El Ying i el Yang
El devenir dels aconteixements sovint són el deixar-se emportar per la corrent: entra en el riu idoni i sura-hi, sense resistència, aviam a on et porta.
Potser forma part del fet d’estar dins d’un d’aquests rius, potser efectivament existeixen una mena de mimes, o de sapiència col.lectiva que es transmet vés a saber si per via genètica…però el cas és que aquesta reflexió l’han compartida diverses persones amb les que he conversat darrerament.
Els últims mesos de la meva vida han estat encadenats a una successió de casualitats, començant amb una vaga a l’aeroport d’el Prat, que em portà un regal inesperat i que no vaig poder més que rebre’l amb els braços oberts. I que tregué el nas fruit d’un telèfon mal apuntat. Des de llavors sembla que aquest riu en el que he penetrat em transporta a través de paisatges insòlits.
Sense mediar-ne voluntat he evitat incendis, he trobat un poble perdut enmig del Languedoc guiant-me pel dictàmen del "cara o creu" d’una moneda, em va sortir gratis la capsa de llaminadures dels gats, he trobat monedes perdudes…
En Jordi, en un dels seus fantàstics atacs de lucidesa m’explicà que el Ying i el Yang està a tot arreu, que els contraris defineixen la nostra vida a base de contraposar-se i que fins i tot, a nivell de funcionament de personalitat el bé i el mal conviuen de la mà. I és clar que sí!. Obvi però invisible: necessites tocar fons per remuntar, cal tenir una experiència negativa per esperar-ne una de positiva, només cal estar atent al què t’envolta i deixar-te envolcallar una mica de la màgia.
Deu existir un tipus de justícia kàrmica, que dóna bones collites a qui sembra amb esperança, Drexler ressona (cada uno da lo que recibe, luego recibe lo que da): un loop energètic en el que tot es transforma.
I com un bon surfer, estic pujada en aquesta onada, amb l’equilibri prou aconseguit, íntimament convençuda que al caure’n només caldrà tornar-ne a enganxar una altra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Sra. de Ginsberg, tal i com vam parlar no puc fer més que compartir la teva opinió. Et vaig posar alguns exemples però n’he recordat un altre. Sé que és un llibre tan adorat com repudiat, però sigui com sigui és un llibre optimista, i això no fa cap mal. Es tracta de L’Alquimista, de Paulo Coelho. Si, ja ho sé. S’han vessat rius de tinta sobre aquest llibre, però està bastant relacionat amb el que explicaves. Fils de plata, coincidències, casualitats, destins marcats… Creiem el que creiem, és meravellós pensar que les coses que ens passen estàn envoltades d’una certa pols màgica que no entenem i que només hem de saber interpretar.
Fugint una mica d’aquí, però no gaire, voldria parlar d’una pel·licula de la qual em penso llegir el llibre ben aviat (és a la llista d’espera). Es diu Contact i és de Carl Sagan, el famós científic astrònom. A la pel·licula, interpretada per Jodie Foster i Mathew McConaughey (quin nom tan difícil, carai!) dues visions de la vida o la metavida, s’enfronten. Una és la visió empírica de les coses, la que defensa la científica interpretada per Foster, i la altre és la metafísica, la teològica, que interpreta en McCogngrfxxglugh… com es digui, que fa d’un advocat que busca la veritat desde la creença en Déu.
Trobo fascinant on arriba la pel·licula, en què la científica ha viscut una experiència que no pot provar de cap manera i ell li fa veure que els seus dos móns ara no són tan diferents. Com provar l’existència de Déu? Com provar certes coses que tots creiem certes però que no tenim manerea de demostrar? I no per això creiem que no són certes, oi? Jo no crec en Déu però respecto qui ho fa. Crec i estic força convençut que l’univers ens amaga encar moltes coses i moltes regles que ara intuïm però que encara no podem provar.
I després d’aquesta parrafada, el que vinc a dir és que totes aquestes coses no són científiques, però sempre i quan no ens obsessionin i ens facin no perdre el terra de vista, benvingudes siguin.
Petons Antònia.
Pot semblar que en un racó de Llenguadoc el podem retrobar.