Vicent Luna i Sirera

Qui no ha rebut alguna vegada un colp al colze, si, veritat?, precisament en un lloc on tenim un osset anomenat l’os de la música o de l’alegria, que és extremadament sensible als colps secs, fent-nos sentir una sensació estranya: al remat no sabem si riure o plorar, si cridar o callar. Doncs bé, és així com amb el poemari “L’ós de la música” Isabel Garcia i Canet pretén, com altres vegades, transmetre’ns, amb la seua exquisida sensibilitat, tot un ventall de temes que de segur que no ens deixaran indiferents i que, segons la mateixa autora, «aborda la fortuna i la derrota, tant física com emocional, de l’ésser humà lluitador i il•lusionant; un viatge en què la força imprevisible de l’amor, del llenguatge de la naturalesa, de la identitat pròpia i de la poesia sempre estan presents». Heus ací, doncs, alguns dels temes, de les emocions, dels neguits, de les passions que preocupen a aquesta poetessa de la Marina: la lluita, l’amor, la natura, la identitat, la música, l’estima pel país, la ciutat de València, la música…

Isabel Garcia i Canet amb la seua poesia aixopluga als sense sostre; maleeix aquells depredadors que enlluernats per l’asfalt i el formigó han posat en venda el nostre país; reivindica la dignitat d’una llengua que a hores d’ara encara continua estant perseguida, menyspreada i minoritzada; ens fa gaudir amb la sensibilitat i sensualitat amb que s’endinsa pel camins de l’amor; exalta la natura i les coses quotidianes com ho feia l’Estellés; enyora la València popular i amb dignitat i denuncia l’especuladora i botiflera; Tot això, i molt més, amanit amb pessics de tendresa, amb un vocabulari exquisit i un excel•lent domini de la llengua. A més a més, i per acabar-ho d’adobar, amb aromes de Vicent Andrés Estellés, Vicent Alonso, Marc Granell, Joan Vinyoli, etc, etc