Cada any patim la mateixa regressió
Ens trobem a unes hores de la celebració de la passió i mort de l’Home de Natzaret i alguns carrers i places dels nostres pobles, viles i ciutats, viuen una regressió fins els anys 50 del segle passat, en resultar contenidors de tot un riu de persones disfressades (de manera distòpica) amb túniques, capes i capirots de coloraines, que desfilaran amb toc marcial per la rua, tot i acompanyant andes i passos que diuen que representen figures d’una història que no admet controvèrsia i que tanca la porta a altres interpretacions més racionals.
Gràcies que disposem d’un estat aconfessional, tal i com es manifesta a l’article 16 d’aquesta Constitució, que s’incompleix a tort i a dret i, també en aquest punt; perquè els responsables polítics estatals, nacionals o fins i tot comarcals i de País Valencià, puguen mantenir-se al marge d’aquestes celebracions i, en tot cas, acudir a títol personal, si és que en són practicants d’aquest credo.
Una vegada més, la tradició catòlica aprofita el folklore per integrar la litúrgia per qualsevol escletxa, encara que siga amb calçador. D’aquesta manera, s’aconsegueix que els pobles puguen fer arrere i avant dins de les coordenades temporals, a poc que tallen la circulació rodada en tres o quatre carrers de cada vila. De sobte, igual viatgem a les acaballes de l’Era anterior, com contemplem la baixada d’unes tropes, cap a una conquesta que mai no va tenir lloc al nostre poble, però que hem importat d’altres indrets de la geografia valenciana, mimèticament i inexplicable.
