De vegades no puc evitar mirar-me desde les alçades, com una espectadora amb somriure murri i un estel matern que xiuxiueja "t’ho vaig dir…". M’és més fàcil reconèixe’m així.
I és ara que trobo les empremtes que vaig deixar, les engrunes de pa, el fil d’Ariadna, les marques als arbres del bosc.
El camí és llarg, intueixo la clariana des del bosc tupit i ofegador, ple d’humitat enganxosa. Ara podria asseure’m a una mateixa taula amb el present i el passat, i fins i tot fer-m’hi algunes rialles. Isn’t it grand?
En menys de quinze dies compleixo trenta anys, en menys d’una setmana m’he retrobat de forma casual per la ciutat amb persones que estaven entaforades en el calaix dels records. M’he somrigut i m’he estranyat, doncs em dóna la sensació que, espectadora un cop més, tothom ha començat a desfilar davant meu de la forma més natural i curiosa. I què bonic, aquestes retrobades no tenien gust a passat, eren saborosament present: sense estranyesa, sense haber perdut un bri de l’antiga complicitat.
Ahir sopava amb la Núria i en Raul, i aquest trio mai abans habia compartit taula, però brindàvem alegrement i les copes s’enlairaven per celebrar la coincidència, i com de meravellosament estranya és. Per sort, tinc la Núria aprop, i la retrobada més alegre ha sigut la d’en Raul, el meu cómplice company d’adolescència, amb qui les mirades parlaven i els riures eren fantàsticament espontanis. Quina nit, ahir, més curiosa.
I és precisament ara, que em sento com mai i tinc una treva molt dolça amb mi mateixa, que gent i moments em venen a trobar. Però això sí que no és cap coincidència, em diu el cor que estic tancant una etapa i n’enceto una altra amb renovat optimisme, amb reconduïda innocència i envoltada de gent molt valuosa.
I m’agradaria parlar de tu, però encara no puc perquè lluny de tenir certeses, tinc promeses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.