Des del terrat de casa

Cada cap de setmana que passa, em preocupa sobremanera l’actitud negacionista d’una part de la població davant d’algunes marques de vaccí presents al mercat. L’esforç investigador i científic que se n’ha fet per trobar aquest camí que ens permeta sortir del túnel de la pandèmia, ha estat ingent i molt positiu, si no fos perquè hi ha un alta component de negoci d’alguns laboratoris.

Si per lluitar contra l’VHI es van liberalitzar patents, no s’entén com per a aquesta emergència sanitària, les companyies farmacèutiques es mostren reticents. El Planeta i les persones que l’habitem, necessitem defensar-nos d’aquests éssers microscòpics i ho hem de fer amb el concurs de tothom; de les farmacèutiques, també.

No ens podem despenjar els uns dels altres perquè, quan la Terra es queixa, tothom ho patim. Les solucions han de venir amb propostes fetes al quilòmetre zero i serà amb la nostra actitud, que podrem aconseguir deturar l’escalfament d’un planeta que es troba a tres dècimes d’un punt de no retorn i a un pas del penya-segat del col·lapse i això no ens ho podem permetre.

No tinc cap mena de dubte que, després d’aquesta experiència de tot un any, tenim el coneixement i les eines per entrebancar futures pandèmies i estic persuadit que si no les evitem en el futur, sols serà atribuïble a les posicions polítiques; aquelles que no entenen de cogoverrnances i de respecte. Aquelles que sols veuen en la “unidad de la pàtria” un futur que fa anys que ha passat de pantalla.

També per superar les pandèmies s’han de respectar les singularitats dels pobles i deixar que les nacionalitats i territoris prenguen cartes dins d’aquesta realitat que s’ha de resoldre des de posicions polítiques i sanitàries de quilòmetre zero, sense que això supose una total descoordinació, sinó tot el contrari: una acció comuna, des del respecte a les cultures, les geografies i les organitzacions dels territoris.

Ara mateix s’observa com, en mig de tanta pandèmia, es comença a observar un esgotament contagiós: la fatiga tertuliana; aquella que practica un continu tir al plat contra els polítics, sense cap mirament i sense fer distincions. Una cosa és que la mal anomenada “classe política” s’haja aigualit en relació amb altres moments històrics, però una de ben diferent és que a la ràdio, la televisió, el paper o els diaris digitals es mostre una sobredosi d’opinadors ferotges, que no fan altra cosa que anar de cacera d’alcaldes, diputats, consellers o ministres, sense distingir plomatge o espècie. Ens cal més objectivitat a partir d’ara, per tal de no afegir al virus pandèmic una nova malaltia endèmica lligada al pensament únic.

Que la pandèmia del coronavirus ens va agafar per sorpresa tota la societat a començament de l’any passat, no hi ha cap mena de dubte, però ara que s’ha anunciat el remat de la declaració de l’estat d’alarma per al mes de maig, convé reflexionar sobre com s’ha de gestionar la crisi sanitària.

Els laboratoris de les nostres universitats han estat tancats durant molts mesos i sembla que, encara no estan treballant a un rendiment normal, per la qual cosa, els pròxims anys això es notarà.

La veritat és, que la societat reconeix la importància de la investigació, però sóc escèptic que això es traduïsca en un millor finançament, tot i haver incomptables oportunitats perquè la societat s’involucre en el treball científic i contribuesca a l’acumulació de coneixement científic. De fet, en l’última dècada la investigació científica basada en la col·laboració de la ciutadania, ha crescut exponencialment.

Esta col·laboració ha fet possible recopilar dades sobre migració d’ocells, contaminació acústica o habitatges buits en un veïnat, ha analitzat imatges de cèl·lules tumorals o d’estels llunyans, ha transcrit quaderns de bitàcola o traduït jeroglífics…

Ara, el que toca és col·laborar amb l’eradicació d’aquesta infecció i, seguir confiant amb una ciència que malda per immunitzar (com més prompte millor) el conjunt de la nostra societat, davant d’aquesta pertinaç pandèmia.

