Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Quan se'ns en va un personatge tan gran, ens deixa una sensació de buidor profunda. Se n'ha anat Antoni Tàpies, un dels grans pintors i escultors del segle XX i un català universal. M'agrada l'art, però no podria fer una crítica acurada de la seua obra, òbviament. El meu Antoni Tàpies passa per un estil i un ideari ben especial: el cartellisme, un gènere on va ser un gran mestre. Tot un artista compromès amb el país que va saber exterioritzar el seu talent en la defensa tothora de la nostra estimada cultura catalana. Cartells sobre l'estatut, sobre el fet cultural català, retraten Tàpies com un gran artista nostrat, que no va voler viure aliè a la cultura de la terra que li havia vist nàixer, sinó que s'hi va comprometre amb totes les forces. Com a lluitador antifranquista i militant del PSUC va participar al tancament d'intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià el 1967, la Caputxinada, també va tenir part activa contra el procés de Burgos de 1970. Un artista al qual se li ha reconegut en vida la seua vàlua i se li ha transmès l'estima ciutadana. També el meu Tàpies passa per la visió surrealista del món a través del seu art. Un món artístic que carrega de simbolisme, que fa un repàs d'allò que som i una anàlisi acurada de la societat nostrada. I el record d'aquest gegant de l'art em fa anar enrere en el temps i em vénen a la memòria grans representants de l'art i la literatura surrealista i conceptualista: Joan Salvat Papasseït i els seus cal·ligrames, el gran Joan Brossa, exemple de patriota, el pintor Joan Miró, mestre de tots plegats. Tres Joans i un Antoni que han mostrat un gran savoir faire artístic i que han estat fidels al país tostemps. L'altre meu Tàpies passa pels artistes ebrencs que més he estudiat, l'escultor ampostí Emili Bonet i el pintor impressionista campredonenc Francesc Llop. Amb la biografia d'aquestes dos figures m'he apropat al fenomen artístic i he begut del seu art. Tot i ser artistes diferents, tots ells es mouen per la passió, el moviment, el simbolisme, la recerca de la bellesa i la representació d'allò que els envolta amb format distint. El fet innat de ser artista els uneix, uneix generacions i estils envers la creació d'art. El Tàpies que ha pintat el Barça i Catalunya, que ha esdevingut un dels pintors més importants del segle XX, dintre de la saga de gegants pintors catalans o afincats a la terra. Picasso, Dalí, Miró... Tàpies. Durant aquests dies podem llegir un munt d'apunts biogràfics seus arreu, també crítiques artístiques entorn de la seua obra i descripcions agosarades d'aquells que el van conèixer de prop i saben parlar magistralment del seu llegat. El més important és el reconeixement profund que ha deixat dintre de la cultura catalana. Són dies de dol català, artístic i humanista.
emigdi |
esportiu |
dilluns, 6 de febrer de 2012 | 12:41h
Cristian Tello és el darrer descobriment de Pep Guardiola. Segur que aviat vindran d'altres!!! Mai no ens cansarem de lloar la tasca de potenciació dels xavals del planter que fa l'entrenador blaugrana, que va portar-lo a jugar la final de la Champions amb 10 jugadors formats a la Masia, cosa que van destacar moltíssim els més importants diaris esportius europeus: L'équippe i La Gazzetta dello sport, rotatius enamorats d'aquesta política esportiva. Dissabte contra la Reial Societat, un cop més, vam veure com va dipositar tota la seua confiança amb Isaac Cuenca i el novell Cristian Tello per a acompanyar el millor jugador del món a la davantera. Va seure veritables vaques sagrades que tenien certes molèsties, a l'espera del crucial partit contra el València CF d'aquest dimecres. No li va tremolar el pols a l'hora de confiar amb el jove Cristian Tello, del qual haviem comprovat la potencialitat durant el partit de copa del Borbó contra l'Hospitalet. Tello fa cara de xiquet, però demostra gran capacitat creativa, tenir olfacte de gol i, òbviament, moltes ganes. En un tres i no-res, s'ha convertit en una de les esperances nostrades en un moment de moltes lesions, que, suposadament, haurien de posar en perill el rendiment de l'equip. Ùn exemple més que és una errada anar fitxant jugadors mediocres que valen una pasta, quan a casa hi ha xavals que et treuen les castanyes del foc. Tot un goig veure'l jugar i tot un goig aquesta política esportiva. També tot un goig pensar que els Montoya, Muniesa, Gómez, Deulofeu estan a la recàmera i en qualsevol moment els veurem a l'equip titular, fins i tot en partits transcendentals. La temporada blaugrana està sent immensa de nou, malgrat el que va vomitant la caverna mediàtica. A la Supercopa estatal, enterrats abans de diputar-se, vam deixar amb un pam de nas els "favorits", amb gol de l'odiat i castigat de cames, Lionel Messi. El dit a l'ull era la imatge de la maldat i de la impotència. El càstig rebut pel malcarat portuguès demostra per on caminen els villaratos. La Supercopa europea es va guanyar a mig gas i el Mundial de clubs amb tota comoditat i demostrant un regnat impacable, regnat que també havien demostrat abastament a la darrera final de Champions. A la Copa del borbó, s'ha eliminat el màxim rival, ja que els "guanyadors morals" han de veure els partits des del sofà. La trepitjada de Pepe no va tenir cap càstig, el càstig que rep l'equip és el fet de tenir-lo amb la consegüent imatge patètica i destructiva que donen. Pepe, tot per a ells!!! I pensem que s'ha guanyat a San Siro i dos cops en un mes al Bernabéu. Amb aquesta trajectòria tan brillant, tres títols i tres victòries estel·lars, com pot la caverna demostrar tan poca professionalitat amb la redacció d'articles illegibles i incomestibles per qualsevol entès en futbol? Sí, a la lliga es va al darrere perquè s'ha estat menys regular. S'està portant una trajectòria dolenta? En absolut, passa que hi ha un altre equip que està fortíssim i guanya quasi tots els partits. A diferència d'ells, és fàcil d'acceptar veure que uns altres mostren més regularitat, i ens cal esperar que deixin de tenir-la. I res de parlar d'àrbitres, deixem els villaratos per als perdedors i els rosegadors de ceba. Rossell, shut up!!! La política esportiva made in Guardiola és impecable. Mentre el portuguès malcarat va humiliar els joves Canales i, sobretot, Pedro Leon, i va desmontar la seua carrera futbolística, veiem com Cuenca i Tello, extrems, posició en la qual se sol fitxar estrangers, han rebut tota la confiança del míster. I això és veritablement impagable!!!
Quan se'ns en va un personatge tan gran, ens deixa una sensació de buidor profunda. Se n'ha anat Antoni Tàpies, un dels grans pintors i escultors del segle XX i un català universal. M'agrada l'art, però no podria fer una crítica acurada de la seua obra, òbviament. El meu Antoni Tàpies passa per un estil i un ideari ben especial: el cartellisme, un gènere on va ser un gran mestre. Tot un artista compromès amb el país que va saber exterioritzar el seu talent en la defensa tothora de la nostra estimada cultura catalana. Cartells sobre l'estatut, sobre el fet cultural català, retraten Tàpies com un gran artista nostrat, que no va voler viure aliè a la cultura de la terra que li havia vist nàixer, sinó que s'hi va comprometre amb totes les forces. Com a lluitador antifranquista i militant del PSUC va participar al tancament d'intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià el 1967, la Caputxinada, també va tenir part activa contra el procés de Burgos de 1970. Un artista al qual se li ha reconegut en vida la seua vàlua i se li ha transmès l'estima ciutadana.