Vicent Luna i Sirera

Fa només uns dies a la sala gran del Centre Ovidi Montllor  s’hi inaugurà l’exposició “Ovidi, 70 anys”,  del pintor Antoni Miró. Per als socis del Centre, i per a tots aquells que ens estimem l’Ovidi, és tot un plaer contemplar aquests meravellosos quadres que el pintor alcoià  ha dedicat a un dels seues millors amics.
Al petit catàleg de l’exposició escriu l’escriptora, i amiga també del cantant, Isabel-Clara Simó. Diu que en la vida “hi ha persones que moren (…) I capes d’oblit fins que se l’enduu la història i o bé esdevé un clàssic, o bé desapareix per sempre més. Però l’Ovidi, no. Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i el joves l’escolten i el fan més gran encara”
I és així. Jo, que ja no sóc tant jove i que vaig tindre la sort de conèixer-lo, avui recreant la mirada en tots i cadascun del quadres, amb ulls terrossos, he recordat aquell primer Ovidi.

 

El primer Ovidi

L’escenari, senyor, un remolc.
El micròfon, senyores, a pèl.
La platea, amics, a sota uns pins.
Quin record d’aquell primer Ovidi!
La Teresa, la Fera Ferotge, Cançò del llaurador…
Un fum de records habiten aquell dia,
mentre jo innocentment descobria tot un món.

Mai no havia vist tanta força, tanta ràbia,
aquell missatge fresc, senzill, directe.

Fins i tot el sant, agraït i cofoi
al capdamunt del turó i des de l’ermita estant
plantà les orelles i ens mirava de reüll.
Anys després vaig seguir les seues petjades,
cercant complicitats, mastegant missatges,
descobrint poetes, llaurant solcs ben restes.
Avui, fitant el teu esguard
recorde aquella tarda del vint de maig del setanta tres.

Mai no havia vist tanta força, tanta ràbia,
aquell missatge fresc, senzill, directe.