Vaja per davant que no milite en cap posició terraplanista ni negacionista; ans el contrari. Després d’aquest parèntesi provocat pels dies marcats al calendari laboral com a festius, torne a aquest terrat de casa amb la preocupació que originen les imatges visionades durant el darrer cap de setmana, sobre el comportament social viscut.

Les sancions a persones que incomplien la normativa sanitària, han continuat augmentant. Les multes a establiments que pretenien esmunyir-se del que aconsella la ciència i la epidemiologia, també han fet suma. Les cafeteries han mantingut plenes les terrasses i fins i tot els parcs naturals i molts punts de la nostra geografia, han vikst coberta amb escreix la densitat de persones per metre quadrat.

Veurem si d’ací a uns dies, no ens visitarà la quarta onada d’aquesta pandèmia que s’haurà de vencer a base de vaccinar com més persones millor, o al menys, això sembla que és la posició majoritària de les persones que entenen sobre aquest virus persistent. Diuen que com més persones vaccinades hi haurà al nostre voltant, més segurs ens trobarem davant aquest agent microscòpic.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- El conte del danés Hans Christian Andersen, bastit allà per l’any 1837 de la nostra Era, es troba totalment al dia, aplicat al monarca de les terres ibèriques –excepció feta de la franja de ponent i de la de llevant  on no el tenen considerat com a referent— qui es considera cap de tots els territoris peninsulars.

Cada dia que passa s’hi veu –malgrat l’autocensura practicada als mitjans de comunicació generalistes— com el resident de palau, es troba més desacreditat que mai, més desacreditat que son pare, el seu iaio o el seu besavi, aquell que va haver de marxar cap a Roma i no sols per veure el pontífex.

A cada pas que fa, li surten nanets i nanetes per tots els puestos –més nanetes que no nanets— i del mateix pelatge o nissa que ell encapçala, per abdicació d’aquell que fou nomenat per un anterior dictador i que mai no acceptà cap referèndum sobre el sistema o forma política de l’Estat, consagrada a l’article primer de la Constitució de 1978, sense opció a la discrepància.

Una constitució allunyada dels preceptes marcats pel seu propi preàmbul i, conculcadora d’un grapat d’articles sobre drets fonamentals. Una normativa que deixa nuet el monarca quan hi ha escletxes tan evidents, en el camp de la justícia social i política, en la seguretat, en la convivència democràtica i en un Estat de Dret que es troba tenallat pel pensament  més (ultra)conservador dels existents.

El monarca està nuet, quan no pot protegir el conjunt de la ciutadania i els pobles peninsulars, les nacionalitats i les cultures diferents a la que ell considera com a hegemònica. Està nuet, quan no fomenta les tradicions, les llengües i institucions dels pobles ibèrics o no promou el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

El conte del danés Andersen, evidencia, una vegada més, que aquesta institució està prou tocada de l’ala i el que és pitjor encara, representa una societat que ja no combrega amb rodes de molí i se sap igual entre els iguals. Una societat que veu com el monarca es penja tot sol quan accepta que l’emèrit regularitze (motu propio) quatre milions de les seues monedes d’euro per intentar acallar una hipotètica demanda oficial que encara ni s’havia promogut.

A cada pas que fan els de la seua nissaga, el deixen més nuet i s’hi veu com a diferència del règim del 78, la democràcia no necessita la monarquia per sobreviure, per molt que la mesa del Congrés de Diputats i les forces polítiques ancorades en aquell temps, s’esforcen en conjurar-se com a “unidad de destino en lo universal” vetant la investigació parlamentària sobre els escàndols de corrupció que empastifen la monarquia, que ostenta la més alta representació de l’Estat.

El monarca està nuet i el pitjor de tot és, que no disposa d’amics i tots són panxacontents i agraïts que li riuen les gràcies, però mai no li expliquen una realitat que el carrer ja comença a veure: una realitat fonamentada en la necessitat de llevar-nos de damunt esta hipocresia que tants euros ens està costant a les nostres butxaques. El monarca està nuet, majestat!

