27 d'abril de 2006
General
0 comentaris

Vine al mercat, reina…

Vinc del mercat, reis.
Vinc del carrer, reines, envolcallada amb olors de matinada i amb la son enganxada a les faldilles. I amb un pit de gall d’indi i dues hamburgueses de vedella (vedella vedella, eh, nena, no com als supers, que ho barrejen amb porc!) a la bossa.

A la Rose la veig de tant en tant. És una dona independent, absolutament autosuficient, de caràcter i advocada brillant. Té un riure que prodiga menys que el seu somriure, però és com un regal, una espurna enmig de la conversació.
La vaig conèixer farà uns cinc anys, a la barra d’un cafè, gràcies a la Tere, la cambrera. La Tere era una autèntica movilitzadora de masses…de la tercera edat, sobretot. Ja fa anys que penjà el davantal i fugí a Malgrat amb la promesa d’un amor que anhelava. Però l’haguèssiu vist, allà darrera d’aquella barra, dedicant paraules tendres, somriures i carícies a nens i avis, amb una rialla que semblava un toc de campanes. Sota aquell davantal hi havia més humanitat de la que jo havia vist mai.
El bar, estret i llargarut, comptava primer amb una barra i seguidament amb un saló amb unes poques taules. Si volies una taula, no era difícil aconseguir-ne una, però si volies instal.lar-te a la barra….ai las! Els clients estaven en doble fila, com els cotxes, i tots pugnàvem (doncs m’hi incloc) per poder parlar una mica amb la Tere. Ella no servia cafès, ella recarregava ànimes. I en aquell petit espai ens reuniem gent de totes les edats, assedegats de Tere. Entre elles, la Rose. Així vam iniciar una coneixença intermitent que desembocà en una amistat un cop ambdues vam deixar clares les nostres premises: Rose la tindras quan la necessitis, però no sempre que vulguis, li agrada anar a la seva i és fins a un punt solitària. D’acord, firmo.
Aquest matí m’he aixecat d’hora per fer un cafè d’aquells d’un obrir i tancar d’ulls amb ella, al bar de davant de casa. En acabat, i com m’he llevat d’un humor excel.lent, la he acompanyada un tros, atravessant el mercat…i allà m’hi he quedat, fascinada per la quietud. Poca clientela, però com a fil musical podia gaudir de les converses alegres dels dependents, entre els de la mateixa parada i entre les parades properes. Infinitat de colors, en aquell gènere acabat de llustrar i col.locar, i lleus flaires quan, en passar jo, la caixa de cebes tendres se’m creuava amb una exhalació.
M’hi he entretingut una estona, i llaminera, m’entrava tot per els ulls, de tant maco que estava presentat. El vermell humit de la carn, llustrosa, el verd dels pebrots, el groc de les llimones, la breu sensació de fred en passar per la zona de les peixateries (recull-te el voraviu dels pantalons, o se t’olorarà a distància)…I en sortint, aquella llum de matí d’estiu, aixecant-me d’hora per anar a la fleca i esmorçar o tornant de festa amb un somriure murri als llavis. Fantàstic, fantàstic.
Aneu al mercat, reis i reines.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!