Des del terrat de casa

Quan els poderosos mouen els seus fils, hi ha presidents autonòmics que els hi ballen l’aigua, pensant sobre el perill que suposa una hipotética deslocalització de les seues empreses, sense tenir en compte que, si les han de deslocalitzar, les deslocalitzaran i ací no passa res.

La política casolana continua pengant-li voltes a les declaracions d’una ministra sobre un propietari d’una grandíssima superfície d’alimentació, sense tenir en compte que des de fa més de 30 anys que els seus sicaris comercials, fixen preus de compra als productors, d’una manera temerària.

Segurament, ningú vol alçar la manta sobre la qualitat dels tractes i dels contractes amb els treballadors o sobre com sota l’eslògan “preus barats” s’amaga una realitat inconfessable.

Hui vull subratllar el fet que es va produir el dissabte 21 de gener, moment en què milers de persones arribades de gran part de les comarques d’interior valencianes, van manifestar la seua oposició a la forma i manera amb que estan projectant-se les energies renovables i els camps solars.

No hi ha cap mena de dubte que cal rebaixar la petjada de carboni i que convé tirar pel camí de les energies netes, però tal i com estan reaccionant les gran empreses elèctriques, a la ciutadania no ens sembla bé.

Abans d’afectar camps de conreu i terres de regadiu, abans d’arrancar oliveres mil·lenàries i ametllers o fin si tot vinyes en producció, s’haurien d’instal·lar plaques solars als terrats de les ciutats, als cementiris i edificis públics, a les escoles i instituts, als poliesportius i polígons industrials. Si es fa així, hi ha superfície suficient com per a il·luminar les nostres viles, pobles i ciutats.

Cada dia que passa, la guerra oberta al centre d’Europa pren un caire més dolent, degut  als somnis expansius del sàtrapa rus que l’ha provocada. Vivim en el Dia Internacional de la croqueta (segons el calendari de celebracions gastronòmiques) i convé pensar amb el risc de ruptura social. Davant aquesta circumstància, la Patronal i els sindicats haurien d’evitar un major empobriment de la classe treballadora.

La magnitud de la crisi, (malgrat les festes i celebracions, els actes amb la “pelegrina”, les fogueres d’hivern, el mig any fester i les presentacions falleres) és especialment dramàtica als països d’Àfrica i Àsia; aquells que han començat a patir fam degut a la manca de matèries primeres.

No podem mirar cap a una altra part,  sense donar suport al finançament del deute públic dels països més necessitats. En cas contrari, els fluxos migratoris esdevindran més incontrolables.

Ara mateix hi ha dos aspectes a tenir en compte a nivell general: la deretització política d’una part del Planeta i el seu govern a mans de gerontocràcies (si més no als països més poblats).

Alguna cosa ens està passant a nivell global, quan es repeteixen assalts a les institucions i quan les forces de dreta, se situen al marge de les constitucions i de les normes que governen els pobles.

Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, el partit de l’oposició (de dreta- dreta) no fa més que posar pals a les rodes per perllongar jutges de criteri conservador a les més altes institucions judicials.

No cal parlar de la ultra-dreta, perquè aquesta gent té enyorances d’un temps que no podem tornar a repetir, així que, no invertiré ni 10 segons amb ells; el temps que s’hauria d’invertir als parlaments en què tenen presència.

El dia en què les confessions cristianes celebren la nit de reis, uns personatges que encara ara mantenen fortes llacunes sobre la seua existència en temps en què  (segles després) ens obligaren a canviar d’ERA històrica, vivim el 1029 dia de pandèmia –amb mutacions que resulten més contagioses–, però (diuen) que menys virulentes i  341 dia de guerra sense caserna al bell mig d’Europa.

Mentre això passa, la cristiandat acomiada un Papa emèrit que, degut a la seua renúncia ara fa 10 anys, posà els llibres de l’Apocalipsi en el primer plànol de les preocupacions de les persones practicants, amb l’existència de dos papes al mateix temps, una pàgina viscuda ja amb els cismes.

De qualsevol manera, en la data de hui, sols cal pregar pel manteniment del seny en aquesta societat de consum i que els més joves de cada casa, procuren viure el futur amb altra esperança.

Ha començat un nou any i, la primera cosa que podem dir sense marge d’errada és: “que no ha pujat el pa”. Sí, sí, no ha pujat el pa, però si que ho faran altres productes relacionats amb la mobilitat i el transport o amb l’abastiment de corrent elèctrica.