(*) Imatge d’una punxa d’En Jap publicada l’any 2007.

Hui és un dia ben significat, però s’ha de dir que la nostra societat hauria de tenir-lo en compte cada dia de l’any. Tots els dies haurien de ser tinguts com a 8 de març i hui també.

Hauria de  ser una data sense final perquè cada dia, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, a les escoles i instituts, a la universitat, a les carnisseries i forns, a la botiga i als ajuntaments…. a qualsevol lloc, s’ha de reivindicar la igualtat de les persones i la justícia social, la democràcia participativa i sense violència… ni sexual, ni simbòlica ni estructural.

Cada dia ha de ser 8 de març i hui també, perquè encara resten moltes coses a fer en favor del conjunt de la nostra societat. S’ha de procurar complir les lleis que ens hem anat atorgant i ple que fa a la Constitució que tant defensen aquelles persones que menys la tenen en compte. S’han de cumplir els articles 14, 16, 20, 35, 45, 47, 48 i 50, si més no, perquè ara mateix hi ha massa d’aquestos que es conculquen sense ens produisca vergonya col·lectiva.

Cada dia ha de ser 8 d emarç i hui, també.

Hui no afegiré res a la lletra de la “la dansa del sabre” de la Trinca:

I l’endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven “Viva España
i viva la Constitució”,
Mira per on!

I visca el rei,
ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal,
però ben segur que mai més res no serà igual.

I és que ja et dic jo que viure així amb l’ai al coll no pot ser bo!

Voleu dir que cal invertir 76.000€ perquè alguna persona faça primer de Batxiller i que, a més, haja de passar un text psicològic? La segona part de la pregunta encara s’entendria, però una inversió anual de 76.000€ en temps de pandèmia i amb tanta gent com hi ha necessitada…

Gràcies que diuen que disposem de la millor sanitat del món, del millor ensenyament, la millor xarxa de teatres i auditoris, el millor teixit científic, els millors investigadors i investigadores, el millor medi ambient, els millors transports per ferrocarril i… seguint aquest estel, sembla que tenim el millor govern de la galàxia.

Allò del millor de cada casa, sols solem trobar-ho a les organitzacions polítiques conservadores i a les proves em remet.

El poble pla sabem que ens enfrontem a hores d’ara, a una decisió dramàtica, perquè, en superar la pandèmia en la seua totalitat o amb xifres acceptables per sobreviure, haurà de refer-se de dalt a baix molts sectors. S’ha de reconstruir tot una economia, i a més procurar que siga viable.

S’ha de salvaguardar la cohesió social, sense la qual, resultarà impossible una convivència sana i saludable entre les diferents capes socials; aquelles que el capitalisme ha volgut crear per salvaguardar-se la seua pervivència.

S’ha de defensar aferrissadament, la identitat, la llengua, la cultura i fins i tot l’autonomia. Aquesta migrada autonomia aconseguida a base de lluita i de molt d’esforç de tanta gent. Una autonomia que alguns ens voldrien arrabassar, però que no estem disposats a consentir-ho.

Amb tantes coses a fer, vols dir que hi ha persones que invertiran 76.000€ en un any, perquè la seua filla faça el primer curs del Batxiller a un país estranger que, a més, acaba de manifestar la seua voluntat de no pertànyer a l’Europa unida? Com pot ser que siguen capaces de fer això i ningú no els face ni un sol retret?

Han passat 15 anys des que el 9 d efebrer de 2006 el Congrés de Diputats aprovà el nou Estatut d’Autonomia del País Valencià amb els vots a favor del PSOE, el PP i Coalició Canària. La resta de grups votaren en contra. El nou text contenia la referència a l’idioma valencià i no regulava el manteniment de la barrera del 5% dels vots per aconseguir representació a les Corts.

Una vegada més, el contingut d’aquesta norma no satisfeia les reivindicacions històriques d’una part de valencianes i valencians que sempre han reivindicat considerar-se territori històric, tenir com a senyera la de les barres del rei Jaume i no la que Pere IV va concedir a la doblement lleial ciutat de València, sentir-se representats amb el cant de la Muixeranga i viure en un País Valencià lliure, amable, culte, espavilat i feliç (com diria el poeta d’Arenys).

