Vicent Luna i Sirera

Fa unes setmanes al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi s’hi va presentar el llibre ” El quadern de les vides perdudes”, de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. El llibre, com tots els de Vilaplana, és de fàcil lectura, molt ben escrit, amb capítols curts que fan que la lectura no siga gens farragosa i que t’incita a continuar llegint. Tant la presentadora del llibre, l’acadèmica Verònica Cantó, com el mateix autor ja ens van advertir en la presentació que la lectura del llibre ens faria patir. I a gosades que ens fa patir!. Segurament Verònica té raó en afirmar que aquesta és la millor novel·la de Silvestre Vilaplana. Una novel·la psicològica que ens atrapa des del primer full i que ens fa pensar molt, almenys sobre dos temes.
El primer sobre les conseqüències de la pèrdua de la memòria. Aquesta malaltia tant actual que com un corc rosegador ens xucla la memòria. Què podem acabar sent sense els nostres records? “Animal de records, lent i trist animal de records” que diria Vicent Andrés Estellés. I en segon lloc sobre la passió per llegir, per l’estima que tenim a aquells llibres que ens han marcat en la nostra vida: aquell que ens ajudà a entendre una cosa, aquell altre que ens obrí les portes de…, amb el que en principi no entenguérem, al que rellegírem, al…
Algú ha dit que ” El quadern de les vides perdudes” és un llibre de llibres. I és que, si no he comptat malament, s’hi fa referència a més de vint llibres, a més de vint cites textual que encaixen perfectament amb el fil argumental. Un llibre que ens fa patir, cert, però que els lletraferits de la lectura no poden deixar de llegir. Al meu parer, un llibre, el darrer de Silvestre Vilaplana, amb un missatge de fons: som allò que hem llegit i tots i cadascun dels llibres que hem llegit ens hi acompanyen al llarg de la nostra vida. És evident que la lectura no ho és tot, però com digué l’assagista suecà Joan Fuster “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”