No suporto els títols de crèdit, els autènticament títols de crèdits, que passen com demanant perdó quan acaba la pel.lícula. Relegats al final, quan abans s’anunciaven amb fanfarria i sempre "introduïen" algú. Llums de neó: atenció, espectadors, us presentem la nova estrella, la més rutil.lant del firmament.
No, no els suporto. No suporto el silenci, ni esperar-me a que
m’expliquin que l’ICAC ha sonat suport al film, ni que ara sigui
políticament correcte esperar-te. Quan apareixen les primeres lletres,
vull marxar, vull fugir, no m’interessa saber de nou qui ha fet de dona
marcada per la incomprensió del seu marit, ni escoltar el "què?" dels
uns als altres. Què què? m’ha agradat? m’ha remogut? m’ha commocionat?
què de què?.
M’avergonyeix, m’incomoda el trencament de la màgia, em molesta haber
de posicionar-me al segon amb el sanglot llunyà encara a la orella. Com
l’últim fotograma, m’agradaria fer-me fonedís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
doncs a mi no m’agrada que obrin els llums mig segon després d’acabar la pel·lícula i et vagin fent fora amb poca sutilesa. A vegades ni acaben els t´tiols de credit. A mi m’agrada quedar-me a escoltar la musica dels credits, m’agarda tenir un parell de minuts per digerir la pel·lícula.
I m’agrada la paraula "amagatotis", m’encanta. Em recorda un Gil Pupil·la que tinc per casa on fan conya una bona estona amb la paraula. Des d’aquí reivindico aquest gran còmic.