Hem començat un any, en què tenim posades totes les esperances perquè canvien situacions dolentes o no desitjables. Perquè la pandèmia no s’agreuge malgrat les imatges que veiem procedents de la Xina (una vegada més) o perquè la guerra d’Ucraïna, no origine més pobresa arreu del Planeta.

També estaria bé que anivellarem les descompensacions existents entre la classe treballadora i les elits dirigents d’Iberdrola, Inditex, Banc Santander, Telefònica o el BBBA, posem per cas, on les seues retribucions fan vergonya perquè són vergonyoses.

Segurament hui, faré el darrer pensament des del terrat de casa de l’any 2022 i dilluns vinent, encetarem la primera cabòria d’un any que tothom esperem amb millor pinta que el que estem a punt de deixar.

Aquest 2022 ens ha certificat l’insostenible augment de les desigualtats, tot i que les dades posen de relleu que hi ha recursos suficients per poder atendre les necessitats de totes les persones i de les més vulnerables, en primer lloc.

Davant el panorama que es dibuixa, el govern valencià i l’estatal no haurien de pensar-s’ho dues vegades per aprovar impostos a les petrolieres, la banca i les elèctriques que han obtingut guanys degut a l’apujada dels preus i de les taxes per servei.

Que el 2023 ens siga una miqueta més amable i, amb això tindríem prou.

Ens trobem a unes hores de la celebració de la passió i mort de l’Home de Natzaret i alguns carrers i places dels nostres pobles, viles i ciutats, viuen una regressió fins els anys 50 del segle passat, en resultar contenidors de tot un riu de persones disfressades (de manera distòpica) amb túniques, capes i capirots de coloraines, que desfilaran amb toc marcial per la rua, tot i acompanyant andes i passos que diuen que representen figures d’una història que no admet controvèrsia i que tanca la porta a altres interpretacions més racionals.

Gràcies que disposem d’un estat aconfessional, tal i com es manifesta a l’article 16 d’aquesta Constitució, que s’incompleix a tort i a dret i, també en aquest punt; perquè els responsables polítics estatals, nacionals o fins i tot comarcals i de País Valencià, puguen mantenir-se al marge d’aquestes celebracions i, en tot cas, acudir a títol personal, si és que en són practicants d’aquest credo.

Una vegada més, la tradició catòlica aprofita el folklore per integrar la litúrgia per qualsevol escletxa, encara que siga amb calçador.  D’aquesta manera, s’aconsegueix que els pobles puguen fer arrere i avant dins de les coordenades temporals, a poc que tallen la circulació rodada en tres o quatre carrers de cada vila. De sobte, igual viatgem a les acaballes de l’Era anterior, com contemplem la baixada d’unes tropes, cap a una conquesta que mai no va tenir lloc al nostre poble, però que hem importat d’altres indrets de la geografia valenciana, mimèticament i inexplicable.

Ens trobem en el 719P i sobta veure com hi ha massa gent indolenta dins de la nostra societat, quan es tracta de fer i/o participar de la festa. Les aglomeracions davant les convocatòries populars, em recorden molt a les reaccions del poble jueu davant la vedella d’or, quan diuen que Moises baixà del Sinaí.

Aquestes aglomeracions al voltant de la crida, de les cavalcades, dels carnestoltes, dels cants de l’estoreta, em fan l’efecte de visualitzar aquella gent al voltant de l’ídol, convertit hui en consumisme barat, en aparençar el que no se és, en mirar per damunt del muscle el pròxim.

Fa la sensació que no ens importe res, ni la guerra en Ucraïna, ni el perill atòmic, ni l’escalfament del Planeta, ni la fam al món, ni els corrents migratoris… massa gent diu “mentre no em passe a mi, la resta ja s’ho faran”…molt malament anem…!

Tan bon punt es puga dissenyar com cal la “nova normalitat”, el primer que s’ha de fer és, atendre les persones desprotegides; aquelles que, una vegada fets els estudis corresponents pels departaments de Benestar Social, es tinga prova fefaent, que ho tenen magre i que necessiten del suport de la col·lectivitat.

Tot seguit, s’ha de procurar un nou horari de botigues i comerços, al mateix temps que s’aplica la normativa que aprove una setmana laboral de 4 dies de treball i tres de descans, sense sobreexplotar els treballadors i treballadores. Això és possible. Altres països ja ho fan.

A continuació s’ha d’estudiar l’equiparació del preu dels queviures, per poder aplicar un comerç just als productors i productores agrícoles. Tot seguit, s’ha de revisar les polítiques de mobilitat, per aconseguir descarbonitzar el Planeta.

