Mails per a Hipàtia

Lamento trencar el condol blanc que representaria deixar sense comentaris la teva austera i respectuosa ratlla, però no em sé estar de dir que, potser per primera vegada en el nostre país, un suïcidi es converteix en l’expressió primigènia de la necessitat de fer alguna cosa.

Alerta: des de sempre sabem que el suïcidi és una dimissió de la vida, i com a tal representa un acte "covard", un senyal lamentable de defalliment o, enfocat des de la moderna fredor de la pedanteria científica, una dramàtica descompensació de l’equilibri químic neuronal del suïcida.

El suïcidi d’en Xirinacs no és una solució vàlida per al poble català: si tots seguim el seu exemple en aquest acte puntual, malament rai. No sé si ha estat una solució vàlida per a ell. És molt probable que sí. Després d’una vida d’inqüestionable entrega a una causa -la lluita pacífica per la Llibertat des de la més aferrissada convicció-, davant el panorama d’una classe dirigent que practica amb premeditació el suïcidi polític de la nació dia sí, dia també, i veient com la societat narcotitzada va entomant impotent els menyspreus sistemàtics d’empreses públiques i privades amb la connivència dels "pares de la pàtria", Xirinacs es mata, i mata dos, tres o quatre ocells d’un tret. 

Amb la seva nota de comiat -cabdal per entendre el pas que dóna- interpreto que torna el menyspreu als qui no ens respecten ni com a poble ni com a persones, ens recorda que la vida d’esclau no té sentit si no lluites per assolir la llibertat, i ens pretén infondre el valor necessari per arriscar a base de compromís, potser no la vida, però sí almenys una mica d’aquest benestar que ens estan robant igualment de mica en mica. La lluita només es du a terme des del compromís. En Lluís Maria Xirinacs n’ha estat un exemple vivent, i aquest suïcidi PER COMPROMÍS li permet de coronar el seu pas per aquest món amb una dignitat que és absent de gairebé tots els qui es dediquen avui a la política. Si tot plegat li permet, de retruc, trobar un desllorigador (radical, trencador, cru i irreversible…: coherent fins al final) per a la seva fatiga del país -la que experimenta tot català mínimament conscient, d’uns anys ençà-, entenc que estem davant d’un acte de Pura Sobirania individual i, al mateix temps, un acte que forma part de la Sobirania col·lectiva, aquesta que conforma el moll dels nostres somnis.