La història és obstinada a l’hora de recordar dates i fets que s’han desgranat durant el seu esdevenir i és per això que, a l’hora d’escriure sobre alguna efemèride del dia 6 de febrer (data en què faig aquest reflexió) em ve a la ment l’any 1932, moment en què per decisió governamental s’insta a que siguen retirats de les escoles públiques, tots els crucifixos.

Hem invertit vora 90 anys i, ens hem tornat a situar a la casella de sortida degut a que aquesta pobra, trista i dissortada pàtria nostra, no ha sabut escapolir-se de l’Espanya de xaranga i pandereta, tancat i sagristia, de la què parlava des de la perspectiva poètica el poeta Machado. Aquell que va residir a Villa Amparo, de la vila de Rocafort, entre 1936 i 1938.

A res que ens descuidem, aquesta gentola “ultra-ultra” demanarà que es tornen a penjar i reviscolarà la dualitat valenciana i els improperis contra els germans del nord, aprofitant-se del secessionisme lingüístic que ja conreen a les comarques del sud.

Sols espere que, si això passa, no siga substituïda la creu entre els dos lladres dels anys quaranta, per altra creu i altres lladres del segle XXI.

Arreu la geografia cultural nostrada, la data de hui està marcada al calendari de devocions de credo, per una festa singular sota l’advocació d’un bisbe el culte del qual, es va estendre per Europa als segles XI i XII, considerat el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

Aquest bisbe, és invocat per al mal de gola o de coll (un refrany popular diu “San Blai gloriós, lleva’m la tos”, amb variants) i en aquest dia és costum la benedicció d’aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs i blaiets, etc.), destinats a guarir persones i animals.

La data de hui es troba recollida al costumari català – valencià- balear, com una festivitat que es fa servir per a augurar el temps que farà la resta de l’hivern: “Sant Blai mullat, cigonyes aviat; Sant Blai eixut, cigonyes no han vingut” o el refrany castellà “Por San Blas, la cigueña verás, i si no la vieres, año de nieves”.

La part negativa d’aquesta data, es troba en l’obstinació del credo original, a santificar-ho tot i a fer de la cultura (de la nostra cultura), un món gris i carrincló capaç de fer disfressar-se de clavariesses i clavaris, xiquets i xiquetes menors d’edat, per a protagonitzar un “teatret” popular pels carrers de segons quins pobles, viles i ciutats.

Què li passa a la nostra societat que esdevé tan refractària a la realitat de la pandèmia? Per què s’han noliejat autobusos per anar a la neu i ningú no intervé? Com és possible que la corba de persones contagiades no tinga deturador? Per què els cosos de seguretat no paren de posar denúncies i ningú fa cas?

Segurament vivim l’època de la desinformacio més informada i, ja ningú fa cas de ningú. Cal posar-li fre a la situació, perquè esta societat tinga remei i no arribem a un punt de no retor al que no ens convé arribar.

El comportament insolidari d’una part de la població preocupa sobremanera i ara ens topetarem amb el problema afegit, de no poder gestionar com cal, les propostes de denúncia que s’hi realitzen, perquè l’Administració no disposa de mans per gestionar aquest volum de paperassa.

Comence a comprendre com és que va caure l’Imperi Romà i les cultures de la història clàssica i trobe que l’obstinació i la cabuderia de la societat podria tenir alguna cosa a veure.

El 28 de gener és el Dia Mundial de la reducció del CO2 i per aquest motiu cal pensar amb la potenciació de l’agroecologia, com a sector capaç de restaurar la nostra malmesa economia. Amb el turisme desaparegut, el sector de la construcció per terra i de l’hostaleria no cal ni parlar…l’agricultura podria ser la taula de salvació d’un bon nombre de pobles, viles i ciutats (encara que semble impossible) però perquè siga així, s’ha d’aplicar un major grau d’atenció.

