Vicent Luna i Sirera

A la ciutat d’Alcoi, com a tot arreu,  l’1 de maig és el dia de la classe treballadora però, a més a més, per a tots aquells que ens estimem la nostra llengua tenim una cita, una trobada  amb Joan Valls en la Placeta del Fossar, allí on hi és el seu bust, tot mirant la casa on va viure. Aquest poeta alcoià que va nàixer un 1 de maig de 1917 representa la fidelitat a la nostra llengua. Un poeta honest, que va saber estar en tot moment al costat del poble,  que va saber conrear el català en uns moments difícils on la nostra llengua era perseguida i menyspreada. En aquestes adverses circumstàncies el mateix Valls, i en un dels seus poemes, es considera un “rondaire esmaperdut”. Un poeta que durant la guerra va pertànyer al Sindicat d’Escriptors i Artistes adscrit a la CNT. Un poeta que fou empresonat per haver estat republicà i per ser considerat “poeta perillós”.
En aquests temps de democràcia dirigida, de corrupció generalitzada de la classe política, de la connivència del poder judicial, de retallades socials en nom de la majoria, de cabotades indignes amorrades al pessebre i del controls dels mitjans per aborregar el poble, ens calen més que mai poetes com Joan Valls: agosarats, conseqüents, fidels al poble, poetes que posen el seu talent i la seua poesia per denunciar, com diria ell, ” tanta insuflada podridura”.

 

SONETS D’INSISTÈNCIA

Poeta perillós, rerassagat,
amb un rostre d’acòlit malferit
i uns ulls d’esguard febrós i embadalit.
N’era la marca del meu veïnat.

Mig boig i mig furó. No es fiue d’ell.
Diuen que és llest en picardia i faula
i adoba en verí fosc vers i paraula,
en vermellor astuta de donzell.

La afermada la pèrfiuda etiqueta,
restava definit l’obscur poeta
i al vent del poble obria’s l’aventura.

Cantaire esmaperdut. Ai qui ho diria!
Tot per cercar la magna melodia
contra tanta insuflada podridura.

Joan Valls i Jordà
Quadern Vermell. Alcoi 1986