La “nova normalitat” ha de contenir –al menys- uns cèntims d’estima i de comprensió. Per això, subratlle la necessitat de redissenyar els horaris personals, professionals i comercials. En ells es troba la molla de l’os i, és per aquest segment, per on convé atacar el nou disseny de la societat que quedarà en acabant la pandèmia.

Ara fa 100 anys, que una altra alarma sanitària, va canviar la perspectiva social de la vida d’aleshores i, és per això que trobe que, 100 anys després, també s’han de falcar i restaurar la nostra activitat. Hem de saber recuperar el millor de tot el que hem viscut fins ara i prescindir del que ens és sobrer.

Fa fretat observar com, en una gran part dels 542 pobles, viles i ciutats del País Valencià, s’afanyen (abans d’hora) per fer creure que vivim en la “nova normalitat” i, ho fan a base d’engreixar la despesa d’enllumenat públic, mitjançant garlandes, rètols lluminosos i fins i tot arbres naturals o artificials farcits de bombetes pels quatre cantons.

Des d’Ador fins a Zarra, massa ajuntaments s’han apuntat a aquesta febre de la “nova normalitat” nadalenca, imitadora del desficaci de la vila galega de Vigo, on diuen que la il·luminació es divisa des de l’Estació Internacional.

No passa res… sembla que no hi ha alarma sanitària, ni necessitat de falcar el benestar social, ni d’atendre famílies que ho han perdut tot o una bona part dels seus ingressos…”les ciutats han de lluir durant el Nadal”…i després Déu nostre senyor proveirà…S’ho haurem de fer mirar!!!

Hem viscut unes falles i una carrera de la dona pel setembre i, en bona lògica, ara s’hauria de celebrar la Setmana Santa i posteriorment –allà pel mes de novembre—les festes majors d’estiu de cada poble. El 9 d’octubre hauria de fer-se el 9 de maig…però en aquesta data hi trobem el Dia d’Europa i el naixement del compositor Modest Musorgsky i convé deixar el calendari com toca.

Tot això ha estat possible, gràcies a la pressió que els sectors festers i econòmics que envolten la data, han executat per sobre el govern valencià que, ha posat per davant de  la salut, l’economia dels anomenats “artistes fallers”, pirotècnics, floristes, bandes de música, indumentaristes, tendes d’articles de regal i un etcètera limitat pel barroquisme propi de cada comissió.

Restem expectants  respecte del comportament del virus, després de les concentracions falleres provocades per una societat famolenca de festa i xerinola. Quan a les xifres econòmiques que es mouen al voltant de tot aquest muntatge que, com a bola de neu, ha anat fent-se massa gros, s’hauran de repensar.

La nostra societat ja no pot restar d’esquena a la realitat provocada per la crisi econòmica, la crisi sanitària i la crisi social en què vivim ara mateix i continuar llançant al foc 170.000 euros amb una única falla; aquella que s’ha emportat el doblet del primer premi.

Les falles fora calendari que s’han viscut enguany, seran les últimes que recorden l’etapa anterior. Els fallers i falleres saben que, d’ara endavant, aquesta festa va a tenir un altre perfil, obligat per les pandèmies que encara ens resten viure. Una situació sanitària que hem provocat nosaltres mateix, tot i propinant al planeta un desgast i un estrès inusual.

Senyor pirotècnic, pot començar la desescalada fallera i encendre el sentiment de pertinença a una terra, que compartim amb més de set mil milions de persones més. Una desescalada que pot començar per la limitació de comissions, de pressupostos i de cadafals plantats a les places i carrers dels pobles i viles en què encara hi ha costum. Senyor pirotècnic, endavant amb el nou disseny faller!

Trobe que ja està bé i que després de  més de 1.300 dies de presó venjativa, la societat ha de dir la seua i manifestar-se a favor d’una AMNISTIA clara i contundent sobre els presos polítics i les persones que es troben a l’exili obligat per manca de rigor dels tribunals que els han jutjat.

Convé fer costat des de totes les terres que compartim una mateixa cultura, a les persones implicades i no malbaratar l’esforç que tot un poble va fer l’1 d’Octubre de 2017. Devem honorar la ciutadania catalana que van fer possible, amb la seua determinació i valentia, desafiant amenaces i violències, posant el seu propi cos com a escut protector de les urnes, una victòria que és la base fundacional que legitima la constitució de la república catalana per totes les vies democràtiques possibles.

