Sóc una desaprenent amb peus lleugers. Més lleugers són els del ballarí que se m'arrapa i m'enganxa pels cabells: es deixa emportar i em mira embal·ladit, em deu trobar bella, em mira d'una forma neta i se'm trenca l'ànima en dos mil milions de pedaços.
Obert de bat a bat, en jornada de portes obertes, que es renovi l'aire i s'escolin sorpreses visuals, olfatives i sonores. No cal que en sigui conscient, amb que apareguin d'imprevist n'hi ha prou.
ginsberg |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 13:51h
El senyor Norge, de Badalona-Trondheim m'ha tornat a ben embolicar. Senyors, senyores, animals de dues i quatre potes, respondríeu a un qüestionari amb títols de cançons?
Tot i la companyia (inmillorablement agradable), un dürum de pollastre, la perspectiva d'unes braves ràncies i una mica d'introspecció (momento Coixet, oi Jordi?) donaren peu a una experiència mística al mític Pizzeria Burguer del carrer Viladomat amb Sepúlveda.
ginsberg |
dissabte, 23 de setembre de 2006 | 20:58h
La pàmfila aquella de la que no recordo el nom li deia a en Ryan O'neill, amarada de veu tremolosa, "amar significa no tener que decir nunca lo siento".
1+1 no fan 1. "Som un"?. 1+1, matemàtiques com a bandera, fan 2. De sempre.
Aquí estem doncs, acompanyats, rient-nos dels estereotips que hem identificat i desacralitzat...atents als que encara hauran de batejar-se.
I mentrestant, les xancles respiren desde el balcó, i es netejen amb la pluja.
ginsberg |
dimecres, 20 de setembre de 2006 | 12:15h
La espontaneïtat és un acte de llibertat, i així mateix ho vaig viure i veure. Una cinquantena de persones que es miraven entre encuriosides i meravellades, reunides al voltant d'uns músics de carrer.
ginsberg |
dilluns, 18 de setembre de 2006 | 17:15h
Miro pel balcó, porto a sobre unes quantes cigarretes i poca dosi de cafeina al cos però m'acompanyen els grans del swing, i els peus recollits sobre la cadira segueixen el ritme alegrement. Bé, més aviat els dits grossos, que són més gallards que la resta. Torna un nou canvi d'estació i l'espero cantant una versió de Fly me to the Moon, de Julie London.
ginsberg |
dijous, 14 de setembre de 2006 | 08:25h
El devenir dels aconteixements sovint són el deixar-se emportar per la corrent: entra en el riu idoni i sura-hi, sense resistència, aviam a on et porta. Potser forma part del fet d'estar dins d'un d'aquests rius, potser efectivament existeixen una mena de mimes, o de sapiència col.lectiva que es transmet vés a saber si per via genètica...però el cas és que aquesta reflexió l'han compartida diverses persones amb les que he conversat darrerament.
No suporto els títols de crèdit, els autènticament títols de crèdits, que passen com demanant perdó quan acaba la pel.lícula. Relegats al final, quan abans s'anunciaven amb fanfarria i sempre "introduïen" algú. Llums de neó: atenció, espectadors, us presentem la nova estrella, la més rutil.lant del firmament.
No sé si sóc només jo, però puc passar de l'alegria més exultant a la tristesa en un no res. És un clic imperceptible, com els canvis de les vies dels trens: quelcom acciona la maneta. La vida en el seu dia a dia té aquesta maneta, que manipula sorpresivament envers un sentit o altre: el tren no es pot aturar mai. I com hi viatges, no pots fer més que mirar per la finestra els paisatges canviants. Una de cal i una d'arena.
Vinc del mercat, reis. Vinc del carrer, reines, envolcallada amb olors de matinada i amb la son enganxada a les faldilles. I amb un pit de gall d'indi i dues hamburgueses de vedella (vedella vedella, eh, nena, no com als supers, que ho barrejen amb porc!) a la bossa.
I vaja si me l'altera. Estic més esverada que una adolescent hiperhormonada. Quin desfici, els cants de sirena de la ciutat són forts i irresistibles, acaronadors, excitants...si en feia, de temps, que no eren tan poderosos.
De vegades no puc evitar mirar-me desde les alçades, com una espectadora amb somriure murri i un estel matern que xiuxiueja "t'ho vaig dir...". M'és més fàcil reconèixe'm així.
