Sóc una desaprenent amb peus lleugers. Més lleugers són els del ballarí que se m’arrapa i m’enganxa pels cabells: es deixa emportar i em mira embal·ladit, em deu trobar bella, em mira d’una forma neta i se’m trenca l’ànima en dos mil milions de pedaços.Si li retorno la mirada, ell me la clava fins traspassar-me,
Obert de bat a bat, en jornada de portes obertes, que es renovi l’aire i s’escolin sorpreses visuals, olfatives i sonores. No cal que en sigui conscient, amb que apareguin d’imprevist n’hi ha prou. No em cal silenci absolut per endreçar els pensaments. Els armaris buits de la meva nova llar tard o d’hora s’ompliran
El senyor Norge, de Badalona-Trondheim m’ha tornat a ben embolicar.Senyors, senyores, animals de dues i quatre potes, respondríeu a un qüestionari amb títols de cançons? Ets home o dona?Lola – The KinksDescriu-teBaby Elephant walk – Henry Mancini (B.S.O Hatari!)Que senten les persones sobre tu?She’s electric – OasisDescriu la teva anterior relacióThe Fountainhead – The BluetonesDescriu
Tempestes emocionals i tempestes físiques que escombren paissatges coneguts. I jo, que m’ofego en gots d’aigua. Jorge Drexler, la gran esperanza blanca. No feia gaire que tornava a escoltar les seves cançons, abduïda per unes lletres que sempre he pensat que demostren una intel.ligència emocional fora de sèrie. Sí, sí, mai havia escoltat a ningú
Tot i la companyia (inmillorablement agradable), un dürum de pollastre, la perspectiva d’unes braves ràncies i una mica d’introspecció (momento Coixet, oi Jordi?) donaren peu a una experiència mística al mític Pizzeria Burguer del carrer Viladomat amb Sepúlveda. Aquesta Pizzeria Burguer podria estar a qualsevol ciutat cosmopolita del món. Qualsevol. Partim d’una carta impossible on
La pàmfila aquella de la que no recordo el nom li deia a en Ryan O’neill, amarada de veu tremolosa, “amar significa no tener que decir nunca lo siento”. 1+1 no fan 1. “Som un”?. 1+1, matemàtiques com a bandera, fan 2. De sempre. Aquí estem doncs, acompanyats, rient-nos dels estereotips que hem identificat i
La espontaneïtat és un acte de llibertat, i així mateix ho vaig viure i veure. Una cinquantena de persones que es miraven entre encuriosides i meravellades, reunides al voltant d’uns músics de carrer. Un diumenge qualsevol, d’aquells tenyits de mandra i nostalgia. Son acumulada, guardada a la tauleta de nit, a mà, en el desordre
Miro pel balcó, porto a sobre unes quantes cigarretes i poca dosi de cafeina al cos però m’acompanyen els grans del swing, i els peus recollits sobre la cadira segueixen el ritme alegrement. Bé, més aviat els dits grossos, que són més gallards que la resta. Torna un nou canvi d’estació i l’espero cantant una
El devenir dels aconteixements sovint són el deixar-se emportar per la corrent: entra en el riu idoni i sura-hi, sense resistència, aviam a on et porta.Potser forma part del fet d’estar dins d’un d’aquests rius, potser efectivament existeixen una mena de mimes, o de sapiència col.lectiva que es transmet vés a saber si per via
No falta qui em diu que sóc una somiadora (i resona Lennon a l’orella), però és inevitable: si no visc aventures, me les fabrico. Síndrome d’Amélie. El vaig veure per primera vegada atravessant un pas de cebra, i acte seguit, me’l trobo al bar dels matins. Li clavo la mirada, insconscientment, sorpresa per la coincidència,
No suporto els títols de crèdit, els autènticament títols de crèdits, que passen com demanant perdó quan acaba la pel.lícula. Relegats al final, quan abans s’anunciaven amb fanfarria i sempre "introduïen" algú. Llums de neó: atenció, espectadors, us presentem la nova estrella, la més rutil.lant del firmament. No, no els suporto. No suporto el silenci,
No sé si sóc només jo, però puc passar de l’alegria més exultant a la tristesa en un no res. És un clic imperceptible, com els canvis de les vies dels trens: quelcom acciona la maneta.La vida en el seu dia a dia té aquesta maneta, que manipula sorpresivament envers un sentit o altre: el
Vinc del mercat, reis.Vinc del carrer, reines, envolcallada amb olors de matinada i amb la son enganxada a les faldilles. I amb un pit de gall d’indi i dues hamburgueses de vedella (vedella vedella, eh, nena, no com als supers, que ho barrejen amb porc!) a la bossa. A la Rose la veig de tant
I vaja si me l’altera. Estic més esverada que una adolescent hiperhormonada. Quin desfici, els cants de sirena de la ciutat són forts i irresistibles, acaronadors, excitants…si en feia, de temps, que no eren tan poderosos. Estic tant exultant que acceptaria que "un desconocido me regalara flores" (esto es Impulso), si plogués saltaria com una
De vegades no puc evitar mirar-me desde les alçades, com una espectadora amb somriure murri i un estel matern que xiuxiueja "t’ho vaig dir…". M’és més fàcil reconèixe’m així. I és ara que trobo les empremtes que vaig deixar, les engrunes de pa, el fil d’Ariadna, les marques als arbres del bosc.El camí és llarg,