Perquè s’ha de reconèixer que l’1 d’octubre de 2017, el poble català va assolir la victòria democràtica més gran que haja pogut protagonitzar des del final d ela nit negra del franquisme. Més de dos milions d epersones van fer possible el primer referèndum d’autodeterminació convocat i organitzat pel Govern de la Generalitat i aprovat per llei del Parlament de Catalunya. Un referèndum proposat per les institucions legítimes dels ciutadans de Catalunya, dipositàries de la sobirania popular.

L’organització i la participació ciutadana van ser un èxit sense contestació ni precedents. Una victòria de la democràcia i una derrota de la violència aplicada per les forces de seguretat d’un estat ancorat en el temps de les colònies  i d’uns tribunals que han substanciat la venjança en forma de sentència pètria i amb olor de naftalina.

El sorroll de les rentadores a les tantes de la matinada, han obligat ajuntaments del País Valencià, a recuperar ordenances municipals de bones pràctiques i de convivència social, que existien a la seua normativa, adobades pel sentit comú i les bones maneres del veïnat.

El canvi d’hàbits no ha estat produït com a conseqüència d’una decisió governamental sobre l’aplicació de l’horari de Grewich, en detriment del que fos imposat pel nefats general allà pels anys quaranta del segle passat. Les rentadores es posen en marxa com a conseqüència de l’anunci del canvi de tarifes elèctriques per part de les operadores.

Així les coses, és més que necessari, imperatiu, treballar per superar la situació actual. Cal posar sobre la taula el model social que volem construir per a les properes dècades, ja que això definirà les necessitats materials associades a ell. L’actual model no fa més que agreujar les desigualtats i és per això que cal apostar per un canvi profund.

Perquè les rentadores no hagen de treballar a hores deshorades, cal apostar per les energies renovables de manera clara i contundent, per poder tancar d’una vegada per totes,  les centrals nuclears i evitar qualsevol possibilitat de viure cap mena de catástrofe semblant a la de Txernòbil o Fukusima.

El soroll de les rentadotes ens hauria de fer caminar cap a una sobirania energética dissenyada poble a poble, comunitat a comunitat, pas a pas i necessitat a necessitat; perquè si les nostres viles decidiren apagar l’enllumenta públic a un horari raonable a l’hivern i a l’estiu, la factura elèctrica que originem, ens resultaria molt més barata i ens estalviaríem haver d’activar les alarmes dels rellotges, per alçar-nos a engegar la rentadora, perquè les tarifes elèctriques ens han destarifat.

Mentre la pandèmia adopta noves manifestacions, mentre la pandèmia adopta mutacions sorprenents i es continua vaccinant la població d’arreu el planeta (amb més o menys encert segons els territoris) hi ha conflictes greus, conflictes de grau mitjà i conflictes endèmics i permanents com és el cas del conflicte entre el Marroc i el Sahara Occidental. Un conflicte provocat per la desídia espanyola en coincidència amb els mesos en que es produïa la mort del dictador.

La pandèmia continua amenaçant algunes geografies planetàries, en ocasions degut a la pròpia genètica del virus i en altres, provocada per les actituds de governs sàtrapes, polítics indolents o sistemes autoritaris.

Davant les regions en què predominen els problemes sanitaris, polítics, econòmics o socials, cal una intervenció decidia i clara de la població, però també de les institucions, grups i entitats que tenen clara la idea de progrés i de salut democràtica dels pobles. També l’Església Catòlica ha de pronunciar-se dia sí i l’altre també, contra les injustícies de tota mena.

És en aquestos casos en què convé mostrar l’ecumenisme i no sols durant els viatges del sant pare a terres en procés d’evangelització. És quan els pobles pateixen, que l’ecumenisme es fa més necessari i que les veus de tots els credos han de sumar-se a les necessitats dels pobles que pateixen.

Si per sota del pontífex, no hi ha més que tímides manifestacions públiques de l’Església que milita, les discriminacions continuen patint-se a l’Àfrica, a l’Índia, a Palestina, al Sahara, al Kurdistan, a sud-Amèrica…massa persones implicades amb el patiment i poca sensibilitat per part d’aquells que han de donar llum, que han de saber interpretar la realitat de hui a la llum de l’evangeli, però romanen callats davant aquestes injustícies.

Ara que la pandèmia ens ha mostrat la nostra feblesa, és quan més convé aplicar eixe ecumenisme que es pregona en actes solemnes, però que necessitat d’una traducció en la vida quotidiana de les esglésies de qualsevol credo; també del nostre i dels qui no en tenen. Calen veus crítiques i valentes a aquest territori ideològic.