El País Valencià, encara conserva un alt grau d’infraestructura verda, definida com el sistema d’espais oberts que inclouen les àrees naturals de major biodiversitat, però també semi naturals, com ara els camps de conreu, els parcs urbans o qualsevol àrea de territori no tancada.

Però l’agroecologia, a més de garantir la producció de productes de qualitat, aporta beneficis com una major seguretat davant d’avingudes per grans pluges, la mitigació de l’illa de calor i dels efectes de les ones de calor, la protecció contra l’erosió, la millora de la qualitat de l’aigua o el manteniment d ela biodiversitat.

No hi ha cap mena de dubte que la infraestructura verda representa una alternativa a la infraestructura gris, que, a més de valdre un preu molt alt, aporta un impacte ambiental que ja no ens podem permetre des de fa desenes d’anys.

Situats al punt en què ens trobem ara, igual el que convé fer a partir de demà, és començar a desurbanitzar i permetre la reconnexió de les diferents parts de les infraestructures verdes existents encara i deixar que la natura faça el treball que no pot fer si no ens atrevim a desurbanitzar. Cal connectar les hortes i les ciutats, recuperar camps perduts o erms, restaurar camins històrics, habioitar nous corredors de mobilitat no motoritzada; propostes barates d’executar i de mantenir.

El 26 de gener fa 83 anys el port de València va estar bombardejat per l’“Aviación Legionaria italiana” on va provar el darrer model aeri “Savoia-Marchetti SM 79 Sparviero” i causà grans destrosses a les instal·lacions portuàries i al carrer de la Pau.

ZEQUI CASTELLANO – Mestre i periodista .- Des que va començar oficialment la pandèmia ara fa uns 314 dies aproximadament, que hi ha massa persones que fan oïdes sordes al que recomanen els qui entenen d’epidèmies, per molt dura i complexa que aquesta siga. S’endureixen les mesures de relació social, es tanca el sector hostaler a unes hores mai viscudes a aquest país de cafeteries, bars i restaurants; s’aconsella retirar-se als domicilis a les 22h; es recomana no viatjar entre comarques i molt menys entre països…però “que si vols a Ros, Caterina”.

Els mitjans de comunicació havien de donar una informació objectiva, veraç i planera, però a aquesta necessitat se suma la política de comunicació del govern valencià molt enfocada al presidencialisme i amb certa presència de la consellera del ram. Ni aquesta ni l’altre, trobe que han aconseguit l’efecte desitjat i és per això que s’han vist escenes per la televisió i s’han comentat moments a les tertúlies, que evidenciaven aquesta manca de sensibilitat cap al problema.

Les xifres sols les veuen com alarmants, les persones que treballen en aquest sector de la salut pública perquè, ni la medicina privada s’ha implicada (si no és a darrera hora) per aquesta realitat pandèmica que ho arrasa tot.

Els programes “ad hoc” de la televisió nostrada, tampoc no han causat l’efecte desitjat, per molt que les càmeres hagen entrar a la Unitat de Cures Intensives o s’haja retransmès en directe, un “reality” amb un anestesista que explicava la seua experiència a base de nivells d’oxígen en sang i de meuradors d’aquestes variables.

“Ja no ens alimenten molles” –com diària l’alcoià compromès, que no l’alcoià melòdic—perquè volem el pa sencer i el poble pla se n’ha adonat que la gestió, com més pròxima a la necessitat, més efectiva serà. Volem el pa sencer, perquè tenim transferides moltes competències i ara no pot venir el sereno amb les rebaixes.

Sabem que la vacunació no serà el final de  la pandèmia, fins que no hi haja una immunitat de grup, aconseguida a base d’haver vacunat efectivament a més del 80% de les persones i al ritme que va la cosa, igual a l’estiu del 2022 haurem arribat. En això hi ha coincidència amb el que diu l’OMS, que potser a l’estiu del 2022 la vida començarà a normalitzar-se. Mentre això arribe, les UCI van omplint-se setmana a setmana. Una cosa tinc clara, hui queda menys pandèmia que ahir.