Per tot això, per totes aquestes 25 raons, i moltes més, els valencians i valencianes de l’Alcoià i el Comtat que ens estimem la nostra llengua, que no ens hem begut l’enteniment, que no hem venut la nostra identitat, que no anem per la vida humiliant-nos i que, en definitiva, no tenim cap vergonya de
Apassionats de les nostres terres, Joanjo i Vicent s’hi coneixen la Vall de Gallinera pam a pam. Perquè se l’han trepitjat mil i una vegades recorrent sendes i camins, descobrint raconets amagats, ensumant plantes i flors que ningú coneix, ubicant i fotografiant restes. I en definitica documentant tot un patrimoni natural, històric i cultural d’aquesta
A la ciutat d’Alcoi, com a tot arreu, l’1 de maig és el dia de la classe treballadora però, a més a més, per a tots aquells que ens estimem la nostra llengua tenim una cita, una trobada amb Joan Valls en la Placeta del Fossar, allí on hi és el seu bust, tot mirant
Fa unes setmanes al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi s’hi va presentar el llibre ” El quadern de les vides perdudes”, de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. El llibre, com tots els de Vilaplana, és de fàcil lectura, molt ben escrit, amb capítols curts que fan que la lectura no siga gens farragosa i que t’incita a
Un any més ens trobem a les portes del 25 d’Abril. Alguns ja fa una pila d’anys que, com si fórem peregrins, envaïm els carrers del cap i casal per palesar que, a banda d’una Comunidad Valenciana de cartó pedra, de flors i violes i “de ofrendar nuevas glorias”, també hi ha un País Valencià
Al meu parer, aquests 15 anys ( per cert, quasi els mateixos anys que porta el PP governant al País Valencià) Barcella ha estat un referent, una veu crítica davant tanta corrupció, manipulació, nepotisme i espanyolització de la societat valenciana. Cal felicitar a totes les persones que ho han fet possible, i encoratjar-les a continuar
Feia temps que m’havien parlat d’aquest poble i, la veritat, és que sentia una gran curiositat per anar-hi. Així que aprofitant aquests dies de festa he anat amb la família per menjar-nos la mona i observar, in situ, la seixantena d’obres d’art repartides per una part del terme municipal d’aquest poble.La idea és força interessant
Fa només uns dies a la sala gran del Centre Ovidi Montllor s’hi inaugurà l’exposició “Ovidi, 70 anys”, del pintor Antoni Miró. Per als socis del Centre, i per a tots aquells que ens estimem l’Ovidi, és tot un plaer contemplar aquests meravellosos quadres que el pintor alcoià ha dedicat a un dels seues millors
Res ens han donat, el poc que tenim ens ha costat déu i ajuda. Tenim un Estatut de mínims, sí, perquè hem tingut uns governants mediocres i mesells. Però, si hem recuperat part de la nostra identitat i hem obert portes i finestres a l’esperança, és gràcies a aquest instrument d’autogovern que ens permet una
En aquesta parada acaba l’itinerari previst. Hem fet un passeig per observar, identificar i conéixer una mica més les restes del nostre passat medieval . De segur que ara coneixem un poc més la història del nostre poble i, en veure un tros de muralla, un porxet, un carrer…, de segur que ho mirarem d’una
“ El sant del dia” és un llibre necessari, ix en un moment oportú quan els valencians comencem a recuperar i bastir tot un imaginari popular col·lectiu que ens havien amagat. Un imaginari necessari per refer el nostre país. És imaginatiu, escrit en un vocabulari que fa goig de llegir, com els seus “Trossos i
L’exemple de Sellés, un home del poble, senzill, treballador, compromés, i insubornable que va mantindre la flama i el caliu de la nostra llengua, en uns moments difícils de repressió, ens ha d’esperonar a seguir el seu exemple i no defallir doncs, com diu el poeta, “encara està tot per fer i tot és possible”.
Qui no ha rebut alguna vegada un colp al colze, si, veritat?, precisament en un lloc on tenim un osset anomenat l’os de la música o de l’alegria, que és extremadament sensible als colps secs, fent-nos sentir una sensació estranya: al remat no sabem si riure o plorar, si cridar o callar. Doncs bé, és
“Les mans de la deixebla” és una novel·la que ens desperta els cinc sentits: olorant la mort, la por, la sang, la ferum de podridura….; espiant de reüll, darrera de la porta, a recer de la foscor, amagat al jardí…; escoltant els silencis, els brams, les complicitats…, acaronant el desig, la nuesa, la imperfecció,
Fuster, i el que representa la seua obra escrita, per als nostres governants continua sent incòmode i per això no en volen sentir a parlar. Des de la dècada dels seixanta ençà, per a la dreta valenciana, blavera i espanyolista, la seua obsessió ha estat demonitzar, perseguir, arraconar… el fusterianisme. Però res més lluny de