític en tota la regla.
Aquell noi que removia contenidors em va remoure la consciència. I engego les notícies i m’assabento que hi ha ducs imputats que tenen el privilegi de rebre ofertes somiades de feina a l’altra punta de món.
Article publicat al diari digital www.tribuna.cat el divendres 12 d’abril de 2013
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sí, potser els països del nord volen controlar-nos una mica més. Potser serà perquè volen controlar els diners que ens donen (cosa que veig del tot lògica).
Atentament